Resultats de la cerca

Com a línia de referència hom sol prendre una línia d’exfoliació de la placa o una cara del cristall Si l’angle d’extinció és de 0° o de 90° hom diu que hi ha extinció recta si els fils del reticle són les bisectirius de l’angle de les línies de referència, hi ha extinció simètrica si no és cap d’aquests dos casos, hi ha extinció oblíqua L’angle d’extinció té molta relació amb els elements geomètrics del cristall de la placa D’altra banda, depèn també de la composició química, i revela clarament la presència de macles en placa examinada

La cua és curta i sense pèl per sota, i el pelatge, fosc a l’hivern i d’un terrós groguenc a l’estiu, presenta unes taques blanques a la cara i al coll Habita en petits grups a les grans altures rocalloses i poc accessibles 800-3000 m durant l’estiu i a les boscúries més baixes durant l’hivern És herbívor i un excellent escalador Habita als Pirineus, als Picos de Europa, als Alps, als Apenins, als Abruços, als Carpats, al Caucas i a l’Àsia Menor La carn i el pelatge són molt apreciats i, a fi d’evitar-ne l’extinció, hom n'ha regulat la caça

Membre de la Unió Excursionista de Sabadell, és un dels principals practicants de l’escalada tradicional de Catalunya A disset anys ja havia escalat la via Directa Americana al Drus Alps Obrí nombroses vies a Montserrat, entre les quals destaca la Pecata Minuta Fou premiat en diverses ocasions per la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya FEEC l’any 2005 per la primera repetició nacional de la via Passage Cardiaque a la cara oest dels Drus i l’any 2006 i 2007 per un conjunt d’activitats alpinístiques d’alt nivell, tant als Pirineus com als Alps També realitzà escalades…

Membre del Centre Acadèmic d’Escalada CADE des del 1971 i instructor de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya ECAM Ha obert vies a Montserrat, el Pedraforca, Mont-rebei i els Pirineus Als Alps ha fet ascensions de dificultat, com la primera estatal al Pilier Bocalatte del Mont Blanc du Tacul, la cara nord del Petit Dru o la via Comici-Dimai de la Cima Grande di Lavaredo També ha participat en dues expedicions als Andes del Perú 1976, 1983, en la primera de les quals assolí l’Artesonraju El 1975 fou escollit millor esportista de l’any per la FEM Ha estat collaborador de la revista…

Membre de la UEC de Barcelona, l’any 2001 coronà el Shisha Pangma, a l’Himàlaia Formà part de l’expedició femenina que coronà l’Everest juntament amb Núria Balagué, i es convertiren en les primeres catalanes que l’assoliren per la cara nord 2004 És directora de l’àrea de preparació física del Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de Catalunya Fou una de les autores d’ Entrenamiento para deportes de montaña 1997 Rebé el gran premi Millet a la millor activitat alpinística collectiva formant part de l’expedició Dones al Shisha 2001 i el premi d’honor de l’esport català 2004

De formació autodidacta, plantà cara als grans nedadors de fons de Catalunya en el període 1927-30 en disputar-los la supremacia a la Travessia del Port de Barcelona, en la qual fou tercer el 1927 com a nedador del CN Athlètic i segon el 1928 com a independent i el 1929 com a nedador de l’Olímpic Amateur Club Fou campió d’Espanya dels 2000 m mar 1928, 1929 El 1930, afiliat al Barceloneta Amateur Club, es proclamà campió de Catalunya dels 2000 m mar, nedats a la platja de Badalona Com a veterà, fou campió de Catalunya de gran fons 1947 i guanyador de la Copa Pasqua 1948

Format per Joan Martí, Nil i Nèstor Bohigas, Enric Lucas, Ricard Herrero i Joan López, obrí vies d’escalada a Catalunya Entre les vies de roca destaquen Star McHara Pedraforca, 1981, Districte de les Bruixes Montserrat, 1982 i Nasti de Plasti Montserrat, 1981 També alliberà vies artificials obertes anteriorment, però la fita més important fou l’ascensió a l’esperó sud-oest del Sharaghar 1982 en un estil pioner Aquesta experiència fou vital en la posterior ascensió en estil alpí a la cara sud de l’Annapurna Central 1984, realitzada per Nil Bohigas i Enric Lucas, que representà l’…

Membre del Grup d’Alta Muntanya Espanyol GAME des del 1991, obrí diverses vies de gel a Escòcia Escalà l’esperó Walker 1986, la cara nord del mont Cerví 1987 i el pilar central del Freney al Mont Blanc 1990, entre d’altres Formà part d’expedicions a Yosemite 1988, als Andes del Perú 1989, la Cordillera Real boliviana 1991 o al Karakoram 1992 Com a patró de veler, obrí la via Rackham el Roig al sud-oest de l’illa Dragonera 1990 Des del 1994 centrà la seva activitat en el món de la vela, organitzant viatges i preparant el veler Estrella Damm per a la Barcelona World Race

Neix de la cara inferior de la protuberància anular, en el punt que continua amb els peduncles cerebellosos mitjans, per mitjà de les dues arrels, la més grossa o sensitiva i la prima o motora Ambdues es dirigeixen cap a la part interna del penyal i penetren a la cavitat de Meckel L’arrel grossa forma el plexe triangular i finalment acaba a la vora superior del gangli de Gasser l’arrel prima passa per sota del gangli, sense entrar-hi en connexió, i acaba anastomitzant-se amb el nervi maxillar inferior El nervi trigemin acaba formant tres branques, l’oftàlmica, la maxillar…

Té el pit, la gola, la cara i la part superior del cap negres, la resta de les parts superiors verda irisada i les parts inferiors i les galtes blanques la cua és blanca, amb una franja negra ampla a l’extrem És gregària i s’alimenta d’insectes, larves, cucs, molluscs i també de gra Nia a terra, sovint en camps conreats la posta és de quatre ous, i durant aquesta època és marcadament territorial Habita al centre i al nord d’Europa i Àsia, i a l’hivern emigra cap al sud és comuna, a la tardor i l’hivern, als Països Catalans