Resultats de la cerca

Guanyà les eleccions presidencials del 1958 El 1964 fou substituït per Eduardo Frei Vicepresident del Banc de Sud-amèrica i director i accionista d’una xarxa de fàbriques de paper i de refineries de sucre, collaborà amb la dictadura del general Pinochet essent president del Consell d’Estat 1976-81, fins que dimití

Ocultà l'origen jueu de la seva àvia materna i fou mobilitzat durant la Segona Guerra Mundial 1942-44 Després de la guerra, treballà com a periodista en diversos mitjans de comunicació, entre d'altres, a la Rundfunk im amerikanischen Sektor, RIAS ‘Radiodifusió al Sector Americà’ de Berlín El 1956 s’afilià al Partit Socialdemòcrata i esdevingué un estret collaborador de Willy Brandt , del qual fou portaveu durant l’etapa d’aquest com a alcalde del Berlín Occidental 1957-1966 i secretari d’Afers Especials del Ministeri d’Afers Estrangers 1964-69 Elegit Brandt…

Fill d’un funcionari d’afers estrangers, es graduà al Dartmouth College en Estudis Asiàtics i de Govern el 1983 El 1985 obtingué un Master en Economia Internacional i Estudis de l’Àsia Oriental a la Johns Hopkins School of Advanced International Studies Després de treballar a Kissinger Associates assessoria d’afers estrangers fundada per l’antic secretari d’estat Henry Kissinger , el 1988 s’incorporà a la divisió internacional del departament del Tresor dels EUA, dins del qual ocupà diversos càrrecs fins a ser nomenat subsecretari d’afers internacionals…

Conseller a l’ambaixada de Washington 1939, fou nomenat ambaixador 1943 Participà en les conferències de Jalta i Potsdam i fou delegat permanent de l’URSS al Consell de Seguretat 1946-48, ministre adjunt d’afers estrangers 1946, ambaixador a Londres 1952-53 i ministre d’afers estrangers 1957-85 Lleial executor de la política exterior dels successius mandataris soviètics durant quasi trenta anys, el 1985 fou promogut al càrrec honorífic de president del presídium del soviet suprem

Comte Sforza Féu la carrera diplomàtica i esdevingué ministre plenipotenciari a la Xina 1911-15 i Sèrbia 1915-18 El 1919 fou elegit senador Ministre d’afers estrangers 1920-21, negocià el tractat de Rapallo El 1922 fou nomenat ambaixador a França, però dimití el mateix any, quan Mussolini arribà al poder, i s’exilià Tornà a Itàlia el 1943 i fou ministre sense cartera 1944-45, president de l’assemblea consultiva 1945-46 i novament ministre d’afers estrangers 1947-51

Era constituït per sis regents, tres d’Espanya i tres d’italians, tots ells lletrats, i pel tresorer general de la corona d’Aragó Tenia jurisdicció sobre els regnes de Nàpols i de Sicília, l’estat de Milà i els presidis de Toscana i les relacions amb els estats veïns Assessorava el rei en problemes locals, nomenament de càrrecs, manteniment de tropes i forces navals, i actuà com a suprem tribunal d’apellació en el seu àmbit Fou un eficaç auxiliar del Consell d’Estat El 1707, durant la guerra de Successió, el Consell d’Itàlia borbònic passà a ocupar-se també dels afers de Sardenya…

Ordenat de sacerdot el 1937, collaborà en organismes de la cúria vaticana Durant el pontificat de Joan XXIII dugué a terme missions diplomàtiques als antics països socialistes de l’Europa de l’Est, tasca en la qual se situà al capdavant en ésser nomenat per Pau VI secretari d’Afers Extraordinaris 1967, amb l’objectiu de millorar la situació de l’Església Catòlica sota règims comunistes El 1979 Joan Pau II el féu cardenal i secretari d’estat del Vaticà, càrrec que detingué fins el 1990 El 1984 fou nomenat prefecte del Consell per als Afers Públics de l’Església