Resultats de la cerca

Dedicat al dret internacional, en fou professor a Florència, Palerm, Bolonya i Roma Membre de la delegació italiana a la Conferència de la Pau, ocupà, el 1919, el càrrec de vicesecretari general de la Societat de Nacions el 1920 formà part del comitè consultiu de la Societat de Nacions per a la constitució del Tribunal Permanent de Justícia Internacional, amb seu a la Haia, del qual fou elegit membre el 1922 i president el 1929 i el 1930 La seva contribució al dret internacional ha estat abundant

Atret pel regionalisme, seguí la línia narrativa del verisme, però sense la preocupació formal d’aquest corrent Inspector d’enginyeria, viatjà i conegué bé la Toscana, regió on sovint situà les seves obres, les més famoses de les quals són Cento sonetti in vernacolo pisano 1872, Le veglie di neri 1884, All’aria aperta 1887, Nella campagna toscana 1908 i Acqua passata 1921 Usà el pseudònim anagramàtic de Neri Tanfucio

Menà una vida d’intrigues entre l’aristocràcia i els prelats La seva poesia, burlesca, satírica i continuadora de la tradició realista toscana, inicià un gènere propi anomenat bernesc els sonetti i capitoli recollits a Rime giccose després del 1537 presenten, amb una temàtica oposada a la petrarquista, una imitació paròdica de la terza rima de Dante Refeu l' Orlando innamorato de Matteo Maria Boiardo Rifacimento dell’Orlando innamorato , 1541 per tal d’eliminar-ne els llombardismes i posar-lo al nivell de la llengua toscana, de més tradició literària Conreà, també…

D’idees liberals moderades, representà en els seus scherzi el món provincià de la Toscana i hi atacà la ineptitud dels governants i la burgesia Re travicello ‘El rei ninot’, Sant’ Ambrogio, La chiocciola ‘El cargol’, La fiducia in Dio i Affetti di una madre

Admirador de Nietzsche i de Rimbaud, freqüentà els cercles futuristes italians i combinà, en poesia, les seves experiències culturals amb les recents innovacions estètiques Tret de Canti Orfici 1914, la seva obra fou publicada pòstumament Inediti 1941, Taccuino 1949 i Taccuineto faentino 1960

Gonfanoner de Florència 1847, participà en l’alçament toscà del 1848 El 1859 esdevingué cap del govern de Toscana, que realitzà la unió amb el Piemont, per l’agost del mateix any Substituí Cavour com a primer ministre d’Itàlia 1861-62, càrrec que ocupà novament el 1866 Dimití 1867 en ésser-li rebutjat pel parlament un projecte de llei sobre la separació de l’església i l’estat

Executà nombrosos retrats de bust de prohoms florentins — Pere 1453 i Joan ~1460 de Mèdici Museo Nazionale, Bargello, Florència, Niccolò Strozzi 1454 Staatliche Museen, Berlín, Astorgio Manfredi 1455 National Gallery of Art, Washington—, el tret més característic dels quals és l’agudesa en l’observació i la severitat quasi romana Mestre en l’art del baix relleu trona de la catedral de Prato, el seu estil evolucionà vers un refinament i una ductilitat que tenen antecedents en LGhiberti Excellí també en la talla de sepulcres adossats al mur, segons el tipus clàssic florentí, com el del comte…

Fou cantor a la catedral de Pistoia 1650-60 Esdevingué mestre de capella a Orvieto, Ferrara, Pistoia i a l’església romana de Santa Maria Maggiore Gaudí de la protecció del duc de Toscana Ferran II i de Francesc II d’Este, el darrer dels quals li encarregà la composició de l’oratori Lo scisma nel sacerdozio 1691, que no s’ha conservat Com a compositor de música sacra, és un important precursor d’A Scarlatti Compongué concerts espirituals, motets i misses per a vuit, nou i deu veus Juntament amb A Scarlatti i B Pasquini, formà el grup de compositors d’òpera més rellevants de la…

D’entre aquestes adaptacions cal distingir Guerin Meschino 1473, Storie Narbonesi 1864, Aspramonte 1951 i, sobretot, I Reali di Francia 1941, recull de narracions en prosa del cicle carolingi

Procedent d’una família noble, fou deixeble de G Caccini Durant la dècada del 1590 estigué al servei del gran duc Ferran I de Toscana i, també, del compositor C Gesualdo, príncep de Venosa i comte de Conza Adquirí un gran prestigi com a cantant i intèrpret de chitarrone Al final de la seva vida treballà per al duc de Màntua i per a la família Gonzaga A Florència cantà en les primeres representacions d' Euridice , de J Peri i G Caccini, i d' Il rapimento di Cefalo , de Caccini És molt probable que el 1607, a Màntua, interpretés per primera vegada L’Orfeo , de C Monteverdi El 1612…