Resultats de la cerca
Es mostren 1497 resultats
Rafael Chirbes i Magraner

Rafael Chirbes i Magraner (2008)
© Hpschaefer
Literatura
Escriptor en llengua castellana.
Cursà història moderna i contemporània a Madrid i, posteriorment, es dedicà al periodisme, sobretot amb articles de crítica literària i gastronòmica i cròniques de viatges Visqué també al Marroc i a París La seva novellística té un acusat vessant sociopolític i reflecteix vides sota l’ambient del franquisme, la transició i el postfranquisme, amb un fort accent en els desenganys i la degradació dels fonaments de la moral cívica És autor de les novelles Mimoun 1988, En la lucha final 1991, La buena letra 1992, Los disparos del cazador 1994, La larga marcha 1996, La caída de Madrid…
necessitat
Filosofia
Qualitat, estat o condició del que és necessari.
El concepte de necessitat al llarg de la història de la filosofia ha estat entès en molt diversos sentits, segons els quals han estat establerts els més diversos tipus de necessitat com a resultat de la coacció, com a condició del bé i com a impossibilitat que una cosa no sigui com és Aristòtil com a necessitat lògica, física i metafísica, com a necessitat absoluta i condicional hipotètica, com a necessitat formal i material i com a necessitat coactiva i teleològica escolàstica com a necessitat metafísica o absoluta, lògica o matematicogeomètrica, física o hipotètica i moral o…
Joaquim Nin i Tudó

Joaquim Nin i Tudó
©
Literatura catalana
Escriptor.
Germà de Josep Nin i Tudó Iniciat en la carrera militar als catorze anys, el 1868 fou destinat a Cuba, on participà en la guerra d’independència cubana, i s’establí durant uns 12 anys Nomenat alferes de cavalleria 1878, un any més tard passà a la situació de reemplaçament, i el 1883 fou llicenciat Dedicat també a la pedagogia, el 1866 fundà una escola a Barcelona, i dos anys més tard, fou nomenat professor intern, i posteriorment director, de l’escola El Santo Angel, de l’Havana Retornat a Barcelona, el 1882, fundà una nova escola amb el mateix nom que la que dirigia a Cuba És autor, entre d…
Lawrence Weiner
Art
Artista nord-americà.
Considerat un dels màxims representants de l’art conceptual, tot i la seva peculiaritat Treballà amb el llenguatge escrit, al principi, i també sonor, en diversos mitjans des de discs i pellícules feu bandes sonores per a pellícules i vídeos, pòsters, llibres i sobre els murs de les institucions artístiques on presentà la seva obra Inicialment presentà descripcions en temps passat que es referien a accions amb/sobre materials dins/fora del seu context habitual de presentació Més endavant aparegueren signes de puntuació i els espais i parèntesis assoliren una presència espacial El llenguatge…
Enzo Cucchi
Pintura
Escultura
Pintor i escultor italià.
De formació bàsicament autodidacta, la seva obra es caracteritza per un marcat primitivisme de tipus animista conté abundants referències a la història i la tradició occidentals amb una clara intenció d’articular un discurs moral i intellectual Ha estat inclòs dins el corrent anomenat transavantguarda italiana, juntament amb Sandro Chia, Francesco Clemente, Mimmo Paladino i Nino Longobardi La seva obra es donà a conèixer principalment durant els anys vuitanta, i en destaquen les exposicions a VII Documenta de Kassel 1988, Stedelijk Museum d’Amsterdam 1983, Solomon R Guggenheim…
Nicolau Quilis
Lingüística i sociolingüística
Traductor.
Franciscà El 1405 el rei Martí el recomanà als jurats de Morella perquè fos subvencionat per a anar a estudiar a París El 1416 era a Barcelona, on predicà en les festes de substracció d’obediència a Benet XIII La reina Violant morta el 1431 el nomenà marmessor testamentari, i el 1444 intervenia encara en qüestions de testamentaria A instàncies del ciutadà de Barcelona Francesc de Colomines, entre el 1416 i el 1426 traduí al català el De Officiis de Ciceró La versió és bastant lliure, amb comentaris personals o d’altres autors, en els quals no s’està de remarcar la superioritat de la …
,
Jean Buridan
Filosofia
Filòsof escolàstic francès, rector de la Universitat de París, on ensenyà durant quaranta anys.
D’orientació occamista, és considerat un dels representants principals de l’escola de París i un precursor de la nova ciència de la natura En la qüestió del moviment dels cossos defensà la doctrina de l' ímpetu , esbossada ja, entre altres, per Joan Filopon i Avempace, la qual és considerada per Duhem un antecedent de la teoria de la inèrcia En moral fou un dels primers defensors del determinisme psicològic Escriví unes Summulae logicae i una sèrie de comentaris o quaestiones a alguns llibres d’Aristòtil, especialment la Metafísica Però és conegut sobretot per la faula…
Felip Bauzà i Cañas
Cartografia
Història
Política
Cartògraf, capità de navili i polític.
De família obrera, després de participar en diverses accions navals, entre les quals la presa de Menorca 1781, inicià els seus treballs científics, a les ordres de Vicente Tofiño, amb la confecció de l’atles marítim de les costes hispàniques Acompanyà l’almirall Alessandro Malaspina en el seu viatge al voltant del món 1789-94 i, com a resultat del viatge, es dedicà 1795 a la publicació de diversos treballs cartogràfics sobre les costes americanes del Pacífic, que després fou suspesa per raons polítiques Durant la guerra contra Napoleó estigué adscrit a l’estat major de l’exèrcit…
ocasionalisme
Filosofia
Doctrina filosòfica del segle XVII, d’arrel cartesiana, que cerca de resoldre el problema de la relació entre la substància pensant i l’extensa, tot postulant la intervenció de Déu per produir un moviment en el cos o en l’ànima cada vegada que en aquell o en aquesta se’n produeix un altre de corresponent.
Més radical que la doctrina de l' harmonia preestablerta , l’ocasionalisme estrictament dit NMalebranche, AGeulincx, Gde Courdenoy, JClauberg i, en una certa manera, Lde la Forge s’emparenta no sols amb Hume i els seus precursors Algatzell i Nicolau d’Autrecourt, en tant que oposats a la noció de causa, ans també, en relació amb el problema de l’acte moral, amb doctrines com la de la sygkatáthesis de l’estoïcisme l’home ha d’acceptar el destí, la del consentiment qasb d’al-As’arī l’home té la capacitat de fer seu, amb joia i resignació o sense l’una i l’altra, allò que resta…
sirventès
Literatura
Gènere poètic que, juntament amb la cançó, constitueix la modalitat més important de la lírica provençal trobadoresca, car expressa la reprensió moralitzadora, la polèmica, l’atac violent i la difusió d’ideologies religioses, polítiques i literàries.
Predominant-hi el contingut i essent molt necessària la seva ràpida composició i difusió, el sirventès sol prendre l’estrofisme, les rimes i la melodia d’una cançó amorosa preexistent que frueixi d’una certa popularitat Hi ha quatre tipus de sirventès el sirventès moral, que té una finalitat ètica i religiosa, i els seus principals conreadors són Marcabrú i Pèire Cardenal els sirventesos personals, que es basen en l’atac a una persona determinada, com els de Guillem de Berguedà el sirventès polític, que constitueix un valuós testimoni històric i pot referir-se a les guerres…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 49
- 50
- 51
- 52
- 53
- 54
- 55
- 56
- 57
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina