Resultats de la cerca

Estudià teologia a Lleida amb el mestre Bartolomé Hernández 1596 Monjo jerònim, cantà missa a El Escorial en presència de Felip III Convertit a la Reforma, exercí de metge a Nimes i Arle Occitània A Londres sofrí un atemptat en què resultà malferit, però se’n sortí Traduí al castellà Bouclier de la Foy , de Pierre du Moulin, obra que presentà a Carles, príncep de Galles 1619, que s’ha perdut, però Publicà The Reformed Spaniard Londres, 1621 versió castellana, 1854

Fill i hereu de Guillem de Cervià i de Maiasenda, hereva de Llers, i net, per línia paterna, de Gaufred Bastons Fou un personatge important de la cort de Girard II de Rosselló i de la dels comtes Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV de Barcelona Acompanyà aquest darrer a Arle 1150, i fou un dels marmessors de la reina Peronella l’any 1152 El 1160 restituí a la seu de Girona nou esglésies que li havia pres Tingué la castlania del castell de Lleida

Fou nomenat pel rei Lluís XI, i fou tramès tres vegades del 1478 al 1480 com a ambaixador a Anglaterra Nomenà i beneí abats per a Arle 1486 i Sant Quirc de Colera 1489, i intentà de sostreure a l’abat de la Grassa el domini sobre vuit esglésies de la seva diòcesi El 1494, l’any següent del retorn del Rosselló a la corona catalanoaragonesa, fou enviat com a bisbe a Castres, on succeí a Cèsar Borja fou ambaixador de Carles VIII de França prop de la cort de Nàpols

Fou mestre de capella a Toló, Arle i Tolosa de Llenguadoc i, del 1694 al 1700, de Notre-Dame de París Abandonà la música religiosa per la de teatre a causa de l’èxit de la seva òpera ballet L’Europe galante 1697, amb llibret d’Houdard de la Motte Campra escriví també òperes Tancrède, 1702 Camille , 1717 i divertimenti i òperes breus per a la cort de Versalles, on fou mestre de la capella reial La seva obra és considerada el nexe entre la de Lully i la de Rameau

Era cunyat de l’emperador Carles el Calb Conseller de Lluís d’Aquitània, el 878 rebé a Arle el papa Joan VIII i l’acompanyà al concili de Troyes Les esposalles de la seva filla amb Carloman se celebraren en presència del papa i de Lluís el Tartamut també hi assistí el comte Guifré el Pelós Mort el rei 879, Bosó es revoltà contra els seus hereus Lluís i Carloman i es proclamà rei de Provença Els comtes catalans reconegueren, però, Carloman Bosó fou atacat i expulsat del seu regne

Fill de Constantí I el Gran, rebé la part oriental de l’imperi Lluità contra els perses A la mort dels seus germans Constantí II 340 i Constant 350, hagué de lluitar contra els usurpadors Magnenci, Vetrani i Nepocià Vencé el primer a Mursa, Pannònia, el 351, i s’apoderà de les províncies del Danubi Conquerí després Itàlia 352 i les Gàllies 353 Defensà l’heretgia ariana i convocà els concilis antinicenians d’Arle 353 i de Milà 355 Morí a Cilícia 361 quan es dirigia a lluitar contra el seu cosí Julià, que havia estat proclamat august per les tropes de les Gàllies 360

Aquesta estirp es remunta a Hug I dels Baus , senyor dels Baus, Berra i Marinhan 1026-60 Era fill de Ponç el Jove i net de Ponç el Vell , vescomte d’Arle i Marsella Durant el segle XII es distingiren particularment per l’oposició al domini del casal de Barcelona, fins al punt que les enomenades guerres bausenques ocupen un lloc important en la llegenda i en la història de Provença Però la imaginació popular ha desorbitat aquestes lluites, englobant-hi el record confús de l’enfrontament entre els casals de Tolosa i de Barcelona, mentre que la revolta dels Baus restà limitada a un…

Iniciada per Donat, bisbe cismàtic de Cartago, sostenia l’exclusió dels pecadors de l’Església i la invalidesa dels sagraments —especialment del baptisme i l’orde— administrats per ministres indignes, suspectes de traditio traïció a la fe durant la persecució de Dioclecià Arribà a posseir un gran nombre de seus episcopals, principalment a Numídia, i de seguidors L’afrontament amb els catòlics, agreujat per friccions polítiques, ètniques i socials, assolí una extrema violència Sofrí alternativament èpoques de repressió i de tolerància per part del poder polític, fins a la seva disgregació amb…

Es conserven nombroses colleccions de sermons dels grans pares de l’Església, tals com Orígenes, Joan Crisòstom, Cromaci d’Aquileia, Agustí, Lleó el Gran, Pere Crisòleg i Gregori el Gran, entre d’altres, formades per ells mateixos o pels seus deixebles Cesari d’Arle 470-543, per facilitar la predicació en les parròquies rurals, i utilitzant texts propis i d’altri, creà sermonaris on les peces eren posades segons l’ordre de les festes de l’any litúrgic, gènere que gaudí d’una gran popularitat durant tota l’edat mitjana i ha perdurat fins a l’actualitat A partir dels antics…

El terme fou creat a finals del segle XVI pels deixebles de Domingo Báñez per designar la doctrina de la gràcia de Luis de Molina  molinisme Sosté que la diferència entre escollits i rèprobes depèn no pas de la predestinació divina, sinó de la voluntat humana, de la qual procedeix també la iniciativa de la fe o almenys de la credulitat pius credulitatis affectus i, doncs, de la salvació Idees considerades reminiscència del pelagianisme , foren combatudes per Pròsper d’Aquitània, Fulgenci de Ruspe i Cesari d’Arle, que n'obtingueren la condemna al segon sínode d’Aurenja 529, on fou…