Resultats de la cerca

Era situada al nord-oest del poble, a la riba esquerra de la Tet Esmentada des del 1121, depenia del monestir de Sant Andreu de Sureda El 1266 era dependent del monestir cistercenc de Santa Maria de Jau, el qual hi establí una granja El lloc havia estat antigament fortificat Avui no en queda rastre aparent, excepte les ruïnes d’un oratori consagrat a la Mare de Déu del Remei, esmentat des del segle XVIII

El vilatge de Palol d’Avall, a l’est d’Elna, sobre el camí de la Torre del Bisbe, és esmentat des del segle X, sota les formes Palatiolum , el 915, i Palatiolo subteriore , el 932 L’església Santa Maria és mencionada el 1136 Unes parets enderrocades n’assenyalen l’emplaçament, en un indret on s’han trobat vestigis romans Com moltes altres esglésies de la rodalia, depenia del capítol d’Elna

La primera referència d’aquest castell és de mitjan segle XII Arnau de Cabestany —pare del trobador Guillem—, en jurar fidelitat el 1146 al comte de Rosselló Gausfred III, renunciava a tota reclamació a propòsit d’aquest castell castrum de Solca Esmentat encara el 1177, amb el nom de Castellet Castelletum , el lloc dit els Castellars en mantenia probablement el record al segle XVII No s’ha conservat cap vestigi d’aquest castell, totalment desaparegut

Situat al territori que formava part de l’antic comtat d’Urgell i posteriorment vescomtat de Cardona, el castell d’Aguilar és esmentat el segle XII podio de Aquilario i també la seva església de Santa Maria El castell no fou mai termenat i era una torre-fortalesa que devia protegir el camí ral que anava de Berga a Cardona passant per Gargallà Llevat d’aquesta simple referència no se’n coneixen altres mencions documentals

Vida i obra És esmentat en un dels tractats de gaia ciència del ms 129 de Ripoll com a autor d’unes cobles que començaven amb el vers De l’orde suy del noble infant En Pedro , que versemblantment fa referència a Pere de Ribagorça Bibliografia Ferrando Francés, A 1983 Els certàmens poètics valencians del segle XIV al XIX València, Institut de Literatura i Estudis Filològics / Institució Alfons el Magnànim / Diputació de València

Aigua avall de l’esmentada església s’obre a la vall de Vernet, deixa aquest poble a ponent i, després de passar per Cornellà de Conflent, s’uneix al riu de Cadí per formar el riu Major, afluent, per la dreta, de la Tet L’església, arruïnada, pertanyia al començament del segle IX al comte Belló de Carcassona el 874 pertanyia al comte Miró Prop seu hi havia el vilar de Campllong, esmentat el 863

És situat als vessants nord-orientals del Puigsacalm, prop del santuari de les Olletes Havia estat un antic priorat de canonges regulars augustinians, dedicat a sant Corneli i a santa Magdalena, esmentat ja a la fi del segle X, que protegiren els comtes de Besalú i després els vescomtes de Bas, i que fou abandonat al segle XVI L’església conserva algun element del primitiu edifici romànic, però fou modificada al segle XVIII

S’allarga pel barri del Torrent cap al torrent de Queixans L’església parroquial de Sant Cosme i Sant Damià és un petit edifici romànic El lloc és esmentat ja el 839 formà part de la baronia d’Urtx Formà municipi independent fins l’any 1969 L’antic terme comprenia, a més, el poble de les Pereres, la caseria de Montagut, l’ Estació de Queixans 10 h agl 1981 i el mas d’Amunt

L’església parroquial de Sant Martí és romànica Vora el riu, sota el veí poble de Begòs, hi ha la central hidroelèctrica de Benós Benós, central hidroelèctrica de Apareix esmentat en diversos documents, entre els anys 1278 i 1313, amb el nom invariable de villa de Benos El 20 denovembre de 1313 dos cònsols i dinou caps de casa de la vil ade Benòs juraren fidelitat a Guillem de Castellnou, procurador del rei Jaume II

L’església parroquial de Sant Llorenç conserva una beneitera romànica Formava part de l’antic terme de Betlan L’església parroquial de Sant Llorenç © Xevi Varela El lloc apareix esmentat com Munt l’any 1278 i Monte el 1372 El dia 21 de novembre de 1313 els cònsols i els vint-i-quatre caps de casa de Mont juraren fidelitat al rei Jaume II a través del seu procurador Guillem de Castellnou