Resultats de la cerca

Pertany al gènere de les palliatae palliata i, per la presència de versos septenaris trocaics, hom creu que és una de les obres més antigues del seu autor ~205 aC Narra els amors aventurats del fanfarró Pirgopolínices ‘vencedor de torres i de ciutats’ amb la cortesana Filocomascio, estimada del jove Pleusicles, i les seves gestes a casa del vell Periplecomenos, que, al final, el fa bastonejar L’obra excelleix per la creació d’un tipus proverbial el Miles i per les allusions fetes a Roma i, potser, també als Escipions

Les cicatrius, de coloració pàllida i consistència dura, són formades per un teixit conjuntiu vell, pobre en vasos sanguinis, cèllules i substància fonamental i ric en fibres collàgenes aquestes fibres poden sofrir una hialinosi i una calcificació En les cicatrius manca el parènquima específic de l’òrgan o teixit que fou destruït pel procés inflamatori, pel traumatisme, etc Hi ha cicatrius adherents o sinèquies, cicatrius doloroses, per englobament de petits filets nerviosos, cicatrius hiperplàstiques o queloides, cicatrius retràctils, que són la causa de deformacions, rigideses…

Fou advocat Amb Franz Kafka, fou el màxim exponent de la crisi intellectual i social de l’època adoptà una actitud experimental iniciada amb la trilogia novellística Die Schlafwandler ‘Els somnàmbuls’, 1929-32, on analitzà la descomposició d’Àustria entre el 1880 i el 1918 Influït per James Joyce, escriví la novella Der Tod des Vergil ‘La mort de Virgili’, 1941, que acabà a l’exili en ella, el poeta llatí, vell i desillusionat, recorda en un llarg monòleg líric la seva vida anterior A més d’altres novelles, escriví també assaigs

El seu nebot, Santiago Segura, li donà un nou tomb assessorat per Miquel Utrillo, Xavier Nogués i Xènius , una de les botigues barcelonines esdevingué la sala d’exposicions de la plana major del Noucentisme Hi nasqueren Les Arts i els Artistes 1910, hi foren promogudes revistes com “Picarol” 1912, “Revista Nova” 1914 i 1916 i “Vell i Nou” 1915-19 i hi fou protegida la primera època de “Papitu” 1908-11 En ésser fundada la seva filial, Galeries Laietanes , prosseguí només com a botiga d’objectes d’art

Aquesta capella és coneguda des de l’any 1388, en què la família Claret fundà a Preixana un benefici a l’església de Sant Joan extra muros El 1619 Pere Rafel, vicari general de Solsona, va atorgar el benefici de la capella a Gabriel Riera, clergue del bisbat de Vic Al seu voltant es construí l’anomenat “cementiri vell”, que primitivament havia estat situat al costat de l’església parroquial Actualment l’església és del tot destruïda i sols es conserven alguns elements de l’antic edifici, d’estil gòtic

El 5 de desembre de 1003, un tal Ermengild vengué a l’abat Ot de Sant Cugat del Vallès diverses terres, vinyes, cases i corrals, horts i recs amb la seva resclosa, una torre i l’església de Santa Margarida del terme de Palau En un altre document del 1071 es diu que l’església és situada “ad ipsa Buada” , nom encara conservat per la masia de can Boada vell, veïna de les poques restes que actualment en queden L’església fou reedificada l’any 1681 Tanmateix en l’actualitat roman totalment enrunada

Director del Servei d’Investigació Arqueològica Municipal de l’Ajuntament de València des de la seva creació 1948-73 Entre d’altres, dirigí les excavacions de la necròpoli romana de la Boatella i les del carrer del Rellotge Vell, on aparegué el magnífic mosaic romà de la Medusa A proposta seva, l’Ajuntament aprovà diferents normatives per evitar que la dinàmica constructiva provoqués una destrucció descontrolada del subsol, un plantejament que s’avançà al seu temps i posà les bases per al desenvolupament de la investigació arqueològica en el medi urbà

Francesc Vergara València 1681 — 1753, dit el Vell , escultor, tingué dos fills, l’escultor Ignasi Vergara i Gimeno i el pintor Josep Vergara i Gimeno València 1726 — 1779, que constitueixen la branca més famosa de la família El germà de Francesc, Manuel Vergara , escultor, tingué també un fill escultor, Francesc Vergara i Bartual Tot i que aquesta branca és menys important, la complexitat familiar en la mateixa tasca delata l’estructura artística encara vigent ensenyament de tipus gremial i familiar, no creada encara l’Acadèmia ni cap centre oficial

Si bé el nucli principal el constituïen alumnes de l’acadèmia de Pere Borrell —Marià Pidelaserra, Ramon i Juli Borrell, Emili Fontbona, Gaietà Cornet, Pere Ysern, Ramon Riera, Xavier Nogués, Josep Víctor Solà, etc—, també s’hi afegiren Sebastià Junyent, Miquel i Llucià Oslé i escriptors com Josep Lleonart o Cristòfor de Domènech El grup representà, enfront del simbolisme imperant en l’època, un realisme que si bé té les seves fonts en el realisme vuitcentista del vell Borrell, es posà al dia passant a ésser el germen de la línia realista del Noucentisme

Format a la càtedra de Casals i Vernis, estudià a l’Académie des Beaux-Arts de París Concorregué a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona del 1896 i a la del 1907 El 1906 retornà de París i s’establí a Sarrià Barcelona Exposà, individualment, a la Sala Parés el 1914 i, collectivament, a l’Exposició de Primavera del 1932 És autor, entre d’altres, de Vell captaire a la porta d’una església, Sant Josep i el nen Jesús, Sant Francesc i de diversos retrats d’Alfons XII