Resultats de la cerca
Es mostren 6444 resultats
Antonio Maria Gaspare Sacchini
Música
Compositor italià.
Vida Alumne de F Durante, N Fiorenza i G Manna al Conservatorio Santa Maria di Loreto de Nàpols, s’inicià com a operista en aquesta ciutat El seu primer èxit fou Andromaca , estrenada al Teatro San Carlo el 1761 Un any més tard es traslladà a Venècia per seguir la representació de les seves òperes, i decidí establir-se a Roma, des d’on continuà viatjant a altres ciutats italianes, tot consolidant així la seva carrera com a operista El 1768 tornà a Venècia, on ocupà el càrrec de director del Conservatorio de l’Ospedaletto i es dedicà també a l’ensenyament del cant El 1770 viatjà a Munic per a…
Frederick Theodore Albert Delius
Música
Compositor anglès d’ascendència alemanya.
Vida Nasqué en el si d’una família dedicada al comerç que no veié bé la seva dedicació a la música El 1884, després d’haver convençut el seu pare que li deixés diners per muntar un negoci, marxà cap a Florida Fou llavors que pogué dedicar-se seriosament a la composició Allà conegué un músic de Jacksonville, Thomas Ward, que li donà instrucció musical, i l’hipotètic negoci quedà oblidat Tornà a Europa el 1886 i es matriculà al Conservatori de Música de Leipzig, on feu amistat amb E Grieg A la dècada del 1890 completà les seves primeres òperes, Irmelin 1890-92, The Magic Fountain 1893-95 i…
Alexis-Emmanuel Chabrier
Música
Compositor francès.
Fill d’un advocat, rebé les primeres nocions musicals d’un carlí espanyol refugiat, Manuel Zaporta Amb ell assolí ràpidament una gran destresa en el piano i la improvisació En traslladar-se el seu pare a París, el feu estudiar batxillerat amb la intenció que entrés a l’Escola de Jurisprudència Tot i això, continuà estudis musicals de piano amb Edward Wolff, i de composició amb TAE Semet i amb Aristide Hignard El 1861 ingressà al Ministeri de l’Interior, en haver enllestit els estudis de dret, però continuà la seva dedicació a la música, i publicà algunes peces per a piano, com ara Souvenirs…
Aproximació a la història del País Valencià
Historiografia catalana
Obra de Joan Reglà i Campistol, editada a València el 1968.
Consta de quatre capítols, que són una reelaboració d’estudis ja publicats o escrits per l’autor El primer, “El regne de València i la Corona d’Aragó”, procedeix de la seva collaboració al volum XIV 1966 de la Historia de España dirigida per Menéndez Pidal i, sobretot, de l’article “La Corona de Aragón en el tránsito de la Edad Media a la Moderna”, publicat en la revista Saitabi 1964 El segon, “Les institucions de València durant els Habsburg”, forma part del capítol que redactà per al volum III de la Història del País Valencià editada el 1975 i fou publicat, doncs, molt abans que aparegués…
Francesc Bouligny i Paret
Historiografia catalana
Historiador, colonitzador, traficant d’esclaus i militar.
Els seus pares, comerciants marsellesos de remot origen italià, s’establiren l’any 1717 a la ciutat d’Alacant amb l’adveniment de la dinastia borbònica Al voltant del 1758, els Bouligny arribaren al seu zenit a Alacant, i de seguida començà la decadència familiar Francesc, el setè de tretze fills, després d’estudiar gramàtica durant tres anys a la Universitat d’Oriola, i en vista de la mala marxa del negoci familiar, ingressà en la milícia, com a cadet al regiment d’infanteria de Zamora Dos anys després passà al regiment de Reales Guardias de Infantería Española, i al cap de dos anys més, al…
Josep Rodrigo i Pertegàs
Historiografia catalana
Erudit i metge.
Concentrà la seva activitat de recerca en la història de la medicina i en l’Edat Mitjana a la ciutat de València Fou membre, entre d’altres, de la RABLB, de la Reial Acadèmia de Medicina de València i de la RAH de Madrid, així com director del Centro de Cultura Valenciana des del 1915 Després de dues dècades dedicat a la professió mèdica, cap a quaranta anys, s’anà concentrant en els estudis històrics a partir de l’elaboració de diferents biografies sobre destacats metges valencians Apologia del Dr D Vicente García Salat , 1896 Recuerdo apologético del Maestro en Medicina Domingo Ros de…
Partit Nacionalista Català
Partit polític
Formació ultracatalanista de caire electoral, activa entre el 1931 i el 1936.
Aglutinà els diversos sectors nacionalistes radicals que per a la dreta s’oposaven al maridatge entre separatisme i republicanisme dins d’Esquerra Republicana de Catalunya ERC La seva constitució fou anunciada al juliol de 1931, amb la creació d’Elements d’Estat Català EEC, plataforma que reuní els sectors més contraris a la dinàmica electoral i estatutària impulsada per Macià, i encapçalada per Josep Casals i Freixes, un sastre que havia estat el tresorer de l’organització interior clandestina d’ Estat Català durant la Dictadura Al març de 1932, diverses entitats, incloses EEC i Nosaltres…
Usatges de Barcelona
Miniatura de Bernat Martorell per al llibre dels Usatges de Barcelona (1448)
© Fototeca.cat
Història del dret
Aplec de normes jurídiques de diferents procedències recollides des del segle XII en els repertoria de la cort reial de Barcelona i en col·leccions de juristes.
Hi figuren barrejats, amb una escassa consideració al dret consuetudinari, resolucions i jurisprudència de la cort comtal, fragments de les Exceptiones legum Romanorum del decret de Gracià, Interpretationes del breviari d’Annià, cànons del concili de Clarmont, fragments del llibre de Tübingen, constitucions de pau i treva, influències de la Lex Baiuvariorum mitjançant algun capitular dels reis francs, fragments del Liber iudiciorum visigòtic, altres d’Iu de Chartres potser mitjançant el decret de Gracià, consuetuds feudals llombardes, fragments de les Etimologies isidorianes, constitucions…
Partido Comunista de España
Política
Partit polític originat de dues escissions successives del PSOE el 1920 i el 1921.
La primera fou provocada per les Juventudes Socialistas amb El Comunista com a òrgan d’expressió i Merino García, Luis Portela, José Illescas, Eduardo Ugarte i Juan Andrade com a dirigents de la segona escissió sorgí el Partido Comunista Obrero Español, amb Guerra Social com a portaveu i García Quejido, Núñez de Arenas, Angiano, Virginia González y Perezagua com a dirigents Aquell mateix any la Tercera Internacional, per mitjà del seu delegat, l’italià Graziadei, aconseguí la celebració d’una conferència de fusió entre el PCE i el PCOE que donà lloc al Partido Comunista de España, que…
Sòcrates

Rèplica romana del segle I dC d’un bust grec de Sòcrates (Museu Nacional de Nàpols)
Ian Scott (CC BY-SA 2.0)
Filosofia
Filòsof grec.
Fill d’un escultor, Sofròniscos, i d’una llevadora, Fenàrete, la seva figura, difícil de precisar amb objectivitat històrica, és coneguda per pocs testimonis, sovint contraposats el més antic 423 aC és Els núvols d’Aristòfanes, sàtira burlesca després de mort, prolifera la literatura dels diàlegs socràtics , entre els quals cal destacar els Diàlegs de Plató, on és evident la idealització del mestre, les Dites memorables , l' Apologia i el Simposi de Xenofont , on apareix un Sòcrates adotzenat incompatible amb la seva immediata fecunditat, amb la proliferació d’escoles socràtiques, i alguns…