Resultats de la cerca
Es mostren 45722 resultats
Eduardo Galeano

Eduardo Galeano (2012)
© Donostia Kultura
Literatura
Nom amb el qual és conegut l’historiador, periodista, narrador i assagista uruguaià Eduardo Germán Hughes Galeano.
A només tretze anys començà a collaborar a la premsa de Montevideo com a caricaturista Entre d'altres, en publicà al diari El Sol , amb les seves caricatures Fou cap de redacció del setmanari Marcha 1960-64 i director del diari Época 1964 Fou empresonat a l’Uruguai i a l’Argentina per les seves idees polítiques d’esquerra, i visqué exiliat a Espanya des del 1975 fins al 1985, anys que residí a Calella i publicà Conversaciones con Raimon 1977 En tornar a l'Uruguai fundà una editorial i retornà a l'activitat de columnista És autor d’una nombrosa i variada bibliografia La seva trajectòria com a…
copte
Lingüística i sociolingüística
Llengua camítica derivada directament de l’antic egipci, del qual pot ésser considerada com la darrera evolució.
Posseeix un alfabet propi alfabet copte Segons els documents escrits coneguts, el copte es divideix en diversos dialectes, corresponents a les diferents regions d’Egipte sahídic Al-Sa'id, akhmímic Akhmīm, subakhmímic Asyūt, faiyúmic el Faium, tots ells de l’Alt Egipte, bohàiric Al-Buḥayra, al nord-est del delta de Nil i a les regions occidentals del Baix Egipte El sahídic, originàriament el dialecte de Tebes i Memfis, és el més pur lingüísticament i fou emprat a tot l’Alt Egipte al segle V, però començà d’ésser absorbit pel bohàiric, que esdevingué la llengua de la jerarquia eclesiàstica al…
Giginta

Armes dels Giginta
Llinatge rossellonès, el primer membre conegut del qual és Ponç Giginta o Jaguinta, del lloc de Tura.
Casat amb Arnalda Miafre vers el 1365, potser foren pares de Joan Giginta , posseïdor d’agrers i censals a Parestortes vers el 1400 Entre els membres més distingits cal esmentar Francesc Giginta mort el 1453, de Ribesaltes, doctor en dret i diputat de Perpinyà al coronament d’Alfons IV 1414 fou jutge del domini reial per la reina Maria 1432, però fou suspès del càrrec el 1436, acusat d’un assassinat, i hi fou reintegrat el 1448 El seu fill gran, Francesc Giginta mort el 1522, fou doctor en dret 1452, conseller de la Universitat de Perpinyà 1488 i professor de dret 1491 Fou pare de Francesc…
capità general

©
Història
Militar
Oficial que exerceix el comandament de totes les forces militars del territori per al qual ha estat nomenat.
A la corona catalanoaragonesa, el càrrec de capità general fou creat el 1344 per Pere III de Catalunya-Aragó amb jurisdicció sobre els comtats de Rosselló i Cerdanya, i persistí, vinculat a la persona del governador, fins el 1500, que la jurisdicció fou ampliada a tot el Principat de Catalunya A partir del 1512, fou vinculat a la persona del lloctinent general —fet que es produí també a València quan hom hi creà el càrrec el 1520, fora del període de lloctinència de Germana de Foix— i persistí així fins a l’abolició pels decrets de Nova Planta, àdhuc durant l’època d’unió a la corona francesa…
cel·la electroquímica
Química
Dispositiu en el qual hom aconsegueix que s’efectuï una reacció química gràcies al forniment d’energia elèctrica (en el qual cas hom l’anomena cel·la electrolítica, i l’operació en conjunt rep el nom d’electròlisi) o en el qual, inversament, es produeix energia elèctrica a partir de l’energia alliberada per una reacció química que hi té lloc espontàniament (i és anomenat aleshores pila o cèl·lula voltaica).
Consisteix en un recipient que conté un o més electròlits units per ponts salins conductors o per parets poroses, amb dos elèctrodes immergits dins el líquid i connectats entre ells a través d’un circuit exterior En la cella té lloc, en tot cas, una reacció global d’oxidoreducció a l' ànode té lloc la semireacció d’oxidació, i al càtode , la de reducció Quan la cella funciona com a recinte d’una electròlisi, hom aplica una diferència de potencial als elèctrodes, amb la polaritat positiva a l’ànode i la negativa al càtode, per tal de proporcionar a aquest elèctrode els electrons necessaris per…
anomia
Sociologia
Estat social en el qual la confusió i la mútua contradicció de les normes existents creen una greu desorientació en la conducta de certs individus.
Aquest concepte, formulat per ÉDurkheim —a La division du travail social 1893 i a Le suicide 1897— ha estat desenvolupat per RKMerton —a Social Theory and Social Structure 1949—, per a qui l' anomia o estat anòmic és la situació en la qual els objectius socials prescrits són incompatibles amb les normes que regulen llur consecució i s’originen conflictes, tensions, frustracions específiques de cada cas
Lluís de Cabanyelles i Gallac
Història
Governador general de València (1503-22), fill de Lluís de Cabanyelles i de Vila-rasa, al qual succeí, i senyor de Benissanó, Alginet i Bolbait.
El 1519, en produir-se els primers incidents de les Germanies a València, prohibí la reunió de gent, però es mantingué més aviat al marge dels esdeveniments féu un viatge a Flandes fins el 1522, que impedí l’entrada a València dels agermanats comandats per Vicent Peris, en la captura i la mort del qual participà després El succeí en el càrrec el seu germà Jeroni
estructuralisme
Antropologia
Corrent de l’antropologia en el qual les cultures són considerades sistemes de signes compartits i organitzats d’acord amb principis bàsicsi universals de l’intel·lecte humà.
El màxim representant nés Lévi-Strauss, l’enfocament del qual privilegia l’estudi de les relacions abans que els objectes sobre els quals aquestes s’estableixen El conjunt de constants relacionals és anomenat estructura social
matèria
Filosofia
En contraposició a l’esperit, qualitat essencial de real en virtut de la qual les coses existeixen independentment del fet que siguin conegudes per la consciència.
Si hom entén aquesta com a consciència humana, l’afirmació de la realitat material dóna lloc al realisme, en contraposició a l'idealisme si hom entén alhora la mateixa consciència divina de la qual, per tant, la realitat existent resta independitzada, incideix en el materialisme, en contraposició a l'espiritualisme
ullera equatorial

ullera equatorial
© Fototeca.cat
Astronomia
Física
Ullera astronòmica proveïda d’un moviment de gir al voltant d’un eix, mitjançant el qual hom pot seguir el moviment diürn dels astres.
L’eix de gir és parallel a l’eix del món, i el moviment té lloc en un pla parallel al pla de l’equador Normalment les ulleres equatorials tenen un dispositiu mecànic que els dóna un moviment de gir amb una velocitat constant que compensa el moviment de rotació de la Terra, la qual cosa els permet de romandre dirigides cap a un punt del firmament prèviament escollit Actualment la majoria de les ulleres són construïdes d’aquesta manera, i molt especialment les més potents
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 38
- 39
- 40
- 41
- 42
- 43
- 44
- 45
- 46
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina