Resultats de la cerca

Estudià dret a Budapest i Viena, on creà, amb M Eminescu, la societat cultural Junimea Dedicat al periodisme, fundà el diari Tribuna aSibiu Acabada la Primera Guerra Mundial, fou detingut perquè es manifestà partidari de les potències centrals Començà escrivint comèdies i contes populars, però la seva producció més reeixida són sens dubte els relats, com Popa Tanda ‘El pope Tanda’, 1892, Moara cu noroc ‘El molí de la fortuna’, 1896, etc, i la novella Mara 1906, obres en les quals descriu la vida i els costums dels pagesos de Transsilvània

Mestre de capella del Collegi del Corpus Christi, el 1676, i l’any següent, de la seu de València De la seva obra conservada destaquen un Dixit Dominus , a dotze veus, Tota pulchra , a quatre veus, i un Lauda Jerusalem , a deu veus Els seus villancicos –més de dos centenars– tenen acompanyament d’arpa, d’orgue o de violí i instruments populars Autor dels oratoris El hombre moribundo 1702, El juicio particular 1703 i Oratorio sacro de la pasión de Cristo Nuestro Señor 1706, que són probablement els primers oratoris escrits als Països Catalans

A Heidelberg formà part activa del grup que propulsà un Romanticisme alemany religiós i historicista, i edità, ensems amb Clemens Brentano —amb la germana del qual, la també escriptora Elisabeth Bettina, contragué matrimoni el 1811—, un important recull de cançons populars que tingué una gran influència posterior Des Knaben Wunderhorn ‘El corn meravellós del vailet’, 1806-08 Poeta i dramaturg, obtingué repercussió sobretot amb la novella Die Kronenwächtern ‘Els guardians de la corona’, 1817-54, una de les primeres obres històriques que seguiren la temàtica de Walter Scott

Les missions jesuïtes del Paranà introduïren, al segle XVI, la música religiosa europea, i més tard la profana L’aïllament geogràfic i la força de la cultura autòctona guaraní permeteren, amb la independència, l’aparició de corrents musicals populars, basats sovint en música de saló europea, però amb ritmes i metres propis, com la polca paraguaiana Un instrument molt emprat és l’arpa, a més d’instruments de percussió, la maraca i instruments de vent Els compositors de música culta més destacats són Agustín Pío Barrios 1885-1944 i Juan Carlos Moreno 1912

Professor de solfeig a l’Escola Municipal de Música de Barcelona des del 1912, dirigí l’Orfeó Gracienc 1903-39 Compongué música per al teatre líric La baldufa d’or , rondalla d’Ignasi Iglésias, i Els tres amors del marxant , llibret d’Ambròs Carrion, obres corals Voltant la senyera , himne de l’Orfeó Gracienc, Les ginesteres , Nocturn ,etc, música per a cor i cobla Ascensió , La blavor del mar , harmonitzacions de cançons populars i un bon nombre de sardanes Rosada , Dansa de fades, La captiva , Divagant , Una fontana , Festa de garbers , Jovenesa

Féu estudis amb Melcior Rodríguez i Alcàntara, i els amplià amb Enric Morera Residí a Brusselles, on estrenà amb èxit Autor d’obres escèniques Las bodas de Camacho 1903, amb text de Jacint Grau i Delgado, La cegueta, amb text de Modest Urgell, Les amants de Palerme, òpera en tres actes, i l’opereta Barnum Estrenà al Théâtre de la Monnaie, de Brusselles, el poema simfònic Soir Confidentiel 1913, amb text de Jean Delville Compongué poemes simfònics, arranjà cançons populars catalanes l' Andante Elegíaco 1902 i Primavera 1914

Estudià a l’Escola de Bibliotecàries 1935-38 Treballà a la Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges 1939-44, a la Biblioteca de Catalunya, on treballà en diverses seccions, i a la Central de Biblioteques Populars, on treballà fins a la jubilació 1980 Al maig del 1969 succeí Justa Balló en la direcció de la Central Malgrat les dificultats polítiques del franquisme, sabé promoure la cultura catalana a les biblioteques públiques Aconseguí que els anys seixanta la Diputació de Barcelona hi organitzés classes de català Participà en congressos nacionals i internacionals i collaborà en…

Fou estudiant de la primera promoció de l’Escola Superior de Bibliotecàries fundada per la Mancomunitat el 1915 Acabà els estudis el 1918 amb el número 1 de la promoció i aquell mateix any passà a dirigir la biblioteca pública de Valls, la primera de la futura xarxa de Biblioteques Populars de Catalunya Al cap d’un any tornà a Barcelona en haver guanyat una plaça de professora auxiliar a l’Escola, lloc que exercí fins el 1928 Tot seguit passà a ser la bibliotecària de l’Escola fins a la seva jubilació, el 1957

Titulat el 1906 Treballà uns quants anys al despatx de Puig i Cadafalch En la seva primera època sobresurten la casa Santamaria 1908 i la casa Pujadas 1909, a la Garriga, obres que recorden el Voysey de la casa Bedford Park El 1913 reformà l’interior de la Universitat Industrial de Barcelona Presentat al concurs de biblioteques populars, li foren encarregades les de Valls —la primera de Catalunya, 1918—, Olot, Sallent, Canet de Mar, etc, totes elles dins l’estètica noucentista, en què es pot incloure la resta de la seva obra

Fill dde l’historiador  Emili Grahit Fou secretari de la comissió provincial de monuments de Barcelona i membre corresponent de l’Academia de la Historia Collaborà amb temes literaris i històrics al “Diari de Girona” i altres publicacions comarcals, i amb temes musicals i sardanístics en la revista Scherzando  1906-35 Entre les seves obres cal esmentar Gerundianes 1910, Recull sardanístic 1916, Errors populars 1922, Les campanes de Girona 1926, Una consueta de la catedral de Girona 1947 i La última guerra carlista en Gerona y su provincia 1956