Resultats de la cerca

Amb el seu pare Enric Fernández i Gual s’exilià primer a França i després a Mèxic, on acabà la carrera d’arquitectura Practicà la pintura i estudià direcció cinematogràfica amb Luis Buñuel Escriví i adaptà l’argument El narrador , que Arturo Ripstein dirigí amb el títol La hora de los niños 1969 Amb el director espanyol també refugiat Luis Alcoriza coescriví el guió de La puerta 1969, que juntament amb el migmetratge La mujer del carnicero 1968, Ismael Rodríguez i Chano Urueta, constitueix un llarg Amb el realitzador José Bolaños adaptà Arde baby, arde o Lucky Johnny Born in America 1970,…

Canvià diverses vegades de format Concedia força importància a l’art —Manuel Sarmiento hi era atent a les novetats—, a la cultura i l’esport, a part les cròniques d’actualitat Hi escrivien Carlos Ossorio y Gallardo, el Dr Centeno, Pompeu Gener, Julio Camba, etc Fou un diari àgil però d’aire espanyolista Des del 1911 inclogué pàgines de fotogravat Baixà de to vers el 1916 i fou clausurat pel setembre del 1919 Pel gener del 1921 tornà a sortir trencant tots els seus lligams amb l’etapa anterior Hi collaboraren aleshores Joaquim Ciervo, García Sánchiz, Felip Dalmases i Gil, Rafael Moragas…

Començà pel gènere teatral amb El canto de los grillos , que rebé el premi Ciutat de Mèxic el 1954 Es revelà com a contista amb Imagen primera 1963 i La noche 1963 Seguiren després novelles, com ara Figura de paja 1964, La casa en la playa 1966, La presencia lejana 1969, La vida perdurable 1970, Crónica de la intervención 1981 i De anima 1984 La seva habilitat com a assagista es reflecteix en llibres com Cruce de caminos 1965, La aparición de lo visible 1966, Desconsideraciones 1968 i La errancia sin fin 1981, un recull d’assaigs sobre Robert Musil, Jorge Luis Borges i altres…

Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Sevilla, on es llicencià el 1952 Aquest mateix any publicà el seu primer llibre, el poemari Las adivinaciones Posteriorment exercí de professor de literatura 1959-62 a la Universidad Nacional de Colombia, a Bogotà, on al mateix temps prosseguí la seva carrera literària, que reflecteix una gran preocupació pels temes socials i que es caracteritza per un llenguatge molt elaborat Els anys cinquanta formà part del grup de joves escriptors antifranquistes que incloïa Blas de Otero, Jaime Gil de Biedma i els germans Goytisolo En tornar a l’Estat…

Comencà a treballar com a articulista i crític de teatre i arts plàstiques als diaris “El Día Gráfico” i “La Noche” Fou administrador de la Casa de Caritat, professor de l’Escola d’Administració Pública de la Generalitat de Catalunya i membre de la Unió Catalanista El 1939 s’exilià a França, on fou un dels organitzadors de la Residència d’Intellectuals Catalans a Montpeller 1939-41 El 1941, arribà a Mèxic on portà la gerència de l’editorial Misrachi fins que es jubilà Des de Mèxic, animà i coordinà els Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili i en fou secretari del patronat…

S’inicià en el món del còmic a través d’ Els Tebeus del Cingle , collecció que creà juntament amb el dibuixant Sento Collaborà a Bésame Mucho i, a partir del 1982, a Cairo , on donà a conèixer els seus personatges Rick Tango i Glen Radar La seva obra palesa la influència de clàssics com Otto Soglow, d’un gran dinamisme i modernitat, i també la tradició dels tebeos de l’editorial Valenciana, juntament amb el grafisme dels autors francobelgues més radicals Entre altres títols publicats, cal esmentar Dogon 1983, Futurama 1985, Museo Vivo 1987, Raya 1990 i Marisco 1990 Posteriorment, la seva…

Després de dirigir anuncis publicitaris i curtmetratges experimentals, el llargmetratge Mala noche 1985 el convertí en un nom prometedor dins el cinema independent nord-americà A Drugstore Cowboy 1989 manifestà el seu interès pels marginats, confirmat a My Own Private Idaho 1991 i Even Cowgirls Get the Blues 1993 La comèdia To Die For 1994 donà pas a una etapa de títols més comercials, com Good Will Hunting 1997, Psycho 1998 i Finding Forrester 2000, però tornà al cinema experimental amb Gerry 2002, Elephant 2003, guanyadora de la Palma d’Or i premi al millor director del…

Llicenciat en dret per la Universitat Catòlica Andrés Bello de Caracas 1961, realitzà estudis musicals amb P Casale i de piano amb M Moleiro El 1974 rebé el títol de doctor en arts musicals a la Universitat de Columbia Nova York Residí a Nova York, on treballà en música aleatòria i cibernètica al Columbia-Princeton Electronic Music Center El 1968 fou cofundador de la secció veneçolana de la Societat Internacional per a la Música Contemporània SIMC El mateix any rebé el Premi Nacional de Música, gènere vocal, i el 2000, el Premi Nacional de Música en reconeixement de la seva trajectòria Entre…

Es formà a Ciutat de Mèxic i posteriorment es traslladà a Boston per completar els seus estudis Director ajudant de l’Orquestra Simfònica de Mèxic entre el 1929 i el 1935, compongué per a aquesta formació diferents obres orquestrals de gran exuberància, amb un gran sentit del color instrumental i d’una gran riquesa rítmica Entre aquestes cal destacar Sensemayá 1938 També escriví algun ballet La coronela , música de cambra i bandes sonores de pellícules La noche de los Mayas , Chano Urueta 1939 Cercà inspiració en la música popular mexicana i rebutjà els models europeus Al llarg…

Vida Es formà musicalment a Barcelona i desenvolupà una intensa activitat com a director de bandes i professor del Conservatori de Madrid Fou precisament en el gènere de la música per a banda on més destacà, amb la creació d’algunes obres que gaudeixen de força popularitat, especialment al País Valencià, com ara les suites  A la lluna de València 1979 i la Noche de San Juan 1990 També és autor de diverses bandes sonores, entre les quals sobresurten les de La ciudad perdida M Alexandre i R Torrecillo 1954 i Plácido L García Berlanga 1961  Bibliografia Acker, Yolanda Suárez-Pajares…