Resultats de la cerca

Els personatges, antiheroics, s’expressen en un llenguatge resultant d’una recreació estilística de la parla popular i colloquial, i l’acció, sovint feta de situacions extremes, ofereix allusions constants a la realitat social i política del moment, com en Luces de Bohemia 1920, Tirano Banderas 1926, la trilogia d' El ruedo ibérico 1927 o Martes de carnaval 1930

Hom podria distingir entre llei i regla considerant el primer terme com la formulació que resulta d’una recerca empírica de la realitat de les estructures d’una llengua mètode inductiu, i el segon, com el fruit d’una temptativa de producció d’un model lingüístic per a l’estructuració dels fets de llengua mètode deductiu En el darrer aspecte, el terme regla és bàsic en gramàtica generativa, que consisteix en una sèrie de símbols i en un conjunt de regles de producció, anomenades regles de reescriptura i de transformació

Els modes poden ésser substancials, accidentals, d’inherència, etc, segons que siguin determinacions d’una substància, d’un accident, de la manera com un accident o una qualitat és inherent a un subjecte, etc Bé que pràcticament exclusiva de l’anomenada darrera escolàstica sobretot, Francisco Suárez, el concepte del mode ha perviscut —molt diversament interpretat— en la filosofia moderna Descartes modes de l’extensió i del pensament, Spinoza modes com a afeccions de la substància, Locke i Leibniz modes com a idees —espai, duració, nombre, infinitud— i complexos de qualitats, etc Entre els…

Sovint, però, el terme és utilitzat aleatòriament, i historiografies amb divers ideari i interessos el detecten en períodes històrics i en condicions socioculturals tan allunyades com l’art grec del segle V aC, els retrats romans d’època imperial, el naturalisme gòtic, el Quattrocento florentí i el flamenc, Caravaggio, la pintura castellana i andalusa, francesa i holandesa del segle XVII, els pintors napoleònics, etc En sentit estricte el realisme és el corrent artístic, especialment pictòric i literari, de mitjan segle XIX, caracteritzat per voler representar les coses tal com són en la…

El grau d’adaptabilitat varia segons les disposicions individuals i els factors socials i ètics L’adaptació i les seves dificultats són especialment importants durant els primers anys de la vida del subjecte dins la família i a l’escola, en els quals l’individu estructura bàsicament la seva personalitat i rep, per mitjà de l’educació, els principals elements amb els quals haurà d’afrontar la realitat Segons Jean Piaget, en el nen hi ha dos mecanismes principals d’adaptació, l'assimilació i acomodació

El tipus és un símbol o figura d’una persona o cosa futura, normalment un fet del Vell Testament que en prefigurava un del Nou Testament L’antitip és aquesta persona o cosa prefigurada pel tipus Per exemple, l’arca de Noè és un tipus de l’Església i aquesta és l’antitip Amb tot, a vegades l’antitip té el sol sentit de tipus o figura per a sant Gregori de Nazianz el pa i el vi són l’antitip figura del Cos i la Sang de Crist

En general, el finalisme pot ésser contraposat al mecanicisme , com a forma més comuna del que hom anomena causalisme explicació de la realitat a partir de la causalitat eficient així, hom pot agrupar les filosofies d’Anaxàgores, Plató i Aristòtil, entre altres, i el providencialisme com a sistemes finalistes, i Demòcrit, Descartes i Spinoza com a filòsofs causalistes i, àdhuc, mecanicistes Intents d’harmonitzar ambdues orientacions són els efectuats, per exemple, per Leibniz i Lotze Ara bé, ni els filòsofs finalistes renuncien a la causalitat ni els causalistes o mecanicistes…

En literatura, el realisme apareix cap al 1850 com una reacció contra els excessos de la novella romàntica i esdevindrà escola, definida a França i irradiada arreu fins a l’època actual Cal cercar-ne els antecedents en la novella picaresca i en la novella sentimental del segle XVIII Però és amb els romàntics que el realisme s’obre camí, pròpiament, amb el propòsit de descriure una societat, en Balzac Després del 1850, la difusió del positivisme i el progrés de les ciències naturals influeixen en els escriptors que prenen una actitud de rigorosa observació i es plantegen un problema d’escola…

El problema de la durada ha estat tractat de forma diversa al llarg de la història de la filosofia normalment la discussió s’ha centrat en la distinció entre una durada en el temps, amb començament i fi, i una durada de l’eternitat, sense començament ni fi El filòsof que més clarament s’ha expressat sobre el problema ha estat Henri Bergson, que parla d’una durada en sentit psíquic, irreductible a l’espacialització a la qual és sotmès el temps mitjançant la matemàtica D’aquesta tesi Henri Bergson deduí que l’absolut no pot ser entès com a etern, sinó com a absolut que dura