Resultats de la cerca

Inicià els seus estudis als set anys al conservatori de Niça, i el 1942 tocà per primera vegada en públic El 1949 perfeccionà la seva tècnica amb Georges Enescu i el 1950 inicià la seva carrera internacional amb el pianista Pierre Barbizet El 1964 començà a collaborar amb Herbert von Karajan, amb qui enregistrà els concerts de Beethoven, Brahms, Čajkovskij i Sibelius

A dinou anys fou coprotagonista amb Marlon Brando de Last Tango in Paris , de Bernardo Bertolucci , pellícula que li donà una gran projecció, però que també s’interposà en la seva carrera artística De l’escassa fimografia posterior hom pot esmentar The Passenger 1975, de Michelangelo Antonioni,  La dérobade 1979, de Daniel Duval, i Merry-Go-Round 1981, de Jacques Rivette

Es formà musicalment a Barcelona, on estudià el contrabaix amb Casimir Viñas Després d’una estada a Buenos Aires, durant la qual fou deixeble de Jaume Xarau, s’installà a Barcelona, on començà la seva carrera com a solista i es dedicà a l’ensenyament És autor d’obres instrumentals, de dues sardanes i d’un mètode per al seu instrument

Abandonà la carrera de medicina per dedicar-se plenament al teatre Tanmateix, la seva primera obra, La taverne des étudiants 1854, fou un fracàs però amb Pattes de mouche 1860 esdevingué autor de moda Conreà tota mena de gèneres i emprà tots els recursos dramàtics imaginables De la seva producció cal destacar també Patrie 1869, La Tosca 1887, Madame Sans-Gêne 1893, etc

Féu la carrera d’arquitecte Fou deixeble de Francesc Domingo i Marquès , a València, i de Domenico Morelli , a Roma Obtingué una segona medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid el 1876 amb el quadre Presó de la darrera reina de Mallorca adquirit pel govern i dipositat al Senat, Madrid, obra influïda per Emili Sala i Eduardo Rosales

Cursà la carrera de dret, i tingué diversos càrrecs durant la Generalitat Escriví per al teatre La vida d’un home 1952 i Les golfes 1957, que representaren, sobretot la primera, un intent de renovació, fet amb tècniques realistes, en el pobre panorama teatral de l’època És autor també de la comèdia El casinet dels morts Emprà el pseudònim de Feliu Aleu

Tinent de cavalleria i ajudant de Berwick durant el setge de Barcelona 1714 Féu una brillant carrera militar Sicília 1718-19 Itàlia 1733-35 i 1741-45, fins que fou nomenat governador militar de Girona 1762 i capità general de Mallorca 1764 Autor d’una Instrucción militar 1767, on historia les guerres en què intervingué durant el primer terç del segle

Participà en la primera guerra Carlina després del conveni de Bergara 1839 emigrà a França i a Roma, on acabà la carrera eclesiàstica Retornat a Catalunya, fundà a Lleida l’ Acadèmia Bibliograficomariana 1862 Autor de dos llibres sobre la predicació, d’un Breviarium marianum i d’una España sagrada , de la qual publicà només la part sobre el Segrià i les Garrigues

Estudià a París i, als 26 anys, guanyà el concurs Pavarotti de Filadèlfia El 1989 debutà a la Scala de Milà amb La Traviata , de Verdi, dirigit per Ricardo Muti, i al Liceu, amb La bohème , de Puccini Considerat el millor tenor líric de la seva generació, el 1994 inicià una espectacular carrera discogràfica amb la seva muller, la soprano romanesa Angela Gheorghiu

Aquest instrument de finançament es popularitzà cap al 1980, quan Michael Milken, un executiu del banc d’inversió Drexel Burnham Lambert, els utilitzà per a finançar adquisicions d’empreses i per a fusions La seva carrera fulgurant, que li reportà una immensa fortuna i el sobrenom de rei dels bons porqueria, acabà el 1989 quan fou jutjat acusat de frau i enviat a la presó