Resultats de la cerca

Característiques generals Els cnidaris fòssils poden prendre aspectes molt diversos pel fet que poden correspondre a pòlips individuals o bé a colònies de morfologia variada La fotografia correspon a una colònia típica del grup dels favins, de l’espècie Hydnophyllia scalaria × 3,5, força repartida per tot l’Eocè superior català, i procedent en aquest cas de Castellolí Anoia Hom hi pot reconèixer les sèries de calzes, més o menys meandroides, que convergeixen cap al centre de la colònia, cosa que caracteritza l’espècie Noteu que els septes de dues sèries veïnes s’ajunten a dalt de les carenes…

Les unitats estructurals dels Pirineus s’han establert segons el sentit de desplaçament dels encavalcaments principals o segons la direcció cap on s’inclinen els plecs principals vergència Per això, hom distingeix els Pirineus septentrionals, amb vergències fonamentalment cap al N, dels Pirineus meridionals, que ho fan preferentment cap al S Els Pirineus meridionals estan constituïts per un conjunt de mantells de corriment, entre els quals podem diferenciar uns mantells superiors , constituïts només per roques de la cobertora, i uns mantells inferiors , formats per roques del sòcol hercinià i…

L’església parroquial de Sant Cristòfol, romànica, situada a 1360 m d’altitud és al centre del pla de Busa , superfície gairebé tabular Les capes alternants margoses i calcàries de l’Eocè, de cabussament quasi vertical a la serra dels Bastets, formen una flexió gairebé en angle recte vers el sud, fins a collocar-se horitzontalment sota el suau sinclinal de la serra de la Busa , situada entre el Cardener, l’aigua d’Ora i l’aigua de Valls, i envoltada per una cinglera cingles de Busa formada pel Capolatell, el Capolat, el Cogul 1526 m alt, on culmina la serra, els serrats de la Llebre i de la…

L’estratotip és a la conca de Tremp

Tenien les potes curtes, de quatre dits les de davant i tres dits les de darrere, i posseïen un parell de banyes, bastant gruixudes, a la part frontal del crani el cervell era molt petit, i les formes més grosses arribaven a fer 2,5 m d’alçària

L’estratotip és a Priabona Vèneto, Itàlia

Hom utilitza aquest terme, normalment, per als plecs amb nucli salí Els diapirs es produeixen perquè el material del seu nucli té una densitat inferior a la de les roques que el cobreixen, generalment sediments consolidats, la qual cosa provoca el seu ascens gravitatiu Aquest fenomen, comú en conques sedimentàries, no necessita una deformació tectònica addicional per endegar-se Les dimensions dels diapirs són quilomètriques, i la seva morfologia, variable Durant els estadis inicials de migració els cossos de sal prenen forma de dom i s’anomenen coixins salins No és fins a estadis més…

Àrea de distribució mundial de la família dels tàlpids Maber, extret de JE Webb et al, 1979 Els tàlpids són insectívors sense cec, amb les cúspides de les molars en forma de W i emparentats filogenèticament amb els sorícids Són animals de dimensions petites longitud cap i cos 63-215 mm, amb la cua curta generalment entre 15 i 85 mm i musell cònic o en forma de petita trompa Els ulls són petits, de vegades rudimentaris i coberts per la pell, i els pavellons de l’orella són absents Les extremitats són curtes, pentadàctiles i quasi sempre són adaptades a l’excavació o a la vida aquàtica El…

Els quelonis En els jaciments neògens catalans, no hi són escasses les restes de quelonis fòssils Els més ben representats són els testudínids, que presenten algunes espècies de dimensions gegantines La de la fotografia, Cheirogaster = Geochelone perpiniana , fou trobada als jaciments del Pliocè inferior de Perpinyà i ateny dimensions pròximes a l’alçària d’un home Denis Serrette / MNHN París Als Països Catalans trobem restes de quelonis pertanyents a les famílies dels quelònids Chelonidae , trioníquids Trionychidae , caretoquèlids Charettochelydae i testudínids Testudinidae L’únic…

Aquesta característica no ha estat pas exclusiva dels fèlids, sinó que és compartida per d’altres grups depredadors, com el marsupial del gènere Thylacosmilus del Pliocè d’Amèrica del Sud, el creodont Apataelurus de l’Eocè americà, o els nimràvids de l’Oligocè i Miocè d’Àsia i Europa, com el Sansanosmilus trobat a Sant Quirze del Vallès La majoria dels fèlids de dents de sabre identificats als jaciments catalans pertanyen a la subfamília dels macairodontins Machairodontinae , el primer gènere dels quals fou el Pseudaelurus trobat en el Miocè inferior de Sant Mamet, a Sant Cugat del Vallès, i…