Resultats de la cerca

Residí des de molt jove a Madrid Estudià a la Universidad Complutense Doctorat el 1966 en història contemporània, fou catedràtic per la Universitat de València 1977 i per la Universidad Nacional de Educación a Distancia 1981 Tingué una breu trajectòria política, iniciada en el moviment antifranquista universitari i continuada després a la Federación Popular Democràtica 1974 Posteriorment, el 1977 ingressà a la UCD i en 1979-82 fou director de Patrimoni Artístic, Arxius i Museus Des d’aquest càrrec negocià el retorn del Guernica de Picasso Destituït, abandonà la política…

El 1922 fou elegit diputat laborista i formà part del govern MacDonald 1929-31 Del 1940 al 1945 fou un dels membres més destacats del govern de coalició de Churchill Cap del partit laborista, passà a ésser primer ministre quan aquest partit guanyà les eleccions del 1945 Presidí una sèrie de reformes com la nacionalització de les indústries pesants fins a l’adopció d’un programa d’austeritat 1947 En política exterior continuà amb la política d’aliança envers els EUA, cosa que significà, a la pràctica, la subordinació de la política exterior britànica a la…

Fou professor d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona entre el 1978 i el 1992, i des d’aquest any, a la Universitat Pompeu Fabra Especialitzat en el període de la revolució liberal i les primeres dècades del segle XIX, és autor dels llibres Indústria i mercat Les bases comercials de la indústria catalana moderna, 1814-1845 1987, Cultura nacional en una societat dividida Patriotisme i cultura a Catalunya, 1838-1868 1992 i Jaume Balmes Els fonaments racionals d’una política catòlica 1996 Ha estat director de l’obra La gran transformació, 1790-1860 1997,…

El motiu de la ruptura fou que els que més tard integrarien BR es negaren a esdevenir “el” Partit, característica que esdevingué distintiva d’aquest collectiu A l’estiu de 1968 creà la Unió d’Estudiants Revolucionaris a la Universitat de Barcelona i, a partir del novembre, edità Bandera Roja A l’estiu de 1969 BR celebrà la conferència fundacional, en què es definí leninista, per bé que estava molt influenciada pel maoisme El seu objectiu immediat fou el debat ideològic i la reconstrucció del moviment de masses, a partir del “treball –o línia– de masses”, desenvolupat per mitjà singularment…

Es doctorà en ciències socials a la Universitat de Florència 1946, on desenvolupà la seva carrera acadèmica fins el 1976 i, novament, del 1992 al 1994 i on fou professor de filosofia moderna, lògica i doctrina de l’estat En aquesta mateixa institució, impulsà la creació de la primera facultat de ciències polítiques d’Itàlia, la Cesare Alfieri, que presidí en 1969-71 Des del 1976 exercí la docència als Estats Units, on fou professor de les universitats de Stanford, Yale, Harvard i Columbia Fou fundador i director de la Rivista Italiana di Scienza Politica 1971-2003 i editorialista…

Polític i diplomàtic castellà Des del 1648 fou conseller d’estat Fou president del Consell d’Índies 1664-74, virrei de Nàpols 1659-64 i president del Consell d’Itàlia 1674-76 Actuà de plenipotenciari a Westfàlia 1645-48 i contribuí a la pau de Münster 1648 Fou el conseller de la reina Marianna d’Àustria en política exterior quan Castella es trobava davant la secessió de Portugal, les aspiracions de Lluís XIV sobre els Països Baixos i el recent tractat dels Pirineus 1659 Es mostrà d’antuvi partidari d’una política d’acostament a França enfront de Viena, però Nithard…

Fill de pares italians, arribà a València de petit S'afilià ben aviat al partit republicà de Vicent Blasco i Ibáñez, de qui fou el més íntim collaborador Quan Blasco i Ibáñez es retirà de la política activa 1908, Azzati el substituí en la direcció del diari El Pueblo i a l’escó parlamentari El 1912 independitzà el blasquisme de la disciplina lerrouxista, i reestructurà l’organització del partit —del qual fou cap indiscutit fins a la seva mort—, que adoptà el nom oficial de Partido de Unión Republicana Autonomista PURA Fou diputat a corts en nombroses ocasions 1908, 1910, 1914,…

Al mes de març, l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i Bahrain van retirar els seus ambaixadors de Qatar a causa de la política d’aquest país en matèria d’energia, seguretat i aliances regionals D’una banda, Qatar ha seguit una política energètica basada en el gas, i no en el petroli, com volen els seus aliats de la península Aràbiga per tal de mantenir l’hegemonia saudita de l’altra, també ha permès la presència militar dels Estats Units al seu territori, i ha mantingut bones relacions amb Síria, el Hezbollà libanès i l’Iran en contra de la política…