Resultats de la cerca

En grec prenia també la forma ´` i era aplicat a les vocals de les síllabes última o penúltima per indicar un accent melòdic descendent En francès serveix per a indicar particularitats fonètiques, etimològiques, morfològiques, o bé per a distingir determinats homònins És emprat també en serbocroat i en eslovè En català fou emprat pel menorquí Antoni Febrer i Cardona al començament del segle XIX per a indicar la vocal neutra després ha estat usat fins a ben entrat el segle XX per a indicar una contracció prô , cân , però l’ortografia catalana moderna n'ha prescindit totalment

En català, a partir del segle XVIII, tendeix a ésser usat damunt vocals tancades, bé que alguns gramàtics del segle XIX l’han emprat damunt vocals obertes Antoni Febrer i Cardona, Pau Estorch i Siqués, etc En català modern és aplicat a les vocals tancades é, ó, í, ú, seguint la pronúncia de la ciutat de Barcelona És un dels casos excepcionals en què el parlar barceloní ha determinat l’ortografia de la llengua literària, la qual, en els casos de divergència, ha seguit en general el vocalisme dels parlars occidentals i meridionals i el consonantisme dels parlars meridionals o baleàrics

Estudià farmàcia a Barcelona 1870-74 havent ingressat al cos d’arxivers 1890, fou bibliotecari de la facultat de medicina de València, de la biblioteca de la qual publicà el catàleg 1898 Collaborà assíduament 1881-85 a Revista de Castellón i en altres periòdics Fou autor del drama Les companyies 1887, de diversos poemes i de les narracions Cándido García 1900 i Historietas novelescas 1900 Publicà Apuntes para una gramática valenciana popular 1894 i Tratado de ortografía valenciana clásica 1910, en què, negant la identitat lingüística dels Països Catalans, proposava pintoresques solucions…

La dirigiren, en el seu inici, Martín Fernández de Navarrete, Miquel Salvà i Pedro Sáinz de Baranda, i posteriorment, els marquesos de Pidal i de Miraflores, José Sancho Rayón, Francisco de Zabálburu i el marquès de Fuensanta del Valle Aplega documents, en general dels s XVI i XVII com la versió castellana de l’anomenada Crònica de Miquel Parets o la correspondència d’Hug de Montcada i de Lluís de Requesens i del seu germà Joan de Zúñiga amb la cort, entre els d’interès per als Països Catalans, transcrits en ortografia moderna, escollits sense gaire criteri, especialment els darrers volums

Pertany a la família camitosemítica o afroasiàtica És documentada del 3100 aC al 473 dC, per bé que continuà essent parlada en forma de copte fins al s XVI Els seus orígens són controvertits per a alguns és una llengua semítica africanitzada i per a d’altres el contrari Des d’un punt de vista gramatical, presenta les característiques següents en la fonètica , predomini de les consonants sobre les vocals en la morfologia , triliteralisme els mots solen tenir tres consonants, existència d’adjectius nisbats i d’un genitiu indirecte a base de n i, així mateix, una gran riquesa en el camp del verb…

Escrita amb la doble finalitat de fer una reivindicació històrica de la nacionalitat catalana i d’impulsar el moviment literari català, Bofarull se serví per a la seva redacció dels materials de l’arxiu de la Corona d’Aragó l’acció, que es desenvolupa des de la derrota a Balaguer de Jaume d’Urgell 1413 fins a la mort de Ferran I, és centrada entorn de la figura del conseller de Barcelona Joan de Fivaller més que no pas de la pretesa protagonista, Blanqueta L’obra fou reeditada el 1903 i el 1919, amb l’ortografia normalitzada, i traduïda al castellà els anys 1876, 1883, i 1884

Catedràtic de poesia a la Universitat de València, el 1589 anà a Roma com a catedràtic de retòrica hi fou preceptor del nebot del cardenal Juan de Mendoza Tornà a València, on fou catedràtic de retòrica i d’oratòria 1594 el 1603 assumí també la càtedra de retòrica, vacant per mort de Pere Joan Nunyes És autor de Versos en honor de Felip II de Castella 1585, d’una comèdia, representada pels seus deixebles el 1586, de nombrosos tractats de retòrica, d’elogis i d’oracions panegíriques, en part publicats a València, de Diálogos de prosodia 1578, d' Orationes Romanae 1603 i d’un tractat d’…

Estudià farmàcia a Barcelona 1870-74 Ingressà al cos d’arxivers 1890 i fou bibliotecari de la facultat de medicina de València, de la biblioteca de la qual publicà el catàleg 1898 Collaborà assíduament 1881-85 a “Revista de Castellón” i en altres periòdics Publicà el drama Les companyies 1887, poemes diversos i un parell de novelles en llengua castellana De la seva obra gramatical destaquen els Apuntes para una gramática valenciana popular 1894 i el Tratado de ortografía valenciana clásica 1910, en el qual, negant la identitat lingüística dels Països Catalans, proposa pintoresques solucions…

Té algunes formes dialectals, però la forma oficial i normativa es basa en el dialecte de la Bohèmia central És escrita amb els caràcters de l’alfabet llatí, però amb el complement d’una sèrie de signes diacrítics Entre aquests, cal observar que ' significa allargament de la vocal damunt la qual es troba, independentment de l’accentuació Fonèticament, cal notar que la primera síllaba de cada mot porta accent tònic i que el txec no conserva les nasals del vell eslau Quant a la morfosintaxi, el txec posseeix una declinació amb set casos hi són presents, com en altres llengües eslaves, el…

D’estructura monosillàbica, hi predominen els grups etimològics formats per dues o tres síllabes, amb abundor de sons palatals Són característics els diversos nivells de tonalitat arriben a 6 en el dialecte central i la varietat de formes honorífiques segons la posició de l’interlocutor Abunden els mots abstractes expressats per combinacions de dos mots L’escriptura i la gramàtica foren elaborades per T'on-mi Sam-bho-ṭa s VII a partir de l’escriptura índia del període gupta posterior Escriptura alfabètica horitzontal, d’esquerra a dreta i de puntuació intersillàbica, consta de 30…