Resultats de la cerca

Inspirat en part en algunes de les propostes sobre notació musical degudes a JJ Rousseau, la seva màxima difusió -especialment a França però també a Suïssa, Holanda, Anglaterra o Rússia- es donà durant la segona meitat del segle XIX, sobretot a partir de la publicació per part de Chevé del Méthode élémentaire de musique vocale 1844 Empra un sistema de notació basat en l’ús dels números de l’1 al 7 per a representar els graus de l’escala en qualsevol tonalitat tònica = 1, supertònica = 2, mediant = 3, etc La lectura d’aquests números es fa, però, utilitzant les síllabes del solfeig tradicional…

L’octava clàssica de la poesia culta catalana antiga —l’estrofa que hi fou més usada— constava de dues semiestrofes de disposició croada o encadenada De llur alternança i partint de l’ús de quatre rimes, hom obtenia quatre tipus bàsics l’estrofa creu croada ABBA CDDA, la cadenoencadenada ABAB CDCD, la creu encadenada ABBA CDCD i la cadenocroada ABAB CDDC Cal afegir-hi uns altres dos tipus, caracteritzats per la presència de dos apariats, o caudats, a la segona semiestrofa l’estrofa creu caudada ABBA CCDD i la cadenocaudada ABAB CCDD Tots aquests tipus es basen en la combinació de…

Consisteix en una sèrie de frases melòdiques curtes, sempre de ritme ternari, que hom canta sobre algunes síllabes o vocals, i que es caracteritza per la transició ràpida del registre greu a l’agut i de la veu de pit al falset Sovint hom l’executa polifònicament a base de repetir la melodia a la tercera i a la sexta Molt difosa durant el s XIX, Rossini la introduí en el seu Guglielmo Tell

Fou canonge regular de l’abadia parisenca de Sant Víctor, on rebé la seva formació Les seves obres són característiques de la producció monàstica de l’època, dominada pel misticisme Consten, en general, d’unitats de tres frases les dues primeres tenen vuit síllabes, i la darrera, set, alternativament accentuades, cosa que les acosta al vers i les allunya de la prosa Ja en vida de l’autor serviren de base literària per a nombroses seqüències

L’atribució a Vyāsa és artificiosa Té 19 cants en 106 466 śloka o dístics de 32 síllabes, incloent-hi el Harivaṃśa Narra la lluita entre els descendents dels germans Kurus i Pāṇḍus, fills de Bhārata Hi ha nombroses digressions morals i filosòfiques Bhagavad-Gītā, faules i episodis Nala i Damayantī La primera vegada fou impresa a Calcuta 1834-38 Fou traduïda, fragmentàriament, al català a la revista “Lo Gay Saber” Barcelona, 1878-80 i per CAJordana Barcelona, 1935

Monjo del monestir de Pomposa, prop de Ferrara, introduí innovacions en el cant eclesiàstic que li valgueren el títol de mestre de la catedral d’Arezzo Hom li atribueix la invenció de la pauta musical de quatre línies Per tal de fixar i de fer retenir l’entonació dels graus de l’escala musical, emprà les primeres síllabes de cada hemistiqui de la primera estrofa de l’himne a sant Joan Baptista Ut queant laxis És autor de diversos tractats teòrics

Sembla que era membre de la família dels senyors d’Épinal Se n’han conservat setze cançons que posen de manifest la seva notable habilitat tècnica en el gènere de la chanson courtoise La major part de les estrofes són isomètriques, amb predomini dels versos de deu síllabes Les melodies solen estar estructurades, i la seva característica principal és la utilització de més d’un pol d’atracció tonal No són susceptibles d’interpretació rítmica, i generalment s’hi aprecia una activitat més gran cap al final de les frases

Normalment es tracta de la pronúncia de síllabes amb diftong, amb doble o triple consonant, etc És, doncs, un signe prosòdic sobreposat a un de musical En la notació quadrada i moderna, els neumes liqüescents s’indiquen amb notes més petites que les altres en paleografia hi ha diversos signes que varien segons l’escola en els còdexs de Sankt Gallen els neumes acaben en un caragolí El neuma afectat conserva generalment el nom propi porrectus liqüescent, torculus liqüescent, etc, llevat del podatus , que s’anomena epiphonus , i la clivis , que es diu cephalicus

El grup sorgí de l’escola de cant pla de Catí, de la qual Miquel Sales fou un dels mestres més importants L’escola no tan sols proveí de músics les esglésies valencianes, sinó que també contribuí a enriquir les colleccions de llibres de cant que aquestes conservaven Els himnaris procedents de Catí, però, desvirtuaven el cant gregorià a partir d’una concepció errònia de la prosòdia llatina, i canviaven els neumes d’unes síllabes a les altres a fi de donar més quantitat de notes a les accentuades

Aquest grup era fruit de l’escola de cant pla de Catí, un dels mestres més distingits de la qual fou Miquel Sales 1742 L’escola proveí de músics moltes esglésies, i també de llibres de cant que revelen l’alta habilitat gràfica dels escriptors Des del punt de vista estrictament musical, però, els himnaris procedents de Catí desvirtuaven el gregorià primitiu a partir d’una concepció errònia de la prosòdia llatina, i canviaven els neumes d’unes síllabes a les altres a fi de donar més quantitat de notes a les accentuades