Resultats de la cerca
Es mostren 148 resultats
Bruno Migliorini
Lingüística i sociolingüística
Romanista italià.
Fou professor de filologia romànica a la Universitat de Friburg Suïssa, 1933 i d’història de la llengua italiana a la de Florència del 1938 a la jubilació, president de l’Accademia della Crusca 1949-64, redactor en cap de l' Enciclopedia italiana i supervisor del lèxic del Dizionario enciclopedico italiano i el Lessico universale italiano Entre els seus nombrosos estudis sobresurten Dal nome proprio al nome comune 1927, Lingua contemporanea 1938, Saggi sulla lingua del Novecento 1941, Pronunzia fiorentina o pronunzia romana 1945, Linguistica 1946, Che cos’è un vocabolario 1946, Lingua e…
Tres suites
Literatura catalana
Llibre de poemes de Carles Riba, escrit entre el 1931 i el 1935 i publicat el 1937.
Desenvolupament enciclopèdic L’autor es proposa una reflexió a l’entorn del concepte de poesia pura, en la línia fixada per la poètica postsimbolista Riba hi aprofundeix alguns dels trets que ja havia explicitat en el segon llibre d’↑ Estances 1930 i se situa clarament enmig del debat sobre la poesia pura que Henri Bremond havia encetat a França a mitjan anys vint El llibre està format per tres parts de deu sonets cadascuna En la primera “Un nu i uns ulls” el text se situa en l’espai tancat d’una cambra imaginada, en la qual hi ha un objecte el nu que focalitza l’atenció del subjecte els ulls…
Orcomen
Ciutat
Antiga ciutat grega de la Beòcia, prop de l’actual Orkhómenos, on el riu Cefís desguassa en el llac Copais.
Habitada ja en temps prehistòrics, el poblament es desplaçà de la planura a un pujol veí i, a l’època micènica, adquirí un gran desenvolupament A partir dels s VIII-VII aC, la ciutat passà a ocupar el segon lloc en la lliga de les ciutats beòcies, després de Tebes, davant la qual sucumbí el 368 aC Reconstruïda amb l’ajut dels foceus 353 aC, a l’època romana, Sulla hi derrotà les forces de Mitridates VI 68 aC Prop d’ella, la Companyia Catalana lliurà el 1311 la batalla del Cefís, contra els cavallers francs Conserva restes molt importants dels períodes prehistòric, protomicènic un mégaron ,…
Vincenzo Monti
Lingüística i sociolingüística
Literatura italiana
Escriptor i filòleg italià.
Dotat d’una notable vena poètica classicista, conreà un tipus de poesia acadèmica i mundana Protegit per Pius VI, escriví Il pellegrino apostolico 1782, la Feroniade, les tragèdies Aristodemo 1786 i Galeotto Manfredi 1788 i el poema La Basvilliana 1793, contra la Revolució Francesa, que, però, cantà a l’època de la República Cisalpina Celebrà també les empreses napoleòniques en diversos poemes Bardo della Selva Nera 1806, entre altres Hom li deu la notable traducció de la Ilíada 1810 En època de la dominació austríaca exaltà aquest govern en poemes com Ritorno di Astrea 1816 Els darrers anys…
Gneu Pompeu Magne
Història
Militar
Política
Polític i militar romà.
Fill de Gneu Pompeu Estrabó Sulla li confià l’expedició contra els partidaris de Mari a Sicília i Àfrica 82-80 aC, que li valgué el títol de Magne Mort Sulla 78 aC, favorejà la repressió contra el moviment de restauració constitucional de M Emili Lèpid, obligant-lo a fugir a Sardenya, on morí, i enviant M Perpenna contra Sertori, a Hispània Nomenat procònsol 77 aC, anorreà els seguidors de Mari, que Sertori havia reorganitzat a Hispània Assassinat Sertori 72 aC i suprimit Perpenna 81 aC, tornà a Roma, a temps de prendre part en l’última fase de la guerra contra els esclaus d' Espàrtac i de…
samnita
Història
Individu d’un antic poble itàlic que habità el Samni i les regions adjacents.
Segons la tradició, els samnites, juntament amb els sabins sabí, arribaren al país dels opici i, després de fusionar-se amb aquests, donaren naixença a un poble nou, el dels oscs, un cop acabada la conquesta de la Campània Lingüísticament, els samnites constitueixen, doncs, el grup meridional de la família de l'oscoúmbric, i llur cultura palesa una doble influència de l’Apúlia i de la Campània Conqueridors de Càpua ~421 o 438 aC, posteriorment feren aliança amb els romans, després d’haver lluitat contra ells potser en tres ocasions guerres samnites A partir del 355 aC la intervenció romana…
Giovanni Previtali
Art
Historiador de l’art.
Fou deixeble de Roberto Longhi a la Universitat de Florència, on es llicencià el 1957 Collaborà en les revistes especialitzades Paragone des del 1961 i Prospettiva de la qual fou cofundador el 1975 Professor a les universitats de Messina, Siena i Nàpols, i professor visitant a la de Washington Molt influït pel marxisme, investigà preferentment sobre l’art gòtic italià Publicà, entre altres obres, La fortuna dei primitivi Dal Vasari ai neoclassici 1964, Giotto e la sua bottega 1967 i La pittura del Cinquecento a Napoli e nel Vicereame 1978 Pòstumament aparegué Studi sulla scultura gotica in…
Mario Labroca
Música
Compositor i crític italià.
Deixeble d’O Respighi i GF Malipiero, es graduà al Conservatori de Parma el 1921 Impulsor de diferents iniciatives musicals, cal destacar la seva tasca des dels càrrecs de director del Teatro Comunale de Florència 1936-44 i director artístic del Teatro alla Scala de Milà 1947-49 i del Festival de Venècia de Música Contemporània a partir del 1959 Professor d’història de la música a la Universitat de Perusa, fou també un destacat crític musical Malgrat l’ampli ventall d’activitats a les quals es dedicà, deixà un catàleg d’obres força extens Influït en les primeres composicions per Malipiero,…
Alessandro Baricco
Literatura italiana
Narrador, dramaturg i assagista italià.
Es donà a conèixer amb la publicació de Seta 1996, una novella breu, barreja subtil d’història i de faula, que es convertí en un èxit arreu del món Amb anterioritat havia publicat Castelli di Rabbia 1991, premi Médicis i Oceano Mare 1993, premi Viareggio Novelles posteriors són City 1999, Senza sangue 2003, Omero, Iliade 2004, Questa storia 2005 i Emmaus 2010 Com a dramaturg ha publicat Novecento 1994, i diversos llibres d’assaig, entre els quals Il genio in fuga due saggi sul teatro musicale di Gioachino Rossini 1988, L’anima di Hegel e le mucche del Wisconsin 1992, Next Piccolo…
trofeu
Art
Història
Entre els antics grecs i romans, signe de victòria erigit pels vencedors amb les despulles de l’enemic vençut, que es penjaven al tronc d’un arbre o s’amuntegaven sobre el mateix camp de batalla en record de la victòria atesa.
Posteriorment, el nom passà a designar bàsicament els monuments erigits en recordança de les victòries Ja a l’època llegendària de Grècia hom troba l’esment de trofeus molt antics erigits en forma anomenada antropomòrfica el vencedor penjava dalt d’un arbre o d’un pal les armes del vençut amb la mateixa disposició que aquest, en vida, les endossava Al llarg dels temps, el nombre de trofeus erigits passà a ésser una mostra de la glòria de cada general així, Pèricles es vanava d’haver-ne erigits nou A Roma, seguint el costum grec, ultra els llegendaris trofeus d’Enees, Ròmul, etc, són recordats…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 3
- 4
- 5
- 6
- 7
- 8
- 9
- 10
- 11
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina