Resultats de la cerca

És la continuació de la Circular informativa de pastoral litúrgica que, des del 1964, publicava el Centre de Pastoral Litúrgica És editada pel grup editor El Ciervo 96 Pretén d’ésser un instrument de reflexió, des d’una òptica cristiana i catalana, sobre els fets principals que afecten l’Església, la cultura i la política, amb una orientació oberta i progressista Sempre propera a la línia del concili II del Vaticà, es manté coherent amb la idea fundacional d’ésser una referència per als sectors més renovadors i oberts del cristianisme i per a les persones interessades en la vida de l’Església…

En la primera època, amb la grafia L’Avens , es publicà quinzenalment de manera irregular entre el 1881 i el 1884, i després, en la segona època entre el 1889 i el 1894, aparegué primer mensualment per a convertir-se més tard en quinzenal El 1891 regularitzà el nom i esdevingué L’Avenç Fou fundada per Jaume Massó i Torrents, primer director, Emili Guanyavents, Josep Meifrén i Ramon Casas, amb un ideari de progressisme laic i catalanista, inspirat en Valentí Almirall, i per omplir el buit en el camp de la crítica literària i artística que la conversió en diari de la revista La Renaixensa…

El nucli més antic és el de la Farigola, situat entre el Coll i la riera de Vallcarca , al voltant del qual a la fi del s XIX s’anà configurant un dels barris d’estiueig de la menestralia barcelonina urbanització de Can Falcó, en terres del baró de la Barre de Flandes Format per cases de planta baixa, alguna petita indústria, torres sobretot als carrers de Gustavo Bécquer i del Baró de la Barre i camps, s’hi inicià a partir dels anys cinquanta un lent procés d’edificació en alçada Es comunica amb la Vall d’Hebron per l’avinguda de l’Hospital Militar antiga riera de Vallcarca, amb…

Vida i obra Inicià la seva trajectòria professional abans de la guerra civil a la redacció del diari “El Matí” Després de la contesa tornà al periodisme, a la redacció d’ El Correo Catalán 1952-68, on fou redactor en cap i sotsdirector Més endavant exercí com a director a “Tele-exprés” 1968-76, que convertí en un mitjà viu i decantat envers els problemes del país, i a La Vanguardia 1976-87, de la qual fou sotsdirector i un dels tres directors adjunts Durant els anys seixanta esdevingué un dels promotors de “Migdia”, projecte de diari català sota el franquisme que no pogué veure la llum En l’…

Vida i obra Al cenacle literari valencià dit Acadèmia d’Apollo 1826-27, on es polemitzà a propòsit dels seus Ensayos poéticos 1826, i a la tertúlia de Mariano de ↑ Cabrerizo es relacionà amb escriptors castellans com Juan Nicasio Gallego i Eugenio de Tapia i amb els valencians que participaren en la incorporació del romanticisme potser també amb el català Ramon López i Soler, que l’hauria influït en l’opció de la novella històrica Publicà novelles sentimentals com  Voyleano, o la exaltación de las pasiones , 1827, deutora del Werther de Goethe, malgrat el que, potser per precaució davant la…

Es formà com a director escènic a l’Institut del Teatre i a les sales alternatives de Barcelona L’any 1993 fundà la companyia La d’Hac, amb la qual presentà les seves creacions com a autor i com a adaptador per a l’escena de textos no teatrals, inscrit en la línia més renovadora del teatre contemporani S'ha caracteritzat per unes escenificacions minucioses i exigents, basades en un treball que defuig el gest previsible, que transcendeix les actituds estàndard que s’utilitzen en la vida real i que s’empara d’un humor que mai no empra els ressorts còmics tradicionals Ha treballat principalment…

Titulat el 1885 Fou professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona Collaborà amb Elies Rogent, Domènech i Montaner i Josep M Jujol, entre altres La seva arquitectura modernista és coherent i uneix una tècnica depurada a un exhaustiu sentit decoratiu, que utilitzà com a llenguatge per a refermar el sentit nacional de Catalunya Entre les seves obres més notables sobresurten la reforma de casa seva a Barcelona, al carrer d’en Gignàs, una sèrie de panteons, com els de la família de la Riva a Barcelona i els de la família Arús a Vilassar de Mar i Lloret de Mar, la casa Pujol a Esplugues de…

El director n’és Jorge Soler Publicada majoritàriament en castellà, però amb articles i algun número en català, la revista abraça un ampli i divers camp temàtic, des de la història i la literatura, a l’economia, l’ecologia, l’urbanisme, l’art i la cultura en general Ha publicat diversos números monogràfics, entre els quals destaquen els consagrats a la guerra civil 1986, l’arqueologia industrial 1989, Joan Valls 1990, l’exili 1991, Joan Fuster 1992, les avantguardes 1993, el teatre a Alacant 1994, el franquisme 1995, Juan Gil-Albert 1996, el centenari del cine a Alacant 1997, Enric Valor 1997…

A Catalunya, el primer intent corporatiu del collectiu vinculat a l’exhibició es produí el 1912, quan es constituí el Sindicat d’Empreses Cinematogràfiques de Catalunya, la primera junta del qual fou presidida per Manuel Belio El 1914 aparegué la Mútua de Defensa Cinematogràfica Espanyola, presidida per Josep Vidal Gomis, que es veié desbordada per l’embranzida del negoci, cosa que el 1925 propicià la creació de la Societat d’Empresaris d’Espectacles Públics de Catalunya, dirigida per Josep Maria Bosch Durant la dècada del 1930 funcionà amb el nom d’Associació d’Empresaris d’Espectacles…

S’inicià en el teatre a Sabadell, i posteriorment es llicencià a l’Institut del Teatre de la diputació de Barcelona 1984 Ha participat en nombrosos muntatges, entre els quals destaquen Capvespre al jardí de Ramon Gomis dirigit per Lluís Pasqual, 1990, Història d’un soldat d’I Stravinskij dirigit per Lluís Homar, 1991, Àngels a Amèrica de Tony Kushner dirigit per Josep M Flotats, 1996, Callígula d’Albert Camus dirigit per Ramon Simó, 2004, interpretació per la qual guanyà el premi Butaca al millor actor, Adreça desconeguda de Kathrine KressmannTaylor 2006, El Llibertí d’Éric…