Resultats de la cerca

Colleccionista i historiador de l’art Viatjà per Europa i també pels Països Catalans i aplegà una important collecció d’obres d’art que llegà al Musée du Louvre Publicà Un printemps aux îles Baleares 1859, Histoire des faïences hispano-moresques à reflets métalliques 1861, L’Espagne 1874, illustrada per Gustave Doré, Fortuny, sa vie, son oeuvre, sa correspondance 1875, Les arts décoratifs de l’Espagne 1879, Les origines de la porcelaine en Europe 1883

En els seus inicis es dedicà a la publicació de llibres de text, després emprengué la publicació d’un Grand Dictionnaire universel du XIX siècle , els primers fascicles del qual aparegueren el 1863 posteriorment seguiren nombrosos diccionaris enciclopèdics Grand Larousse encyclopédique , 1960-64 i Grand Dictionnaire encyclopédique Larousse , 1982-85, etc així com diversos diccionaris bilingües, especialitzats Larousse médical, Larousse de la musique , etc i obres generals La vie des animaux, Histoire de la France , etc

Després d’interpretar una dotzena de papers secundaris, es consagrà amb La dentellière 1976, de C Goretta, i tot seguit amb Violette Nozière 1977 de C Chabrol També ha interpretat Les soeurs Brönte 1978, d’A Techiné, Loulou 1979, de M Pialat i Sauve qui peut la vie 1980, de JL Godard Posteriorment ha interpretat La dame aux camelias 1980, Coup de torchon 1981, Passion 1981, La truite 1982, La storia di Piera 1982, Les possedés 1987, Un affaire de femmes 1988 —premi d’interpretació a Venècia—, La vengeance d’une femme 1989, Malina 1990, Madame Bovary 1991, Après l’amour 1992, L’…

Crític de cinema a Gazette du Cinéma i a Cahiers du Cinéma , els anys cinquanta entrà en contacte amb els joves cineastes que crearien la Nouvelle Vague , de la qual ell mateix seria un destacat representant El seu primer llargmetratge, À bout de souffle 1959, constituí una fita del moviment i del cinema en general pel distanciament que aconseguia mitjançant llargs plans seqüència i l’adaptació de tècniques del cinema documental Com aquesta, les seves produccions posteriors, en les quals les fronteres entre gèneres foren sovint qüestionades, suscitaren polèmica per l’esperit iconoclasta i…

Féu investigacions bibliogràfiques i assaigs crítics Génie latin 1913 Fou poeta parnassià Poèmes dorés , 1873 i antisimbolista Les seves primeres narracions foren Yocaste et le chat maigre 1879, Le crime de Sylvestre Bonnard 1881 traducció catalana de Carles Soldevila, 1925 i Les désirs de Jean Servien 1882 La seva gran inspiradora fou Mme Caillavet, amb qui mantingué una llarga relació Dedicat al periodisme literari, escollí els seus assaigs a La vie littéraire 1888-92 Els seus records d’infància són plasmats a Le livre de mon ami 1885, Pierre Nozière 1899, Le Petit Pierre 1918…

Deixeble de Charles Renouvier, fou professor al collegi de Perpinyà i tingué com a alumnes moltes de les personalitats rosselloneses del seu temps Acabà la Critique de la doctrine de Kant començada per Renouvier i publicà La nouvelle monadologie , Aglaophamos , Kalliklés , Contes pour les métaphysiciens , La religion de l’Harmonie , La logique de l’amour , Les noergies créatrices , De la Nature des Êtres , La fin du sage , Charles Renouvier, sa doctrine et sa vie i la novella d’idees L’initiateur

Es dedicà a la docència, ocupà diversos càrrecs a l’administració francesa i és membre de l’Acadèmia Francesa La seva narrativa és marcada per l’originalitat dins d’una temàtica convencional La Vie comme à Lausanne 1978, Une comédie française 1980, L’exposition coloniale 1988, premi Goucourt, Grand amour 1993, Deux étés 1997 i Madame Bâ 2003 I és autor, també, de faules morals com La grammaire est une chanson douce 2001 i Dernières nouvelles des oiseaux 2005, entre altres títols

Formà part del grup Jove Dreta de la narrativa francesa amb les novelles L’Europe buissonnière 1949, Les enfants du Bon Dieu 1952 i L’humeur vagabonde 1955 Reflectí el tema de l’esperit bohemi tenyit d’una poesia melangiosa en Un singe en hiver 1959, portada al cinema per H Verneuil el 1962, Monsieur Jadis 1970 i en els relats de Quat’ saisons 1975 Conreà també l’assaig Certificats d’études 1977 i Ma vie entre les lignes 1982, de caràcter autobiogràfic

Fou l’iniciador del concepte de teixit com a seu de les lesions, i establí les bases de la histologia i de l’anatomia patològiques en el Traité des membranes en général et des diverses membranes en particulier 1800 i l' Anatomie générale appliquée 1801 En l’obra Recherches physiologiques sur la vie et la mort 1800 adoptà una actitud encara vitalista, lligada en part a les idees de l’escola de Montpeller, però en la qual ja hi ha conceptes estrictament organicistes

Deixeble de Constant-Dufeux Corresponsal a la guerra d’Àfrica 1860, hi féu amistat amb Pedro Antonio de Alarcón, a qui illustrà el Diario de un testigo de la Guerra de África , i amb Marià Fortuny, sobre el qual publicà un interessant article necrològic a la revista L’Art de París 1875 i la biografia Fortuny 1886 Fou redactor en cap del Monde Illustré i conservador de les colleccions de Richard Wallace Publicà també, entre moltes altres obres de divulgació, Goya, sa vie, son oeuvre 1867