Resultats de la cerca

Fou un dels professors de piano francesos més importants del segle XIX Estudià al Conservatori de París amb PJG Zimmermann piano i F Halévy i JF Lesueur composició, i el 1832 hi aconseguí el primer premi de piano Professor d’aquest centre del 1848 al 1887, entre els seus alumnes hi hagué G Bizet, C Debussy, V d’Indy, I Albéniz, M Emmanuel, el seu fill Antonin Marmontel i L Diémer, que li succeí al conservatori Fou mestre de nombrosos pianistes catalans, com ara Ll Bau, J Biscarri, J Canals, E Compta, CA Fontova, A Salvans i CG Vidiella Compongué nombroses obres per a piano -la…

Des dels seus inicis seguí una política de progressiva absorció dels fons d’altres cases editorials de l’Estat El 1914 canvià el nom pel d’Unión Musical Española Mantingué la seva activitat editorial fins el 1992, any en què fou comprada per Music Sales Group i adoptà el nom d’Unión Musical Ediciones Madrid Tenia sucursal a València i Barcelona L’arxiu d’Unión Musical Española, amb unes 21 000 partitures, és una de les colleccions més importants de música impresa dels segles XIX i XX a l’Estat espanyol Abraça els gèneres més diversos obres líriques, transcripcions per a banda, sextet o…

Es llicencià en filosofia i lletres a Barcelona 1904 Format en l’ambient teatral i bohemi barceloní, fou redactor de La Publicidad des del 1902 i collaborà a Pèl i Ploma amb crítiques musicals Més tard fou director artístic del Liceu, de Barcelona 1912-39, redactor de Papitu i collaborador de Mirador Cofundador de l’Associació Wagneriana de Barcelona, feu nombrosos decorats per a representacions, com ara Parsifal o L’or del Rin , de R Wagner El 1939 s’exilià i fou bibliotecari de la Universitat de Montpeller Amb el seu amic Màrius Aguilar i Diana escriví, amb el pseudònim de Luis…

Deixeble de piano de Joaquim Malats i d’Enric Granados A l’edat de nou anys realitzà a Barcelona els seus primers concerts Tingué gran èxit en els cicles de la Sala Mozart el 1915, on tocà amb alguns grups de cambra, amb la soprano Mercè Plantada i amb el violoncellista Gaspar Cassadó També feu gires per la resta de la Península, en qualitat d’acompanyant del tenor Josep Palet o la soprano Conxita Badia, i per Europa i Amèrica acompanyant el tenor italià Tito Schipa Fundà a Barcelona l’Academia Albéniz, que més tard portà el seu nom S’establí, a partir del 1940, als EUA, i després, a …

Estudià al Conservatori de Venècia amb Margherita Cicognari El 1959 rebé el primer premi del Concurs d’Arpa d’Israel Es perfeccionà amb Pierre Jamet al Conservatori de París, on es diplomà el 1962 amb un primer premi El 1971 obtingué un altre primer premi al concurs Marcel Tournier Tocà sovint música de cambra amb el flautista Maxence Larrieu Des del 1971 fou professora del Conservatori de Brusselles, i des del 1978, del de Rotterdam Estrenà el Concert per a arpa , d’Ami Maayami 1964, i el de flauta i arpa de Damase 1976 De la seva discografia destaquen un disc amb sonates d’I Albéniz…

Rebé la seva formació musical de P Fargas, al Conservatori de Música del Liceu, on acabà els estudis el 1873 En pocs anys es convertí en un dels violoncellistes més prestigiosos del seu temps, començà a fer gires i tocà a duo amb Isaac Albéniz Des del 1887 fou violoncel solista al Teatro Real de Madrid i a la capella reial, i professor del Conservatori de Música madrileny El 1894 ocupà el càrrec de professor de violoncel a l’Escola Municipal de Música de Barcelona i fou un dels primers professors de Pau Casals quan Josep García oferí un concert al Vendrell, fou escoltat per un jove Pau Casals…

«Modernistes o noucentistes» És l’interrogant en clau eufemística que encapçala aquest darrer capítol històric per tal de constatar l’elasticitat dels termes a l’hora d’adaptar-los a les seqüències cronològiques En efecte, el format interrogatiu no està plantejat amb la finalitat de forçar una resposta a la pregunta sinó com a mer enunciat indicador d’una problemàtica de fons, entorn del concepte de modernisme o del de simbolisme i decadentisme El fet que tant la noció de modernisme com la de noucentisme , malgrat que alludeixen a moviments culturals catalans, depassen l’estricte àmbit…

Fou un dels artífexs de la sarsuela romàntica del segle XIX Rebé les primeres nocions de música del seu pare i posteriorment tingué una formació pràcticament autodidàctica El 1842 es traslladà a Madrid per estudiar piano amb P Albéniz El 1847 estrenà la seva primera sarsuela, La Venta del Puerto o Juanillo el contrabandista , que fou seguida de la paròdia Las sacerdotisas del sol , estrenada el 1848 Oudrid esdevingué ràpidament un compositor popular A partir del 1849 inicià la collaboració amb R Hernando, J Gaztambide i FA Barbieri Aquesta collaboració donà com a fruits Misterios…

A partir de set anys estudià piano amb Rosina i Josef Lhévinne, Adele Marcus i també amb V Horowitz Debutà el 1943 amb l’Orquestra Simfònica de l’NBC interpretant el Concert núm 2 de S Rakhmaninov El 1948 es presentà al Carnegie Hall i el 1952 actuà amb l’Orquestra del Concertgebouw en una gira per diversos països europeus L’any 1960 fou aclamat en el curs d’una gira que efectuà per la Unió Soviètica Una greu malaltia estroncà la seva carrera, que reprengué el 1972 amb un èxit renovat, sobretot en el repertori romàntic i postromàntic S Rakhmaninov, F Chopin, I Albéniz i A Prokof’…

Prescrivia la inclusió en les obres musicals d’elements del folklore danses, cançó popular, etc, de manera que la música d’una nació determinada es diferenciés de la d’una altra pels elements racials que contingués El nacionalisme musical ha estat més propi de les nacions europees de poca tradició musical culta hom ho ha considerat una reacció davant el predomini de la música alemanya i italiana i, àdhuc, francesa, fins aleshores imitada pels músics d’altres països que, per aquest fet, es despersonalitzaven El nacionalisme musical tingué una especial força a Rússia amb el Grup dels Cinc, a…