Resultats de la cerca

Vida El 1976 començà de meritòria a les ordres dels muntadors Ramon Quadreny i Carme Fàbregas L’any següent entrà a formar part de TVE a Barcelona, on edità documentals i llargs preenregistrats També empalmà cintes com ara Asesinato en el Comité Central 1981 i Fanny "Pelopaja" 1983, totes dues de Vicente Aranda, amb qui mantingué des de llavors una continuada relació professional i amb el qual es casà El 1988 demanà l’excedència a TVE i s’installà a Madrid amb el seu marit Muntà la sèrie d’Aranda, Los jinetes del alba 1990, i començà una carrera ascendent que la…

Pertanyia a la parròquia de Cocentaina, però al s XVI fou erigida parròquia independent amb els antics llocs de Benitaer, l’Alqueria de N'Aranda i l’Alqueria de Ferris com a annexos Era lloc de moriscs que el 1609, al temps de llur expulsió, era habitat per 60 famílies

Marquès i, després, duc de Grimaldi Ambaixador de Carles III d’Espanya, signà el Tercer Pacte de Família 1761 i participà en l’expulsió dels jesuïtes després del fracàs de l’expedició al nord d’Àfrica per a eliminar la pirateria barbaresca 1775, els seguidors d’Aranda aconseguiren la seva dimissió 1776 Fou ambaixador a Roma 1777

Fou fundada el 1932 per un grup de pilots, entre els quals destacaren Joaquín Vidal, Fernando Aranda, Ignacio Faura i Emili Tintoré, l’any que Catalunya s’havia quedat sense Campionat Motociclista Organitzaren els primers Campionats Motociclistes de Catalunya en Carretera al circuit de Montjuïc el 25 de desembre de 1932 Les categories que disputaven la cursa eren de 500 cc, 350 cc,250 cc i sidecar Organitzà els mateixos campionats fins el 1934

Des de la unió d’Aragó amb Catalunya, els Alagó serviren els comtes reis des d’importants càrrecs administratius i militars Una branca d’aquesta família passà a Sardenya i, per enllaç, recollí l’herència dels Arbòrea La freqüència dels noms Balasc i Artal a la família ha produït moltes confusions de personatges Una altra branca heretà el casal dels Ximénez de Urrea i, amb aquest darrer cognom, originà la línia dels comtes d’Aranda

En una cerimònia presidida per l’emperador del Japó es lliura el premi Pritzker, el guardó d’arquitectura més prestigiós del món, que en aquesta 39a edició recau en l’equip RCR d’Olot, format per Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta És el primer cop que arquitectes catalans reben el premi i també que es concedeix a un equip i no a un arquitecte individual El premi es va anunciar l’1 de març

Publicà nombroses biografies i monografies, entre les quals sobresurten Historia y crítica de las exposiciones Nacionales de Bellas Artes 1948, reeditada, El pintor Jiménez Aranda 1972, —el seu avi—, Los paisajistas catalanes 1975 i la més completa monografia sobre La vida y la obra de Joaquín Sorolla 1953, reeditada, a més de la del deixeble d’aquest, Ferran Cabrera i Cantó 1945 Fou acadèmic de Bellas Artes de Sevilla i de Còrdova i membre de la Hispanic Society of America i del Patronat Sorolla

Esdevingué justícia d’Aragó per mort del seu pare Juan de Lanuza y d’Espés En ocupar el càrrec denegà, allegant contrafur, l’entrada a Saragossa de l’exèrcit reial amb motiu dels aldarulls provocats pel trasllat, de la presó del justícia a la de la inquisició, del secretari reial Antonio Pérez Fou empresonat, amb el comte d’Aranda i el duc de Vilafermosa, i decapitat Fou exaltat com un màrtir de la defensa dels furs d’Aragó, sobretot al segle XIX Després d’ell, el càrrec esdevingué un simple ofici reial justícia

Estudià a Alcalá de Henares i ocupà diversos càrrecs, fins que fou enviat a Nova Espanya com a visitador general 1765-71 Destituí el virrei Cruïlles i collaborà amb el virrei Croix fins el 1772 Reestructurà l’administració a base d’intendències, renovà el sistema tributari, creà un exèrcit regular i afavorí la penetració a Califòrnia i a Sonora Secretari general d’Índies el 1775, s’oposà als intents autonomistes d’Aranda, però ajudà a la llibertat de comerç entre Espanya i Amèrica i intentà de substituir Floridablanca

Vida Nascut com Joan Faneca i Roca, restà orfe de mare que morí després del part i prengué els cognoms dels seus pares adoptius Fou operari de joieria fins el 1959, any que guanyà el premi Sésamo de contes per la narració Nada para morir Manifestà la seva afició per l’escriptura i el cinema collaborant regularment en la revista Arcinema  1956-60 de Barcelona Passà a viure a París 1961-63, on treballà en diversos oficis, i després viatjà per Cuba i Itàlia Literàriament evolucionà des de posicions testimonials fins a la preocupació formal, posant sempre l’accent, però, en l’explicació d’una…