Resultats de la cerca

Llicenciada en filosofia i lletres 1963 i doctora en història 1984 per la Universitat de Barcelona, el 1972 s’incorporà a la Institució Milà i Fontanals del Consell Superior d’Investigacions Científiques , de la qual fou nomenada d’Investigadora Científica 1989 i Professora d’Investigació 2002, organisme del qual fou directora del 1985 al 1994 Membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’ Institut d’Estudis Catalans  1992, també en fou presidenta del 2006 al 2014 Estudià especialment els aspectes econòmics i les relacions mercantils de Catalunya als segles XIV i XV i, darrerament, la…

Vida i obra També conegut, encara que inexactament, com Real de Fontclara o Jeroni del Real de Fontclara Nasqué al barri gironí del Mercadal Era membre d’una família de la petita noblesa catalana originària de Fontclara Baix Empordà que esdevingué ciutadana al final del s XVI quan emparentà amb una rica nissaga de mercaders, els Saconomina El seu pare, Miquel, morí quan Jeroni encara era un infant Fou l’oncle avi, Jeroni Saconomina, el seu padrí i tutor, qui més el protegí i l’influí en la seva vocació política i de cronista Es casà dues vegades, amb Agnès de Miquel i amb Francesca de Copons…

Estudià filosofia, teologia i ciències de l’educació, i treballà de professor de secundària Collaborà en diferents publicacions, com Saó  i Valencia Semanal Debutà, en castellà, amb Dédalo 1978 i Fragmentos con figuras para un vaso minoico 1979, i a partir dels anys vuitanta escriví sempre en català Partitura laberint 1984, premi Ausiàs Marc de poesia de Gandia 1983, Cançó de bressol per ajudar a benmorir galàxies 1986, premi Vila d’Aquàs 1985, Bagatel les 1990, Cant espiritual 1992, Pietà 1993, Cant temporal 2000, La dansa de les hores 2006, l’antologia Poesia reunida 1979-…

Estudià dret Fou membre del partit conservador i president de la Diputació de Girona 1884-90 Fou un dels fundadors de l’Associació Literària de Girona 1872-1901, que presidí, i collaborador de la Revista de Gerona  i altres revistes gironines La Vetllada  i El Teléfono Catalán , i de Lo Gai Saber , La Illustració Catalana i La Renaixença És autor de poesies líriques i narratives, entre les quals destaca L’hereu , premiada als Jocs Florals de Barcelona del 1875

Membre del partit conservador, fou president de la Diputació de Girona 1884-90 Fou un dels fundadors de l’Associació Literària de Girona 1872-1901, que presidí Collaborà a La Revista de Gerona , La Vetllada i El teléfono catalán de Girona i Lo Gay Saber , La Ilustració Catalana i La Renaixença de Barcelona És autor de poesies líriques i històriques en català

Primer marquès de Cornellà 1889 A partir del 1873 fou quatre vegades degà del Collegi d’Advocats presidí l’Ateneu Barcelonès 1874, el Primer Congrés de Jurisconsults Catalans 1881 i l’Acadèmia de Jurisprudència Elegit senador el 1885, ocupà, entre altres càrrecs públics, el de president de la Diputació de Barcelona 1875-78 Defensà la unificació del dret civil d’Espanya, tot mantenint, però, algunes de les peculiaritats del dret català És autor d’ Influencia del estado social sobre la legislación 1883

Fou governador de València 1621 i ocupà dues vegades el càrrec de lloctinent del Regne de València Membre de l’Acadèmia dels Nocturns, tingué un gran prestigi com a poeta fou lloat, entre altres, per Lope de Vega, però de la seva obra poètica només es conserven algunes composicions que llegí en aquesta acadèmia Hom l’identificà, erròniament, amb l’autor dramàtic conegut amb el nom de Ricardo del Turia

Llicenciat en filosofia i lletres 1966 a Barcelona, es doctorà 1986 amb la tesi sobre Aribau i els orígens de la Renaixença, La patrie imaginaire , publicada l’any següent a la Universitat d’Ais de Provença, on ensenya des del 1970 Ha publicat articles crítics, històrics i literaris en diverses revistes erudites, sobretot a Randa , en especial sobre la literatura dels segles XVIII i XIX a Mallorca Com a novellista es donà a conèixer amb l’obra Dies d’ira a l’illa 1978, premi Prudenci Bertrana 1977, situada en la postguerra mallorquina, contada a través de la mirada d’un nen, i continuada a…

S'intitulava de Sant Vicent Ferrer i de Sant Ramon de Penyafort El 1758 fou traslladat a l’antic convent de les Repenedides, del carrer de Sant Pau, on subsistí fins el 1835 S'hi ensenyava filosofia i teologia i s’hi donaven set cursos La meitat dels seus alumnes procedia del convent de Santa Caterina de Barcelona, i l’altra meitat de la resta de convents de la província d’Aragó cada convent tenia un nombre fixat d’estudiants El seu cos docent i de servei era, el 1830, de 15 membres