Resultats de la cerca

Segons la tradició, les atellanes tingueren l’origen a Atella, petita ciutat entre Càpua i Nàpols Els personatges eren tipus convencionals que ridiculitzaven una situació o un ofici concret maccus ‘el golut’, dossennus ‘el geperut’, pappus ‘el vell’, etc Al començament, foren interpretades en dialecte osc, però a l’època de Sulla, començaren a ésser-ho en llatí, fins a assolir forma literària amb els poetes Novi i Pomponi Amb la mort d’aquest gairebé s’eclipsaren reaparegueren al baix imperi com a farsa popular Eren representades generalment després de les tragèdies per actors no…

Es formà a Roma i, abans d’heretar del seu pare, fou conegut com a comte de Cabra Obtingué la restitució de l’ofici de gran almirall del regne de Nàpols, perdut a la mort del segon duc de Somma Fou el protector i mecenes de Lope de Vega, amb qui tingué una correspondència constant Aquest li dedicà l’edició de la Parte cuarta de Comedias 1614 El duc fou marmessor i testamentari seu i en pagà l’enterrament i els funerals Es mantingué fidel a Felip IV de Castella durant la Guerra dels Segadors 1640

Deixà l’ofici familiar d’argenter, com el seu germà Marçal, i treballà en una empresa editorial de Barcelona Dirigí La Gorra de Cop  i altres publicacions És autor del drama Amor i gratitud 1868 i de comèdies en què es fa evident la dinàmica social del moment, com Sistema Raspail 1866 i La qüestió són quartos 1867, que tracta de les estafes d’un advocat Bibliografia Sunyer i Molné, M 2006 “El teatre costumista de Marçal i Modest Busquets”, dins Diversos autors Pensament i literatura a Reus al segle XIX Reus, Centre de Lectura, p 53-81

Aprengué l’ofici de jardiner a catorze anys i es formà autodidàcticament en viatges a París, Mallorca, Espanya i Itàlia Feu jardins a Alacant, a s’Agaró, a Camprodon, a Alpens, al Tibidabo de Barcelona, etc Després, essent soci industrial del GATCPAC des del 1931, collaborà a D’Ací i d’Allà i a la revista AC defensant la naturalitat i la no discriminació de plantes poc valorades als jardins En contacte amb els membres del grup, realitzà, entre altres, els jardins de la Universitat de Barcelona 1934 i fundà la revista Horticultura i Floricultura 1933

Estudià a València i a Salamanca Fou canonge de la catedral de Jaca 1605-16 i de la de Saragossa 1616-25, qualificador del Sant Ofici a Aragó i regidor de l’hospital de Saragossa És autor d' Historias eclesiásticas y seculares de Aragón 1619-22, continuació dels Anales de Jerónimo Zurita fins el 1618, i interessant per la relació dels esdeveniments dels anys 1591-92, i d’una Historia de Pero Arbués 1624 Deixà inèdites una biografia d’Alfons d’Aragó, fill de Joan II de Catalunya-Aragó, i algunes poesies en llatí i en castellà

D’origen jueu, convertit al cristianisme per Vicent Ferrer, prengué part en la disputa de Tortosa del 1414 Fou almoiner i penitencier de Benet XIII, que el féu canonge de València L’acompanyà a Peníscola 1416 i dirigí la resistència al decret de sostracció d’obediència a Benet XIII 1416 Després de l’elecció de Martí V 1417 aconsellà a Benet XIII la renúncia El nou papa el nomenà bisbe de Girona El 1431 fou de nou bisbe de Barcelona en morir Francesc Climent Hom li atribueix un ofici en vers sobre la passió de Crist

Forner d’ofici, feu estudis tècnics a la Junta de Comerç Influït per Serafí Pitarra, escriví peces costumistes La capital de l’imperi 1866, bilingüe, Un inglès a Mataró 1867, La mestressa 1869, Embolica que fa fort 1870, en collaboració amb Narcís Campmany  i Pescar a l’encesa 1871, i les sarsueles De dalt a baix , Una senyora particular i La torre dels amors Encara en collaboració amb Campany estrenà  La copa del dolor o Flor d’hivern 1867 Residí molts anys a Madrid, on collaborà en diversos periòdics, i, en tornar-ne, estrenà  Amor i fortuna 1910

A Barcelona, el gremi de carders fou constituït el 1372 sota l’advocació de sant Eloi, i fou reorganitzat el 1549, el 1603 i el 1653 Era un ofici auxiliar de la draperia i el controlaven, de fet, els paraires, els quals dominaven la importació de cardes franceses El nombre de mestres carders fou molt reduït mai no depassaren la dotzena a Barcelona, a València i a Perpinyà Al començament del s XIX, la introducció a Catalunya de màquines de cardar produí avalots d’obrers, els quals volien destruir-les, fet que obligà Ferran VII a dictar normes protectores 1824

Professà a Montserrat el 1897 i fou ordenat de sacerdot el 1903 Es doctorà en teologia a Roma 1906 i, retornat a Montserrat, fou professor de teologia i filosofia, censor d’ofici del bisbat de Barcelona 1912 i confessor extraordinari del bisbat Fou redactor i després director de la Revista Montserratina Fou prior de Montserrat 1913-17 i després d’El Pueyo Aragó, fins que, el 1918, fou cridat a Roma com a vicerector del Pontificio Ateneo Anselmiano El 1923 era procurador general de la Congregació Casinense i el 1924 abat general de la dita Congregació

Obtingué la llicència per a exercir l’ofici el 1744 i al cap de deu anys ingressà al Collegi de Pintors de Barcelona Les obres d’aquesta etapa que hom li documenta revelen que conreava la pintura religiosa i decorativa, camps en els quals intensificà la seva activitat Del 1771 al 1774 residí a Saragossa i, després, a Madrid, on féu obres per a la cort Posteriorment es documenta la seva presència a Buenos Aires, on passà els darrers anys de la seva vida i on, probablement, havia estat abans L’any 1801 hi fundà una escola de dibuix