Resultats de la cerca

El seu llibre Digte ‘Poemes’, 1872 representà una renovació revolucionària dins la literatura danesa A Londres assimilà la literatura naturalista, i posteriorment s’arrelà en temàtiques populars i tradicionalistes, que alternà amb l’individualisme romàntic Algunes de les seves novelles tracten temes de la mar, com Lars Kruse 1879 Altres obres seves són Doempede melodier ‘Melodies mudes’, 1875, Sange ved Havet ‘Cants de la mar’, 1877 i Venezia 1877 Escriví contes realistes, obres teatrals, llibres de viatges i una novella autobiogràfica

Estudià amb el seu germà Josep i amb Vicenç M de Gibert Fou organista del seminari de Barcelona 1916 i de Saint-Étienne-du-Mont, de París 1923-25 De retorn a Barcelona, fou nomenat mestre de capella i organista de Santa Maria del Mar Escriví goigs i publicà Cançons populars catalanes El seu germà Antoni Muset i Ferrer Igualada ~1890 — Valls, Alt Camp 1968, escriptor, publicà Quan el cor i el cervell parlen 1931 i el recull poètic Vibracions 1963

Professor a Bolonya i jutge a Barcelona És autor d’una de les glosses més antigues i populars dels Usatges , escrita al s XIV, Glosae seu postillae in Usaticos Barcinonensis , que fou publicada amb les glosses de Jaume i Guillem Vallseca i Jaume Callís per Carles Amorós a Barcelona el 1554 Antiquiores , i d’altres comentaris sobre els Usatges, sobre les constitucions de Pere II i Jaume II, sobre la jurisdicció reial i els consells de pau i treva, entre altres

Llatinista, advocat d’idees liberals, diputat 1809, s’uní als independentistes del Paraguai i fou un dels membres de la Junta Suprema Desplaçà la resta de dirigents fins a proclamar-se primer cònsol 1811-16 i dictador vitalici 1816-40 Establí un règim nacionalista, xenòfob, autocràtic i progressista que afavorí les classes populars gràcies a la supressió de les importacions i al conreu de productes autòctons El seu govern afermà la independència del Paraguai enfront d’Espanya, el Brasil i l’Argentina

Advocat, des del 1848 ocupà alts càrrecs polítics Considerat el primer poeta èpic croat, és conegut sobretot per l’epopeia Smrt Smail-aga Čengijića ‘La mort de Smail-aga Čengijića’, 1846, sobre la lluita del poble montenegrí contra l’opressió turca, obra en versos lliures inspirada en la poesia popular Cal també esmentar-ne Osman 1842, dos cants escrits en un estil plàstic i viu, síntesi dels mitjans d’expressió clàssics i populars amb els de la poesia dalmatoragusana i moderna

Després del primer títol, Bernardo y el gigante , edità, amb èxit, contes populars i d’autors consagrats —Carner, Riba— i afermà el prestigi d’artistes com Barradas, Junceda, Obiols, Llaveria, Opisso i Callicó Esllanguida arran del crac econòmic del 1929 no cobrà importants partides d’exportació a l’Amèrica del Sud, fou continuada breument pel fill del fundador, Antoni Maria Muntañola i Tey Barcelona, 1909 - Barcelona, 20 de març de 2006, advocat i polític, amb el nom d’Edicions Muntanyola

Es formà a l’Escolania de Montserrat i al Conservatori del Liceu Fou membre del Sextet Beethoven Dirigí alguns festivals dels cors de Clavé, i el 1900 es convertí en el primer director que tingué l’Orfeó de Sants També dirigí l’Orfeó Reusenc, des del 1918 fins que es retirà el 1957, i la banda del Centre de Lectura de Reus Compongué obres per a cors i arranjaments de cançons populars Fou premiat el 1917 en el concurs que convocà l’Orfeó Gracienc

Al s XIV servia per a denominar els instruments de les corts A partir del s XV apareixen a les catedrals interpretant obres religioses juntament amb les veus de la capella Més tard aquest mot designà només els sonadors d’instruments de vent i de fusta, flautes, gralles, cromorns, baixons, etc Al s XVI apareixen petites agrupacions o cobles de ministrers que intervenien en els actes oficials populars i que pertanyien a les corporacions ciutadanes En els documents hom troba també les formes ministril o menistrel

Principalment escrites per a viola de mà o orgue, les diferencias es feren quasi sempre sobre melodies o danses populars o sobre temes manllevats del cant pla El gènere tingué excellents conreadors que exerciren una gran influència sobre els compositors d’altres països europeus, en especial sobre els virginalistes anglesos El recull més antic conservat és l’anomenat Los seys libros del delphín 1538 de Luis de Narváez, seguit pels de Luis Venegas de Henestrosa, Antonio de Cabezón, Alonso Mudarra, Enrique Valderrábano i Diego Pisador

Interpretada sovint a les corts europees dels segles XVII i XVIII, un dels seus antecedents podria haver estat l’alba Cantades i amb l’acompanyament d’un instrument melòdic i percussió per exemple amb dolçaina i tabal, com al País Valencià, les albades són molt populars als Països Catalans i a la resta de l’Estat espanyol L’equivalent castellà és l' alborada , i el francès, l' aubade Ravel, per a la seva Alborada del gracioso dins Miroirs , podria haver-se basat en aquest model popular