Resultats de la cerca

Elegit oïdor militar de la generalitat, provocà un conflicte entre els diputats en intentar d’introduir un nombre elevat de parents a les bosses d’insaculació 1622 Fou regent de la tresoreria de l’administració reial 1629-39 i governador del Principat des del 1639 Per ordre del lloctinent, comte de Santa Coloma, participà en l’incendi punitiu de Santa Coloma de Farners maig del 1640 Poc temps després, a Girona, perdut el control de la revolta, hagué de fugir a Blanes, i abandonà el país després del Corpus de Sang

Collaborà amb José Artigas Cap del partit colorado , fou ministre de la guerra 1829 i primer president de la República 1830 Molt popular entre els peons i ramaders de l’interior, derrotà l’oposició del general Lavalleja 1832-34 i s’encarà a les reclamacions dels espanyols Hagué de resistir l’enfrontament de Manuel Oribe, del partit blanco , que tenia el suport del president argentí Juan Manuel de Rosas Al final de la guerra civil fou proposada una presidència tripartida, Lavalleja, Flores i Rivera, que aquest ja no pogué compartir, perquè morí aleshores

Membre del partit socialdemòcrata, presoner de guerra a Rússia a la Primera Guerra Mundial, es féu bolxevic i fou després 1919 comissari popular de la república hongaresa dels consells Empresonat diverses vegades a partir del 1925, fou enviat a Moscou el 1940, d’on tornà amb les tropes soviètiques 1945 i esdevingué secretari general del partit comunista hongarès Estalinista acèrrim, primer ministre 1952, hagué d’abandonar aquest càrrec el 1953, després de la mort de Stalin, i el de secretari del partit 1956 Refugiat a l’URSS, fou exclòs del partit 1962

Es doctorà en cànons i es llicencià en lleis a Cervera El 1835 fou designat rector de Castelltort Solsonès, però molt aviat s’incorporà a les forces carlines Fou vocal de la Junta Superior Governativa de Catalunya, dita després Junta de Berga Tingué un paper destacat en la destitució del comte d’Espanya com a capità general carlí del Principat i en el seu assassinat afirmà haver-lo acompanyat fins a Andorra i en publicà unes suposades declaracions de culpabilitat Per la seva implicació en aquests fets hagué de deixar el ministeri sacerdotal

Fill del príncep August de Saxònia-Coburg-Gotha i de la princesa Clementina d’Orleans Després de l’abdicació del príncep Alexandre I —un Battenberg—, fou elegit príncep pel parlament, però amb l’oposició russa fins el 1896 Tot i que preparà el repartiment dels Balcans per la convenció secreta austrobúlgara del 1898, es proclamà tsar dels búlgars el 1908 Formà part de l’entesa balcànica 1912 i comprometé el seu país al costat dels imperis centrals durant la Primera Guerra Mundial Hagué d’abdicar en el seu fill Borís III

En morir Alexandre el Gran esdevingué diàdoc Fou nomenat sàtrapa de Capadòcia i Paflagònia Fidel al regent Perdiccas, lluità contra Antípater, Cràter i Neoptòlem, que havien intentat de desposseir-lo de la regència, i els derrotà Mort Perdiccas i nomenat regent Antípater 321 aC, Èumenes fou atacat pels altres diàdocs i hagué de refugiar-se a Nora, que fou assetjada per Antígon, el qual, mort Antípater, abandonà el setge per atacar Polispercont, nou regent 318 aC, i ocupar el seu lloc Èumenes derrotà Antígon, però, traït per la seva tropa, fou assassinat per ell

Net de Guillem I i fill del comte Esteve de Blois i Chartres i d’Adela d’Anglaterra Educat pel seu oncle, el rei Enric I, ocupà el tron en lloc de Matilde, filla d’aquest, casada en segones noces, amb el comte Jofre V d’Anjou Les concessions que hagué de fer foren aprofitades pels escocesos, els gallesos i els angevins per a envair Anglaterra i Normandia, fet que provocà la guerra civil 1139 Fou vençut per Enric, duc de Normandia, fill de Matilde, el qual fou reconegut hereu de la corona Enric II

Amic d’Espronceda, participà en la conspiració dels numantins , de caràcter liberal, i hagué d’exiliar-se 1824 Moderat de primer i més tard progressista, i adscrit a la Unió Liberal, fou governador de Guadalajara, ministre de la governació 1847 i 1856, comissari reial a les Filipines i ministre plenipotenciari a Berlín Conreà la novella històrica El conde de Candespina 1832, Ni rey ni Roque 1835 llegendes en vers El bulto vestido de negro capuz 1835, i drames La corte del Buen Retiro 1837 i Don Jaime el Conquistador 1838

Austriacista, actuà en les partides de voluntaris dels germans Nebot Abandonada la causa catalana pels aliats, continuà, al servei d’Antoni Vidal, la resistència contra les tropes borbòniques Durant la guerra contra la Quàdruple Aliança 1718 lluità contra les tropes borbòniques de Felip V al costat dels francesos, en estreta collaboració amb el seu germà Amb l’acabament de la guerra els francesos desarticularen els regiments catalans, interessats a continuar la lluita Barceló hagué d’abandonar el país i partí amb el seu germà a Àustria, on es posà al servei de l’emperador

D’actitud inconformista, acabà els estudis de medicina i es lliurà a la pintura Pel seu antifeixisme, fou confinat a la Lucània 1935-36 i hagué d’exiliar-se a França, fins el 1942 El 1945 donà a conèixer la seva novella Cristo si è fermato a Eboli , valenta denúncia de les míseres condicions de vida d’una terra i d’una gent També escriví L’orologio 1950, Il futuro ha un cuore antico 1956, etc Com a pintor, refusà el formalisme de l’època i es vinculà a la tradició postimpressionista francesa