Resultats de la cerca

Especialitzat en fonètica, el 1923 en fou professor a la Universitat de Grenoble el 1931 passà a la Sorbona, després d’haver explicat història de la llengua francesa a Estrasburg 1926 A París dirigí l’Institut de Phonétique, el Musée de la Parole, la Revue Internationale d’Onomastique i Le Français Moderne El 1924 publicà la seva important tesi doctoral Phonétique historique du roussillonnais i Morphologie historique du roussillonnais Tolosa 1924, complementada el 1925 amb un article a la Revista de Dialectologia Catalana sobre Le diphtongaison en catalan Barcelona 1925 Altres…

Estudià a Colònia i Bonn, on fou deixeble de Lausberg i Weisgerber Ensenyà a les universitats de Friburg de Brisgòvia, Berlín i Kiel Originàriament romanista, amb nombrosos treballs de dialectologia i lexicologia Die Strukturelle Entwicklung des romanischen Vokalismus , ‘El desenvolupament estructural del vocalisme romànic’, 1956 Geschichte des romanischen Wortschatzes , 'Història del lèxic romànic’, 1968 La description algorithmique de la flexion verbale du catalan , 1976, amplià les seves investigacions al camp de la lingüística general, especialment a les relacions entre…

La seva finalitat era de reunir tots els mots usats en la literatura antiga i moderna i en totes les varietats actuals de la llengua parlada Dirigides per Pompeu Fabra, hi collaboraren, entre altres, Pere Barnils, Antoni Griera i Manuel de Montoliu, i, més endavant, Ramon Aramon i Serra, Josep MCasas i Homs i Joan Coromines El 1939 cessà la seva activitat i els seus materials restaren fora de l’abast de l’Institut Tingué cura de la publicació del Butlletí de Dialectologia Catalana volums I-XVIII Fins el 1989 —any de l’aprovació dels nous estatuts de l’IEC— no hi tornà a haver…

Després d’estudiar a Rússia i a Alemanya, on fou deixeble de Fortunatov, Brugmann i Leskien, fou nomenat professor a la Universitat de Belgrad És pròpiament el creador de la lingüística del serbocroat, on ha cobert un terreny immens, des de la dialectologia i la comparació amb la resta de l’eslau i de l’indoeuropeu en general fins a la descripció sincrònica i l’establiment de les normes de la llengua literària actual Bé que publicà un mapa dialectal del serbi 1905, el seu estil d’enquesta dialectològica era més aviat el de l’aprofundiment exhaustiu d’alguns parlars ben delimitats…

Professor a les universitats de Viena 1913, Bonn 1918, Marburg 1925 i Colònia 1930, el 1933 hagué d’abandonar Alemanya, fou professor a Istanbul i el 1936 passà a Baltimore Format a l’escola de Meyer-Lübke, el seu interès s’estengué a tota la Romània Lingüista i historiador de la literatura, anà decantant-se cada cop més vers els estudis d’estilística concebuts principalment en el vessant lingüístic i amb fortes influències, durant molt de temps, de Freud D’entre les seves nombroses obres cal destacar Die Wortbildung als stilistisches Mittel exemplifiziert an Rabelais 1910, Aufsätze zur…

Consisteix a cartografiar sobre mapes de fons, en localitats prèviament seleccionades, les respostes a un qüestionari per tal d’estudiar la distribució geogràfica de sons, fonemes, formes, funcions i mots d’una llengua o d’unes quantes Als qüestionaris, l’ordre alfabètic ha estat substituït pel de grups lògics també han estat aplicats àlbums de dibuixos per evitar la influència de la llengua de l’investigador Hom basa la tria de punts en criteris geogràfics i històrics, i la realització de les enquestes, sobre el terreny, va a càrrec d’un lingüista o d’uns quants, que escullen informadors…

Així, llaurar prové del llatí LABORARE, freixe de FRAXINU Per als antics, trobar l’etimologia d’un mot era descobrir el seu ‘veritable’ étymos sentit, és a dir, el lligam que unia el mot a la cosa A l’edat mitjana hom creia que les llengües es remuntaven a l’hebreu hi ha romanalles d’aquest error fins al s XIX i proliferaren les etimologies purament anecdòtiques Un exemple destacat són les Etymologiae d’Isidor de Sevilla s VII Els comparatistes s XIX foren els primers a formular el mètode científic de la recerca etimològica En la seva primera etapa mètode fonohistòric , els seus conreadors…

Llicenciat en filologia clàssica per la Universitat de Salamanca 1944 i doctorat per la Complutense de Madrid, fou catedràtic de grec de les universitats de Barcelona 1951 i Complutense 1952 Investigà en el camp de la lingüística i la cultura clàssica en general President d’honor de la Sociedad Española de Estudios Clásicos, director de les revistes Emerita i Revista Española de Lingüística , del Diccionario griego-español i de la collecció “Alma Mater” de clàssics grecs i llatins Publicà, entre d’altres, Introducción a Homero 1963,  Estudios de lingüística general 1969,…

Autodidacte, el seu rigor metòdic era tanmateix igual o superior al dels seus coetanis de les universitats alemanyes, sobretot gràcies al fort sentit comú amb què reconduïa totes les qüestions a una base històrica, sense deixar-se seduir per metàfores com la de la “vida orgànica” de les llengües Bé que no es pot fer una separació estricta, la primera part de la seva carrera fou consagrada a l’indoeuropeu, i la segona, al romànic i al cèltic La teoria del consonantisme indoeuropeu és en gran part obra seva Lezioni di fonologia comparata del sanscrito, del greco e del latino, 1870 Del primer…

Del 1870 al 1913, suspecte a la policia russa per les seves activitats nacionalistes, Baudouin de Courtenay es trobà sovint confinat fora del territori polonès, i fou professor successivament a Peterburg, Kazan’, Dorpat, Cracòvia i una altra vegada a Peterburg, i aquest darrer càrrec acabà en la seva expulsió de la universitat i una condemna de dos mesos de presó El 1918, guanyada la independència de Polònia, Baudouin de Courtenay fou finalment nomenat professor a Varsòvia El seu millor moment creador fou l’època de Kazan’, pels volts del 1880, quan l’estimulava la collaboració amb un alumne…