Resultats de la cerca

Doctorat en química orgànica 1889, fou professor a la Universitat de Zuric 1895-1915 Estudià els complexos inorgànics del crom, el cobalt, el platí i el ferro, i també les valències, l’estereoquímica, etc Reconegut com a autor de la teoria de la coordinació , rebé el premi Nobel de química el 1913 per proposar la configuració en octàedre dels complexos de transició metàllica És autor de Beiträge zur Theorie der Affinität und Valeur ‘Contribucions a la teoria de l’afinitat i el valor’, 1893, Lehrbuch der Stereochemie ‘Manual d’estereoquímica’, 1904 i Über die Konstitution und Konfiguration von…

Professor a Zuric i Basilea, féu nombroses investigacions, com ara les dels composts heterocíclics, la vitamina C, les hormones, l’adrenalina, l’àcid pantotènic, etc El 1950 rebé el premi Nobel de fisiologia i medicina

Professor de la Cornell University de Nova York, compartí el premi Nobel de química del 1981 amb K Fukui , pels seus treballs basats en la teoria de les pertorbacions als orbitals moleculars, i pel desenvolupament de l’anàlisi de la simetria dels orbitals moleculars que regulen el curs de les reaccions químiques regles de Woodward i Hoffmann

Fundador de la termoquímica, fou professor de química a la Universitat de Peterburg Treballà fonamentalment en la química dels gasos i enuncià la llei que duu el seu nom

Investigà la ionització dels gasos i l’emissió d’electrons pels metalls purs en el buit perfecte Inventà la sonda que duu el seu nom i el pliotró Rebé el premi Nobel del química l’any 1932

Professor a Heidelberg i director de l’Institut Max Planck d’Investigacions Mèdiques, es destacà pels seus estudis sobre les vitamines A, H, K, algunes de les quals aïllà per primera vegada Estudià especialment les diferents substàncies del complex vitamínic B 2 , per a les quals introduí el terme flavines El 1938 li fou atorgat el premi Nobel de química

Estudià a les universitats de Harvard i Michigan D’ençà del 1968 fou responsable de recerca sobre l’estructura de la matèria al laboratori de recerques navals de Washington Fou president de la Unió Internacional de Cristallografia 1981-84 Li fou concedit el premi Nobel de química del 1985, compartit amb Herbert Hauptman , pel desenvolupament de tècniques per a la determinació de l’estructura dels cristalls

Des del 1870 residí a Xile, on estudià Amplià estudis a París 1886-92 Professor de química orgànica de la Universidad de Santiago, de química inorgànica a l’Escuela de Farmacia 1894 i de química i mineralogia a l’Instituto Pedagógico 1907-32, fou degà de la facultat de ciències de la Universidad de Chile i director 1934 de l’Escuela de Química y Farmacia Publicà Química orgánica introducción histórica 1904 i La obra de Berthelot 1929

Ideà un mètode talbotípia per a obtenir fotografies sobre paper 1839 i un altre per a fotografies instantànies 1851, investigacions que dugué a terme amb independència de les de LJMDaguerre També féu recerques sobre l’espectre i, en matemàtiques, sobre el teorema de Fagnano

Estudià a la Universitat de Dorpat i fou professor a Riga 1881 i a Leipzig 1887 Amb les seves investigacions a Leipzig i amb la fundació de la revista Zeitschrift für physikalische Chemie 1887 posà les bases d’una nova ciència, la química física, a la qual aportà les seves teories sobre la dissociació electrolítica, el mecanisme dels indicadors, la cristallització, etc Establí 1888 la llei de dilució que porta el seu nom, estudià la catàlisi i desenvolupà una nova teoria del color Com a filòsof de la ciència, hom el recorda per la seva obra Vorlesungen über Naturphilosophie ‘Lliçons sobre…