Resultats de la cerca
Es mostren 2754 resultats
Pere Gil i Estalella
Historiografia catalana
Historiador i eclesiàstic.
Vida i obra Ingressà en la Companyia de Jesús cap al 1574 després d’estudiar filosofia, i, més tard, es doctorà en teologia a Gandia, passant seguidament a Barcelona, on impartí classes d’aquesta matèria durant una dècada Entre els anys 1594-97 i 1603-07 fou rector del collegi de la Companyia a la ciutat comtal Llavors actuà com a procurador del procés de beatificació de sant Ignasi Del 1599 al 1601 fou confessor del virrei de Sicília, el duc de Maqueda El 1607 fou elegit visitador del collegi de la Companyia a Palma, del qual fou també rector entre el 1611 i el 1615 L’últim trienni de la…
fe
Convenciment íntim, sense necessitat de basar-se en la raó o l’experiència, que algú és honrat, és capaç o diu la veritat, que alguna cosa és eficaç, és veritable o s’esdevindrà.
epímone
Retòrica
Figura que consisteix a repetir sense interval una mateixa paraula per donar èmfasi al que hom diu o a intercalar diferents vegades en una composició poètica un mateix vers o una mateixa expressió.
binari | binària
Matemàtiques
Dit d’un arbre arrelat en el qual cada pare només pot tenir dos fills; l’arbre es diu binari complet quan és d’alçada h i té 2h+1-1 vèrtexs.
integral
El valor d’una integral definida és igual a l’àrea limitada per la funció, l’eix d’abcisses i les dues ordenades corresponents als extrems de l’interval de definició
© Fototeca.cat
Matemàtiques
En el sentit més general, forma lineal μ sobre certs espais vectorials de funcions, que assigna a cada funció f de l’espai un escalar μ(f) anomenat integral de f.
Hom distingeix entre tres tipus fonamentals d’integral, la integral de Riemann , la integral de Riemann-Stieltjes i la integral de Lebesgue La integral de Riemann té una interpretació geomètrica simple per tal com fou definida a fi de calcular àrees i volums de figures geomètriques Si a,b és un interval tancat de la recta real, i P={ x 0 ,, x n } és una partició de a,b , és a dir, un conjunt finit de punts tal que a = x 0 ≤ x 1 ≤ ≤ x n = b , sigui Δ x i = x i - 1 per a i =1,, n Si f és una funció fitada definida en a, b , hom determina en cada subinterval x i - 1 , x i els termes M i…
complex
Química
Compost químic que conté un àtom o un ió central, generalment d’un metall de transició, acceptador d’electrons, voltat d’un grup d’ions o de molècules (anomenats genèricament lligands
), donadors d’electrons, el qual grup tendeix a conservar la seva identitat fins i tot en solució, bé que és susceptible de dissociació parcial.
La càrrega elèctrica del complex és la suma algèbrica de les càrregues de l’ió central i dels lligands, i hi ha complexos neutres, catiònics o aniònics La teoria de la coordinació d’Alfred Werner 1893 donà la primera interpretació de la natura d’aquests composts i postulà per als elements metàllics una valència primària avui designada com a “estat d’oxidació” i unes valències secundàries avui, “índex de coordinació”, dirigides cap a posicions definides en l’espai, les quals valències, segons Sidgwick, són capaces de compartir parelles d’electrons aportats pels lligands i formar, amb aquests,…
Documents per a la història de la cultura catalana medieval
Historiografia catalana
Obra d’Antoni Rubió i Lluch, editada en dos volums per l’Institut d’Estudis Catalans amb el títol Documents per a la història de la cultura catalana mig-eval (1908-21).
Comprèn 938 documents d’entre el 1275 i el 1410, la major part extrets dels registres de la Cancelleria i de cartes reials de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, però també aplega les colleccions documentals ja impreses i té en compte el material aportat per les monografies que Rubió i Lluch confrontà amb els documents originals El recull és fruit d’una recerca enorme, duta a terme en la documentació dels regnats de Jaume II, Alfons III, Pere III, Joan I i Martí I, per a la qual l’autor comptà amb la collaboració dels seus deixebles Jordi Rubió, Ramon d’Alòs-Moner, Francesc Martorell, Ferran Valls…
maquineta de lliços
Maquineta de lliçons: 1, gavineta; 2. prisma que arrosega el dibuix;3, ganxos; 4, lliç; 5, mecanisme d’alça. el prisme amb el seu moviment de vaivé selecciona els ganxos que cal alçar a cada passada i qeu arrosegaran els lliços corresponents
© Fototeca.cat
Indústria tèxtil
Mecanisme acoblat al teler, encarregat de fer moure els lliços per a formar la calada, quan el nombre de lliços no sobrepassa la trentena.
És anomenada també ratera Bàsicament té una o dues ganivetes, sotmeses a un moviment de vaivé, les quals poden enganxar i arrossegar uns ganxos, cadascun dels quals mou un lliç per mitjà d’un sistema de palanques i tirants Una cadena sens fi de llistons o planxetes amb taps o forats, o bé un paper sens fi perforat el conjunt dels quals és anomenat dibuix , selecciona els ganxos que han d’ésser arrossegats per la ganiveta i els hi acosta per tal que s’hi enganxin Cada renglera transversal de taps o forats en els dibuixos correspon a una passada de trama La llargada del curs del lligat és,…
quartó
Història
Cadascun dels cinc districtes jurisdiccionals en què fou dividida Eivissa, extramurs de la vila, des de la conquesta catalana del segle XIII.
En temps islàmics, l’illa es dividia en els termes d’Alhauec, Xarc, Benissàmit, Portumany i Algarb Els tres conqueridors catalans en feren quatre quartons, repartint el primer, Alhauec, entre els altres quatre Xarc esdevingué el quartó de Santa Eulària Benissàmit, el de Balansat Portumany, el de Portmany i Algarb, el de ses Salines d’Eivissa Guillem de Montgrí es quedà amb els quartons de Balansat i de les Salines Nunó Sanç, comte de Rosselló, el de Portmany a Pere, infant de Portugal, correspongué el de Santa Eulària Tanmateix, continuaren apareixent cinc quartons al llarg dels segles el que…
bé comú
Política
Conjunt de condicions de la vida social que permeten el desenvolupament col·lectiu de la societat i la realització particular de tots els seus membres.
La doctrina del bé comú ha adoptat diversos continguts segons les escoles i les èpoques, però essencialment ha estat elaborada per pensadors de tradició catòlica Plató parla del bé comú en la discussió sobre la justícia social i la justícia en l’estat Per a Aristòtil és el criteri que serveix per a distingir les constitucions correctes de les defectuoses i el més important dels béns, perquè promou el benestar de tots els ciutadans Tomàs d’Aquino, sense haver-lo mai definit d’una manera clara, en fa el punt central de la seva teoria política el bé particular se subordina al bé comú, formalment…