Resultats de la cerca
Es mostren 100 resultats
dialecte
Lingüística i sociolingüística
Cadascuna de les modalitats que presenta una llengua en les diverses regions del seu domini.
Aquestes són delimitades per diverses isoglosses , els parlants d’una de les quals modalitats no tenen gaires dificultats de comprensió amb els parlants de les altres, tot i que tenen consciència de certes diferències entre elles En el món grec, el terme διάλεκτος significava ‘conversa’, ‘discussió’ o ‘parlar local d’importància literària’, i, així, hom troba que el dòric hi servia per a la lírica coral, el jònic, per a l’èpica, etc Són dialectes del català el rossellonès, el català central, el balear, l’alguerès, el català nord-occidental i el valencià Sovint un dels dialectes d’un domini…
romanística
Lingüística i sociolingüística
Ciència que estudia les llengües i les literatures romàniques.
Nascuda a l’escalf del Romanticisme i vertebrada en el mètode comparatiu, té per fundador l’alemany F Diez, autor de dues obres cabdals, la Grammatik der romanischen Sprachen ‘Gramàtica de les llengües romàniques’, 1836-42 i l' Etymologisches Wörterbuch der romanischen Sprachen ‘Diccionari etimològic de les llengües romàniques’, 1854 Pels volts del 1870, els neogramàtics neogramàtic cerquen la formulació de lleis reguladores de l’evolució fonètica, relegant l’analogia als casos que no s’hi ajusten Diversos moviments, manifestats al començament del segle XX, obren noves perspectives als…
Manuel de Montoliu i de Togores
Historiografia catalana
Filòleg, historiador i crític de la literatura.
És autor d’una extensa i heterogènia obra i editor d’obres de la literatura clàssica i medieval Dotat d’una extraordinària versatilitat científica, fou capaç d’endinsar-se en la crítica literària de les diverses èpoques històriques Estudià el batxillerat als jesuïtes de Manresa i es doctorà 1903 en filosofia i lletres a Madrid, després de cursar la carrera a Barcelona Entre el 1908 i el 1910, rebé l’influx directe de la filologia alemanya, atès que li fou concedida una beca, juntament amb Pere Barnils i Antoni Griera, per ampliar estudis de filologia romànica a la Universitat de Halle und…
,
Germà Colón i Domènech
© Universitat Jaume I
Historiografia catalana
Lingüística i sociolingüística
Literatura catalana
Filòleg.
Estudià a Barcelona, on es llicencià el 1952, a Lovaina i a Zuric i es doctorà a Madrid el 1952 Professor a Barcelona i, des del 1959, a Basilea del 1967 al 1998 com a titular, fou professor associat de la Universitat d’Estrasburg 1968-72 Tingué com a mestres Antoni M Badia i Margarit, Felip Mateu i Llopis, Martí de Riquer, Josep M de Casacuberta i Joan Bastardas i, en lexicografia romànica, sobretot catalana i castellana, Walther von Wartburg, Sever…
, ,
Francesc Camps i Mercadal
Literatura catalana
Folklorista, publicista, filòleg, erudit i novel·lista.
Vida i obra Llicenciat en medicina per la Universitat de Barcelona el 1878, convertí els orígens pagesos en el centre d’un ampli programa ideologicocultural desplegat entre el conservadorisme catòlic vuitcentista i les coordenades del moviment noucentista La primera etapa, fins al tombant de segle, es caracteritzà pels articles de combat a la premsa catòlica, recollits en part a Derecho a la ignorancia 1894 així mateix, hi publicà en forma de fulletó una novella futurista, 1950 , en què aprofità la narrativa de Jules Verne per combatre els corrents laics del modernisme El mestratge de Josep M…
Ramón Menéndez Pidal
Historiografia
Lingüística i sociolingüística
Filòleg i historiador.
Doctor en filosofia i lletres per Madrid 1893, es consagrà a l’estudi de l’èpica medieval Poema del Cid, 1895 Leyenda de los Infantes de Lara , 1896 Catedràtic a la Universitat de Madrid 1899, emprengué l’estudi rigorós de les cròniques medievals Crónicas generales de España , 1898, s’interessà pels aspectes sincrònics de la llengua i s’inicià en la dialectologia Notas sobre el bable , 1899, que ja mai més no deixà de banda La seva gran obra, Cantar de Mio Cid , en tres volums 1908-12, recuperà el poema per al futur i constitueix un estudi capital de la llengua castellana de l…
Joaquim Rafel i Fontanals
© Fototeca.cat
Lingüística i sociolingüística
Lingüista.
Llicenciat i doctorat en filologia romànica a la Universitat de Barcelona Des del 1967 és professor a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona És membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes Collaborà a l’ Atles lingüístic del domini català i l’ Atlas lingüístico de los Marineros Peninsulares Membre numerari de l’ Institut d’Estudis Catalans , del qual n’ha ocupat els càrrecs de tresorer 1987-92 i secretari general 1992-98 des del 1999 n’és el director de les Oficines Lexicogràfiques Desenvolupa a través d’aquesta institució la major part de la seva…
Pèire Bec
© Fototeca.cat
Lingüística i sociolingüística
Literatura
Filòleg i escriptor occità.
Passà la infantesa a Comenge Deportat a Alemanya del 1943 al 1945, quan en tornà estudià a París i s’hi doctorà el 1959 Fou cofundador 1945 i president de l’ Institut d’Estudis Occitans IEO del 1961 al 1980, professor titular de la Universitat de Poitiers i director adjunt del Centre d’Études Supérieures de Civilisation Médiévale, també de Poitiers, fins a la jubilació 1989 Especialista en dialectologia de la llengua d’oc i literatura occitana medieval, la seva activitat fou compartida per l’acció occitanista, la recerca filològica i la creació literària Des de l'IEO va…
parlar
Lingüística i sociolingüística
En dialectologia social, modalitat de llengua pròpia d’un grup o d’un nivell social, caracteritzada per uns trets lèxics, fonètics, morfosintàctics, etc, més o menys diferenciats.
assiriologia
Història
Ciència que estudia el món semític de l’antiga Mesopotàmia.
No investiga, doncs, Sumer, tractat per la sumerologia El terme és, però, erroni, car equival a prendre la part Assíria pel tot Assíria, Accad i Babilònia Assiris i babilonis eren hereus directes del regne d’Accad, amb una mateixa llengua, l'accadi L’assiriologia nasqué, pràcticament, el 1802, quan l’alemany Grotefend desxifrà parcialment l’escritura cuneïforme aquemènida o persa Fou seguit en camp de l’escriptura cuneïforme no solament l’aquemènida, sinò també l’accàdia, per diversos estudiosos els francesos Burnouf i Oppert, el norueg Lassen, l’irlandès Pincks i els britànics Talbot i,…