Resultats de la cerca

L’església de Sant Fruitós, situada al poble homònim, anomenat els Masos de Pals, és un gran edifici dels segles XVIII i XIX, acabat al començament del segle XX Aquesta construcció substituí un edifici anterior, de petites dimensions, actualment enrunat, situat a la banda de migjorn de l’actual Tot i que la dedicació a sant Fruitós indica sempre un lloc de culte molt antic, a les restes de l’església vella no hi ha pas vestigis anteriors als segles XVI i XVII Probablement una prospecció arqueològica podria indicar l’antiguitat o no d’aquesta església

Aquesta ermita és documentada per primera vegada el 1496 Probablement fou bastida pels cartoixans d’Escaladei, en el lloc conegut com el “Desert de sant Onofre” Hom diu que en aquest lloc hi havia hagut una ermita anterior, de la qual, documentalment, no hi ha cap notícia coneguda Ara bé, tot i la manca de notícies directes, la dedicació a sant Joan, l’esment al “desert” i la situació de l’ermita fan més que probable la presència eremítica en aquest indret des de temps molt anteriors a la primera data coneguda L’ermita es va refer cap a l’any 1780

Fill de Bernat I , el qual succeí després d’haver-hi collaborat, segons que sembla Tingué divergències amb el seu parent Berenguer Ramon I de Barcelona, que foren resoltes per la intervenció de l’abat bisbe Oliba vers el 1023 Cometé moltes depredacions contra els béns eclesiàstics, però assistí a la solemne dedicació de Ripoll el 1032 i feu diverses donacions a les esglésies de la capital del seu comtat Fou el constructor principal del castell de Besalú vers el 1029 Sembla que fou el primer comte de Besalú que encunyà moneda amb el seu nom Es casà amb Adelaida

Conjumina la dedicació al teatre amb l’escriptura de novelles, com la innovadora Dentadura postissa 1975, Crònica dement 1983 i El cortesà 1989 El 1972 rebé els premis Ignasi Iglésias i València per sengles obres teatrals Fou responsable de l’última etapa de la revista Trellat , director del Teatre Estable del País Valencià i ha escrit, també, crítica d’espectacles teatrals Escenes obscenes d’un espill de dones 1983, juntament amb Josep-Lluís Seguí, i Darrers dies a Menton 1984 completen la seva obra dramàtica Altrament, s’ha dedicat a la cinematografia amb el curt Sega cega

Fou alumne del Conservatori de París, on estudià amb Maurice Maréchal Es perfeccionà a l’Acadèmia Musical Chigiana de Siena de Sergio Lorenzi i formà part del Quartet Chigiano Ha fet una carrera important com a solista i també com a intèrpret de música de cambra, primer amb el pianista Christian Ivaldi, al qual s’afegiren posteriorment Gérard Caussé i Sylvie Gazeau, collaboració que donà origen al Quartet Ivaldi Des del 1979 és professor del Conservatori de Lió El seu repertori inclou obres barroques i contemporànies, amb especial dedicació a aquestes últimes Ha enregistrat obres de Luciano…

Germà de Jan Tinbergen Collaborador de Konrad Lorenz amb el qual compartí el premi Nobel de medicina el 1973 en investigacions sobre psicologia animal, la seva dedicació a l’estudi comparatiu d’aquesta disciplina el portà a establir el valor de l’estímul com a signe, en el sentit que els senyals transmesos pels animals inclouen seqüències de conducta, i l’anomenat “mecanisme innat d’alliberament”, relacionat amb l’existència d’una unitat coordinadora en el sistema nerviós Professor de zoologia, des del 1949 a Oxford, entre les seves obres destaquen The Study of Instinct 1954 i…

La seva dedicació a la literatura s’emmarca en l’àmbit de la narrativa de temàtica juvenil, públic entre el qual ha assolit una gran popularitat D’entre la seva abundant producció destaquen novelles i narracions com ara No fiqueu llorers sobre el meu nom 1980, premi Ciutat de València - Malvarosa, Mor una vida es trenca un amor 1981, L’anell del papa Lluna 1992, L’illa del Faraó 1997, L’autobús d’aniràs i no tornaràs 2001, premi Vicent Silvestre 2000, i El misteriós punyal del pirata 2002 És autor també de dues novelles de gènere negre Un cadàver amanit amb xampany 1990 i Tots…

Conegut sobretot per la seva dedicació a la literatura infantil i juvenil Utilitzà sovint el pseudònim Jordi Català La seva prosa, fidel als gèneres de la narrativa d’aventures i de la novella rosa, té una clara influència del to sentimental i moralitzant de Josep Maria Folch i Torres Fou collaborador de revistes com La Illustració Catalana , Virolet i En Patufet , i, en aquesta última, publicà un bon nombre de contes dins la collecció de la mateixa revista Collaborà també a la “Biblioteca Gentil” El 1948 publicà El meu poble , un conjunt d’esbossos descriptius sobre Sant Boi de Llobregat…

Exercí també com a historiador Fou capellà de Berga De la seva producció assagística destaca Justificació de Catalunya 1955, difós clandestinament, escrit el 1951 i revisat el 1975, on analitza el nacionalisme català i les relacions entre Catalunya i Espanya Collaborà a diverses revistes, com “Queralt” 1952-65 i “Criterion” Fruit d’aquesta dedicació, publicà el recull d’articles Escrits de temps incerts 1965 Pòstumament aparegué Nacionalisme català 1977 Es dedicà també als estudis d’història i folklore berguedà Al volum Prosa escollida 1990 es publicà el Petit diari de guerra ,…