Resultats de la cerca

Estudià al Conservatori de Sofia i debutà el 1967 a l’Òpera de Leipzig El 1972 cantà a Berlín i s’imposà amb personatges operístics mozartians Herbert von Karajan la inclogué en les òperes i els concerts del Festival de Salzburg És considerada una extraordinària intèrpret de Mozart i Strauss, però també ha cantat amb èxit papers de Verdi i Puccini De les seves actuacions cal destacar-ne la interpretació a Simon Boccanegra , de Verdi

Estudià a Venècia i sobretot a Darmstadt, amb Maderna i Stockhausen, i es formà com a director amb Hans Swarowsky a Viena El 1975 formà el Conjunt Bruno Maderna i entre 1983-87 dirigí l’Orquestra de l’Acadèmia Santa Cecília de Roma Conduí també l’Orquestra Philharmonica de Londres i es forjà un gran prestigi com a director d’òpera al Metropolitan de Nova York i al Festival de Bayreuth amb òperes de Wagner

Debutà a Innsbruck el 1949 amb Der Freischutz de Weber La seva consagració arribà el 1951, quan cantà Sieglinde Die Walküre al Festival de Bayreuth, amb la qual es convertí en una de les majors intèrprets de Wagner i Strauss de la seva època Cantà sovint al Metropolitan de Nova York, i al Liceu interpretà, entre d’altres, el paper de Kostelnicka de Jenufa de Janáček i la Comtessa de Pique Dame de Čajkovskij

Alumne de Steinbach i Lohse a la Hochschule de Colònia 1908-12, debutà a Mülheim 1911 i treballà com a assistent a Bayreuth Fou director als teatres d’òpera d’Elberfeld 1913-18, Leipzig 1918-19 i Dessau 1919-22 abans de substituir Bruno Walter al front de l’òpera de Munic 1922-36 Després de passar per Viena 1937-45 a partir del 1951 fou un dels directors més habituals del Festival de Bayreuth

Debutaren el 1970 al festival de Wight, i al cap de dos anys ja eren un dels grups més requerits tant al mercat nord-americà com a l’europeu Capdavanters de l’anomenat rock simfònic, es distingiren per una posada en escena monumentalista, molt tecnificada i espectacular El grup s’autodissolgué el 1980, i deixà enregistraments com Tarkus 1971, Emerson, Lake and Palmer 1974 i Works 1976, en collaboració amb l’Orquestra Filharmònica de Londres

Dirigí alguns films Leyenda rota 1939, Los misterios de Tánger 1942 i Otros tiempos 1959-60 Fou president de la Filmoteca Nacional de España i director fins el 1966 del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià Escriví, entre altres obres Historia del Cine 1948-50, Picasso, en el cine también 1971, La Guerra de España y el Cine 1972, i Segundo de Chomón, maestro de la fantasía y de la técnica 1871-1929 1972

Dotat d’un gran poder d’observació i d’un sentit clar de la notació psicològica, obtingué els Oscar al millor film i a la millor direcció el 1957 i el 1962, per The Bridge on the River Kwai i Lawrence of Arabia , respectivament Altres films seus són Brief Encounter, premiat al Festival de Canes del 1946, Oliver Twist 1947, Summertime 1955, Doctor Zhivago 1965, Ryan's Daughter 1970 i A Passage to India 1984

El seu nom real era Dario Corelli Format a Milà, debutà el 1951 al festival de Spoleto, en Carmen La calidesa i brillantor de la seva veu el convertiren en un dels tenors principals del seu temps Cantà regularment a la Scala de Milà del 1954 al 1970 i sovint al Metropolitan de Nova York A Barcelona es presentà el 1961 Es retirà pràcticament el 1975 Enregistrà òperes completes i diversos recitals d’àries

Vida Germà del compositor i pianista Jaume Padrós Inicià la seva formació musical al Conservatori d’Igualada, on romangué del 1953 al 1960, i posteriorment anà a Barcelona, on fou deixeble de J Albareda i J Torra, que l’introduí en el serialisme i l’instà a traslladar-se a Alemanya per a estudiar amb B Rövenstrunck També anà a Suïssa, on prosseguí la seva formació de piano, amb P Baumgartner i S Savoff, composició, amb K Huber i HU Lehemann, i interpretació de música contemporània, amb J Wyttenbach El 1982 tornà a Catalunya Fou professor al Conservatori Municipal de Barcelona, on formà…

Vida Cursà estudis de ciències econòmiques abans d’entrar al món del disseny sota el guiatge de Carles Riart, amb el qual fundà l’Estudi Gris En solitari inicià una producció que derivà en l’exposició Taules 1973 en la collecció de 200 fotografies Polaroid 1975, sala Vinçon i en el llibre Anotacions 31 de desembre del 1974 Després d’un primer curt en 8 mm, El llit, la taula 1971, el 1977 rodà tres cintes experimentals, Carles Riart Juan Sevilla i Mona y Temba , a més d’11 curts eròtics posteriorment comercialitzats en vídeo Historias impúdicas El salt al camp professional el feu amb…