Resultats de la cerca

Residí a Madrid 1841-51, on treballà a El Heraldo i fundà El Prisma De nou a Alacant dirigí El Eco de Alicante , El Constitucional i La Tortuga Publicà una Reseña histórica de la ciudad de Alicante 1863, la fantasia allegòrica El iris de la libertad 1868, els volums de poemes Poesías 1841, El romancero del vate 1867 i Glorias de España 1848, prologat per Cánovas del Castillo, a més d’altres obres menors i el drama històric Dios y mi derecho 1851

Destacà principalment en el camp de la zootècnia equina Fou professor de zootècnia a l’Institut Català de Sant Isidre i impartí cursos d’hipologia a l’Ateneu de Barcelona Collaborà en la fundació de la revista El Eco de la Veterinaria 1853, que quatre anys més tard adoptà el nom de La Veterinaria Española Fou president de l’Academia Médico-Veterinaria Barcelonesa 1855 Cal destacar les seves publicacions Cría caballar, Reglamento Orgánico de la Veterinaria Española i Reglamento para la Inspección de carnes en provincias

Escriví poemes que acusen la influència ideològica de Voltaire i Rousseau Konstancinápoly 'Constantinoble’, Az estve 'El vespre’, A tihanyi echóhoz 'A l’eco de Tihany’ D’estil variat i viu i temàtica realista, la seva obra és una síntesi del rococó, del classicisme, del preromanticisme i de les tradicions populars Amb BBalassi, destacà també en la poesia amorosa És autor de l’epopeia comicosatírica Dorottya ‘Dorotea’, 1799, i en Halotti versek ‘Versos mortuoris’, 1804 resumí en un cicle la seva filosofia sobre la immortalitat de l’ànima

Estudià filosofia i dret a les universitats de Cervera, Osca i Saragossa, i de ben jove destacà com a orador polític i forense A Barcelona collaborà a El Constitucional i La Corona Publicà Reseña histórica sobre la aristocracia española desde la invasión de los godos hasta 1830  1836 i la traducció Código Social, o sea Eco de la moral en las naciones antiguas y modernas 1844 Poeta ocasional, gairebé tots els seus versos resten inèdits, com també les memòries Compendi de la història de Vilanova en la guerra dels set anys

Fou substituït pel “Correo Constitucional, Literario, Político y Mercantil de Palma” 15-7-1820 a 14-6-1822, que es fusionà amb “El Atleta de la Libertad” 15-4-1822 a 14-6-1822 i donà lloc a “El Eco de Colom”, que continuà fins el 29 de gener de 1823 Contenia informació de les corts, retalls d’altres periòdics de tendència liberal i articles polèmics, dirigits especialment contra els ordes religiosos, els quals considerava culpables de la repressió popular del 1814 Aquests diaris foren cremats durant la repressió del 1823

Deixeble de Martí d’Eixalà, fou professor de religió i de moral de l’institut de Figueres i de l’Associació Obrera de Barcelona, ciutat on residí Tractà sobre temes socials, on adoptà una posició en contra del socialisme utòpic Collaborador de Marià Cubí, escriví a “La Antorcha” i a “El Eco de la Frenología” Entre les seves obres sobresurten Estudio sobre las clases proletarias 1864, La mujer su pasado, su presente y su porvenir 1857, Veladas del obrero 1857 i El corazón humano o las cuatro estaciones de la vida 1864

Al final dels anys quaranta del segle XX, els francesos Pierre Schaeffer i Pierre Henry desenvoluparen una tècnica compositiva basada en l’ús del magnetòfon, la qual es consolidà el 1951 amb la creació del Groupe de Recherche de Musique Concrète Els sons eren gravats d’una font natural, per oposició als sons generats amb oscilladors electrònics de la música electrònica Aquest material era tractat de diferents formes augmentant o disminuint la velocitat de reproducció, retrogradant el sentit original de la gravació, creant anelles de cinta magnetofònica, incorporant efectes d’eco o…

Físicament prové de les reflexions secundàries del so a les parets Si es produeix un so curt per exemple, un cop de martell, una persona situada al recinte sent immediatament un so directe que s’ha propagat des de la font i li ha arribat pel camí més curt i un primer eco associat a la recepció de la primera reflexió a la paret o obstacle més proper El conjunt d’ecos o reflexions posteriors, que són percebuts com un so difús i no individualment, constitueixen el so reverberant

Malgrat el seu nom, no és clar que els seus orígens només vagin lligats a la música d’entreteniment practicada a les barberies de l’època, música que alguns prefereixen anomenar barbershop music Es caracteritza pel moviment parallel de les veus, normalment quatre, i per la seva harmonia, plena de successions d’acords de sèptima, de sexta augmentada, o amb sextes afegides, i d’acords cromàtics de pas La forma sol ser senzilla i plena de repeticions en eco Al principi del segle XX notà la influència dels ritmes sincopats del ragtime

Després d’estudiar a l’IDHEC parisenc realitzà La victoire en chantant 1976, que obtingué l’Oscar al millor film estranger A continuació dirigí Coup de tête 1979 i emprengué una insòlita trajectòria internacional amb La guerre du feu 1981, Le nom de la rose 1986, César a la millor pellícula estrangera —adaptació del relat d’Umberto Eco—, L’ours 1988, premi César al millor director, L’amant 1992, segons la novella homònima de Marguerite Duras, Wings of Courage 1995, Seven Years in Tibet 1997, Enemy at the Gates 2001, Deux frères 2004 i Sa majesté Minor 2007