Resultats de la cerca

El 1982 fou campió d’Espanya més endavant, campió de l’ open de Florència 1985 i campió de Niça, Munic i Gstaad 1986 L’any 1987 realitzà el millor partit de la seva carrera en guanyar B Becker quan defensava l’Estat espanyol en la Copa Davis Amb E Sánchez Vicario ha format una de les millors parelles del món en nombrosos campionats foren finalistes a Wimbledon 1987, guanyaren el torneig dels EUA 1988 i la medalla d’argent als Jocs Olímpics de Seül 1988

Començà la seva carrera en el món de l’esport en el basquetbol professional femení Obtingué els títols mundials del 1997 i del 1999 en la prova de 100 m llisos Fou una de les figures dels Jocs Olímpics de Sydney 2000, on aconseguí cinc medalles, tres d’or 100, 200 i 4 × 400 metres llisos i dues de bronze salt de llargada i 4 × 100 metres llisos L’any 2001 guanyà la medalla d’or dels 200 m als campionats del món d’Edmonton

Hereu del gran duc Frederic II de Baden Féu la carrera militar Guillem II el nomenà canceller octubre del 1918 i fou encarregat de negociar un armistici a la fi de la Primera Guerra Mundial El 9 de novembre del mateix any, sense saber-ho Guillem II, anuncià al país l’abdicació de l’emperador per tal de garantir la permanència de la dinastia al tron el mateix dia, però, els esdeveniments revolucionaris l’obligaren a dimitir, i lliurà el poder al socialista Friedrich Ebert

Després d’un inici brillant a Alemanya Carmen, 1918 Madame Dubarry , 1919 Anna Boleyn , 1920, fou cridat a Hollywood, on s’installà el 1923 Hi començà una carrera que el situà com un dels millors realitzadors de la comèdia lleugera i d’humor, que de vegades incloïa una sàtira política Durant aquest període dirigí Lady Windermere's Fan 1925, The Love Parade 1929, The Smiling Lieutenant 1931, Angel 1937, Ninotchka 1939, la sàtira antihitleriana To be or not to be 1942 i Heaven can Wait 1943

Graduada per la Universitat de Chicago el 1938, inicià la seva carrera treballant pel San Francisco News , i posteriorment s’incorporà al The Washington Post El 1963 passà a dirigir aquest diari després de la mort del seu marit, Philip LGraham, que en fou editor des del 1946 Contribuí a consolidar el The Washington Post arran del tractament informatiu que féu del cas Watergate, motiu pel qual rebé el premi Pulitzer l’any 1973 Escriví Personal History , obra guanyadora del Pulitzer de biografia el 1998

Realitzà estudis de conservatori i treballà per al teatre i la televisió abans de lliurar-se a una prolífica carrera cinematogràfica que inicià amb Sudden Fear 1952, David Miller The Man with the Golden Arm 1955, Otto Preminger, The Ten Commandments 1956, Cecil B De Mille, The Magnificent Seven 1960, John Sturges, The Great Escape 1963, John Sturges, Thoroughly Modern Millie 1967, George Roy Hill —Oscar de l’Acadèmia—, The Shootist 1976, Don Siegel, The Blues Brothers 1980, John Landis, Heavy Metal 1981, Gerald Potterton, etc

Fill de Josep Maria Bayarri i Hurtado Obtingué el premi extraordinari de final de carrera 1952 a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles Rebé el Premio Nacional d’escultura 1955 Fou un dels fundadors del Grup Parpalló Entre la seva producció sobresurten les escultures fetes amb planxes metàlliques Professor de la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València 1976-1981 Rebé la Medalla d’Or del Cercle de Belles Arts 1996 i la Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana 2010

Inconformista i d’un profund sentit social, cercà d’arribar fins a l’interior dels fets i dels personatges amb un llenguatge directe, incisiu i violent Alguns dels seus films són Paths of Glory 1958, Spartacus 1960, Lolita 1962, Dr Strangelove 1964, 2001, a Space Odissey 1965-67, A Clockwork Orange 1972, Barry Lyndon 1975, The Shining 1980, Full Metal Jacket 1987 i Eyes Wide Shut 1999, estrenada pòstumament L’any 1997 fou premiat en el festival de Venècia per la seva carrera com a director

Germà del director d’orquestra Claudio Abbado Estudià al conservatori de la seva ciutat natal amb A Gavazzeni i GF Ghedini Graduat el 1947, a partir del 1951 exercí de professor al Conservatori de Venècia Del 1958 al 1966 fou director del Liceu Musical de Piacenza, i després ho fou del Conservatori de Milà A banda de la seva important carrera concertística com a pianista, amb gires arreu d’Europa, que combinà amb la tasca docent, desenvolupà una important trajectòria compositiva, sovint centrada en el piano

S’inicià en la música amb el seu pare i Augustin Pierson, de qui aprengué orgue i piano El 1927 ingressà al Conservatori de París, on estudià harmonia, fuga, orgue i composició amb P Dukas i Jean Roger-Ducasse Tot i la seva curta carrera compositiva, esquinçada per la seva mort al front durant la Segona Guerra Mundial, Alain demostrà posseir un gran talent manifestat en una forta personalitat musical, no exempta d’influències provinents de compositors com C Debussy, E Satie o O Messiaen