Resultats de la cerca

Llicenciat en medicina a la Universitat de Lieja 1928, fou un dels pioners en la utilització d’el microscopi electrònic i les tècniques de centrifugació en l’estudi de l’estructura cellular Isolà i analitzà químicament per primera vegada 1933 un virus d’ARN i determinà en detall les característiques i les funcions dels orgànuls cellulars ribosomes, lisosomes i mitocondris principalment Fou director de l’Institut Jules Bordet 1948-72 i professor i cap del departament de citologia de la Universitat Lliure de Brusselles 1948-69, on fundà un laboratori d’investigació sobre el càncer El 1974,…

Inicialment rebé el nom d’ unununi Uuu, i des del 2004 el nom definitiu de roentgeni , en honor del científic alemany WC Röntgen És un element artificial que no es troba a la natura S’obtingué per primera vegada el 1994 a l’Institut d’Investigació d’Ions Pesants GSI de Darmstadt Alemanya L’element s’aconsegueix per bombardeig d’àtoms de 209 Bi amb àtoms de 64 Ni, un procés dificultós que ha permès d’obtenir-ne només quantitats minúscules Per la seva situació a la taula periòdica, hom creu que deu ésser un sòlid metàllic a temperatura ambient amb les propietats típiques dels metalls nobles,…

És, en general, una substància reductora que es pot combinar amb l’oxigen lliure En són exemples el pirogallol, l’àcid gàllic i la hidroquinona

Els monosacàrids, més reductors, precipiten ràpidament el coure reduït en forma d’òxid cuprós Cu 2 O vermellós a partir d’una solució d’acetat de coure en àcid làctic, mentre que els disacàrids provoquen aquesta precipitació més lentament

provocar el canvi de color o el viratge de determinades substàncies orgàniques, anomenades indicadors , o bé regenerar llur color primitiu quan aquest ha estat alterat prèviament pels àcids, i donar amb els àcids reaccions de neutralització en què es perden les propietats característiques d’ambdues classes de substàncies i es formen sals Trets organolèptics menys generals de les bases són llur sabor amarg i llur tacte untuós El concepte de base s’ha desenvolupat parallelament al d' àcid La primera teoria moderna que intentà de relacionar les propietats àcides o bàsiques amb la…

Durant el procés de sinterització es produeix la coalescència de les partícules per difusió en estat sòlid a temperatures molt elevades, però per sota el punt de fusió del material a sinteritzar, de manera que normalment no hi ha presència de cap fase líquida La difusió atòmica, que té lloc entre les superfícies de contacte de les partícules, fa que aquestes s’uneixin químicament A mesura que el procés continua, es formen partícules grans a costa de les més petites Com més augmenten de mida les partícules, més decreix la porositat dels conglomerats Quan acaba el procés, hom obté una mida de…

Els pirògens passen pels filtres corrents i àdhuc pels de cellulosa microporosa, però són retinguts, limitadament, pels filtres d’amiant No es destrueixen per la calor inferior als 130ºC, però sí a més de 180ºC Químicament hom suposa que són polisacàrids que poden ésser destru|ts també pels àcids i àlcalis forts Foren descoberts per Hort i Penfold l’any 1911 La comprovació d’absència de pirògens en els injectables obligatòria segons totes les farmacopees en els injectables intravenosos, especialment els de gran volum —sèrums artificials— és feta en conills mesurant l’augment de temperatura…

Els nanotubs presenten propietats molt variades en funció de la seva estructura El material resultant és cent vegades més fort que l’acer amb un pes específic sis vegades menor, té gran resistència mecànica, alta conductivitat elèctrica i baixa conductivitat tèrmica Aquestes propietats el fan potencialment apte com a conductor elèctric Pot tenir caràcter metàllic o semiconductor segons el diàmetre i l’ordenació dels anells de grafit de les parets Les parets poden ser monocapa o multicapa de grafit o fullerè, i s’investiga en nanotubs de carboni amb una monocapa cristallina a les parets per…

Diverses substàncies inorgàniques actuen com a accelerants òxids de calci, de magnesi, de zinc, pentasulfur d’antimoni, però els accelerants més actius són els orgànics, els quals han esdevingut ingredients importants en quasi totes les formulacions, malgrat que siguin utilitzades en proporcions molt petites Les formulacions modernes en contenen sovint més d’un, per tal com molts d’ells actuen, sobretot, com a activadors de l’accelerant principal Químicament, els accelerants orgànics més correntment utilitzats són guanidines o tiazoles substituïts tals com la difenilguanidina simètrica o el 2…