Resultats de la cerca

Tenen el cos dividit en protosoma , amb un petit disc preoral, mesosoma , amb diversos braços que formen un lofòfor ciliat amb el qual capturen l’aliment, i metasoma , amb l’intestí en forma de U Tenen un gangli nerviós dorsal i l’aparell circulatori és format per una vesícula i un vas dorsal i diversos vasos laterals Comprèn dos ordres, el dels rabdoplèurids, amb el gènere Rhabdopleura , i el dels cefalodíscids , amb el gènere Cephalodiscus , que es diferencien dels anteriors per presentar un disc adhesiu a nivell de metasoma i per la presència de casos d’hermafroditisme i…

Generalment és una cèllula voluminosa, puix que conté molt de vitel de reserva en el citoplasma En els metazous es forma una capa cellular que l’envolta, segons disposicions característiques de cada grup zoològic i que constitueix el follicle Sol ésser una mena d’epiteli simple, constituït per més o menys cèllules, que en alguns casos s’ondula i fa fistons ramificats que poden penetrar l’òvul El nucli de l’òvul és anomenat vesícula germinativa , i és esfèric i gros La grandària de l’òvul varia en funció del vitel que conté En general va de pocs microns fins a 30 mm, com el cas…

És coneguda també com a tetrabrom o bromtetragnost

Contràriament a allò que s’esdevé en el mascle, al moment del naixement l’ovari té un nombre determinat de follicles 400 000-500 000 en la dona, que ja no augmenta més En cada cicle menstrual en madura un, que expulsa el contingut —l’òvul— cap a la trompa i la matriu El nombre de follicles no madurats es va atrofiant, de tal manera que, en arribar a la menopausa, han desaparegut gairebé del tot

De formes i dimensions molt diverses, són fisòstoms i posseeixen aparell de Weber o cadena d’ossets derivats de les vèrtebres i que relacionen la vesícula natatòria amb el laberint auditiu La cua és homocerca, el primer radi de l’aleta dorsal i de les pectorals és una espina molt dura, de vegades dentada, que es relaciona amb glàndules verinoses, i sovint tenen una segona aleta dorsal adiposa Tenen la pell nua o amb plaques òssies, però sense escates, i fins a 5 parells de barbes de longitud variable Tenen òrgans de respiració accessoris connectats amb les brànquies o parets del…

Van relacionats amb la fagocitosi, la pinocitosi, la destrucció de material cellular o, fins i tot, la destrucció de la mateixa cèllula Hom ha identificat més de quaranta enzims hidrolítics, continguts dins els lisosomes La manca d’un dels enzims lisosòmics determina malalties congènites, anomenades tesaurismosis En alguns tipus cellulars, intervenen també en el transport intracitoplasmàtic, en processos molt específics com és el cas de la transformació de la tiroglobulina en tirosina en les cèllules de la tiroide i de manera general tenen un paper decisiu en l’autòlisi cellular…

Les exploracions radiològiques , basades en l’ús dels raigs X, tenen diverses aplicacions en l’estudi de les malalties de l’aparell digestiu Aquestes exploracions consisteixen, bàsicament, a irradiar una part determinada del cos amb raigs X, posant per darrere de la zona estudiada una pellícula fotogràfica sensible a aquestes radiacions Els raigs X tenen la propietat de travessar l’organisme, de manera que en part són retinguts segons la densitat dels teixits sobre els quals incideixen Així, quan atenyen la placa radiogràfica reflecteixen les diferents estructures orgàniques en una tonalitat…

La febre tifoide és una malaltia infectivocontagiosa d’origen bacterià que es transmet per aliments i líquids contaminats amb matèries fecals, orina o d’altres secrecions de persones infectades, i que evoluciona amb síndrome febril, mal de cap i dolor abdominal Malgrat que podria semblar una infecció pròpia de països exòtics, la febre tifoide es pot contreure al nostre medi Tanmateix, però, en molts casos el contagi s’esdevé en desplaçaments a zones endèmiques de clima tropical, com ho són, per exemple, Mèxic, Egipte o l’índia així, abans d’efectuar un viatge a un país tropical,…

Els conductes deferents són dues estructures buides, cadascuna de les quals condueix les cèllules i les secrecions formades al testicle, des de l’epidídim fins al conducte ejaculador Cada conducte deferent es troba a continuació de l’epidídim, i segueix un trajecte ascendent Al costat dels vasos sanguinis i els nervis del testicle, constitueix el cordó espermàtic que travessa el conducte inguinal Després que s’introdueix a la cavitat abdominal, descriu un trajecte en forma d’arc al costat de la bufeta urinària, passa per darrere de l’urèter i davalla fins a la pròstata En la seva darrera…