Resultats de la cerca
Es mostren 4597 resultats
Joana de Rocabertí i de Fenollet
Història
Comtessa d’Empúries, filla del vescomte Felip Dalmau I i d’Esclarmunda de Fenollet.
Fou casada amb el comte Pere II d’Empúries, el qual, en morir 1401, la féu hereva del comtat i de les baronies de Verges, Bellcaire i la Tallada i les senyories de Requesens i Vinçà com que no tingué fills, aquestes passaren al seu nebot el vescomte Dalmau de Rocabertí, però el comtat fou incorporat pel rei a la corona 1402 També fou senyora del castell de Cabanyes
Enric V de França

Enric V. de França
© Fototeca.cat
Història
Duc de Bordeus i comte de Chambord, fill pòstum de Carles Ferran, duc de Berry.
Després de la mort del seu avi Carles X 1836 i de la renúncia del seu oncle, el duc d’Angulema 1844, fou l’hereu de la corona francesa, que reclamà, a la caiguda de Napoleó III 1870 Malgrat la majoria legitimista a l’assemblea, que el proclamà rei, i el reconeixement dels orleanistes, la seva intransigència sobre les condicions per a assumir la reialesa impossibilità la restauració de la monarquia
Francisco Elías de Tejada y Spínola
Historiografia
Historiador.
Llicenciat en dret a Madrid, amplià estudis a Oxford i a Berlín Dedicà atenció especial a la història de la corona catalanoaragonesa, i publicà estudis com Las doctrinas políticas en la Cataluña medieval 1950, Cerdeña hispánica 1960, Nápoles hispánico 1965, Historia del pensamiento político catalán 1965, etc També publicà El hegelismo jurídico español 1944, El reino de Galicia 1966 i manuals universitaris Les seves interpretacions reflecteixen una ideologia tradicionalista
Manuel Dualde i Serrano
Historiografia
Història del dret
Historiador i llicenciat en dret.
El 1942 ingressà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a Barcelona Fou secretari de l’Escola d’Estudis Medievals de València, director de l’Institut Valencià d’Estudis Històrics de la Institució Alfons el Magnànim i collaborador del CSIC, que li atorgà el premi Lluís Vives 1946 Publicà estudis d’història del dret valencià i d’història política La concordia de Alcañiz 1947, El Compromiso de Caspe 1948
Chartres

Vista de la catedral de Chartres
© Atmospheric / Fotolia.com
Capital del departament d’Eure i Loir, a la regió del Centre, França, situada vora el riu Eure.
Mercat agrícola i nucli industrial indústria de material agrícola, química, metallúrgica Té edificis remarcables, tals com les esglésies de Saint-André segle XII, romànica, Saint-Pierre segles XII-XIII i Saint-Aignan segles XVI-XVII El màxim monument és la catedral de Notre-Dame Construïda sobre una primitiva catedral destruïda el 1194 per un incendi, fou consagrada el 1260 De l’antic edifici restaren la cripta i la façana occidental, amb una portada triple, el Portail Royal, amb notables escultures Presenta el pla cruciforme habitual i és la primera gran catedral gòtica sense tribunes,…
Reggio de Calàbria
Ciutat
Capital de la província homònima, a Calàbria, Itàlia, situada a l’estret de Messina.
Conreu de flors per a la fabricació d’essències Port comercial Arquebisbat Centre cultural escoles tècniques museu arqueològic municipal Fundada pels grecs de la Calcídia 270 aC, Rhegion conservà el seu caràcter hellènic fins a l’època de Cèsar Després fou, successivament, bizantina i normanda i, sota el domini de les cases d’Anjou i de Catalunya-Aragó, es convertí en una important metròpolis comercial En produir-se l’alçament procatalà de Sicília 1282, s’hi establí Carles I de Nàpols, el qual, en partir cap a França gener del 1283, hi deixà el seu fill Carles com a vicari del regne Aquest,…
diferencial

Elements i parts d’un diferencial d’automòbil (a dalt) i esquema del seu funcionament (a baix)
© Fototeca.cat
Transports
Tecnologia
Mecanisme que hom munta als automòbils per transmetre el moviment a les rodes motrius i permetre que, als revolts, girin a la velocitat adequada, és a dir, que la roda exterior giri més de pressa que la roda interior.
Un diferencial consta d’una roda amb dental cònic anomenada corona , en la qual engrana el pinyó d’atac de l’eix motor, i que arrossega la caixa del diferencial Dins aquesta caixa hi ha muntats quatre pinyons satèllits que poden girar lliurement Sobre aquests pinyons, i en punts diametralment oposats, dues corones fixes planetaris engranen amb cadascun dels semieixosals quals hom subjecta les rodes Quan aquestes giren a velocitats iguals, els pinyons no tenen moviment independent i el conjunt es mou solidàriament Si una de les rodes s’alenteix, els pinyons comencen a girar i la corona…
afrikàner
Etnologia
Individu d’un poble de l’Àfrica del Sud, anomenat també bòer, format pels descendents dels pagesos (boeren, en neerlandès) procedents dels Països Baixos i establerts a partir del 1652 per la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals al cap de Bona Esperança.
La població resultant, que practicà un calvinisme estricte, anà endinsant-se pel territori veí, llavors poblat per hotentots i boiximans A partir del 1685 abrogació de l’edicte de Nantes reberen el reforç de molts hugonots francesos que havien primerament fugit a les Províncies Unides Arran de la conquesta britànica i amb motiu dels conflictes que esclataren entre els afrikàners i el nou poder abolició de l’esclavitud, 1833, una gran part d'afrikàners començà el procés de penetració més enllà de l’Orange i, després, del Vaal, on constituïren diversos estats republicans El primer fou el de…
Eduardo González Hurtebise
Historiografia catalana
Historiador i arxiver.
Vida i obra Cursà els seus estudis a l’Escola Diplomàtica i fou deixeble d’Eduardo de Hinojosa L’any 1899 ingressà per oposició en el cos d’arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs Successivament, treballà als arxius d’hisenda de Girona, Tarragona i Osca, per a passar el 1905 a l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona, del qual fou director d’ençà del 1911 A l’agost del 1909, encara que exercia a l’ACA, fou nomenat director interí del Museu Arqueològic de Barcelona per defunció d’Antoni Elias i de Molins, càrrec que deixà a l’agost del 1911 en ocupar-lo Constantino Ballester Com a…
Jaume d’Aragó
Història
Primogènit de Jaume II de Catalunya-Aragó i de Blanca de Nàpols.
Fou jurat hereu de la corona el 1302 Més tard fou procurador general de tots els regnes, en el qual càrrec tingué com a principal assessor Bernat de Fenollar La seva excessiva rigor, especialment a Daroca, donà lloc a amonestacions paternes El 1308 havia estat pactat el seu matrimoni amb Elionor de Castella, però l’infant alludí ja el 1311 a una eventual entrada seva en religió Vers el 1318 fou trobat en una cambra seva un hàbit de l’orde de predicadors, i això donà lloc a l’allunyament del confessor de l’infant, Pere de Déu, monjo de Santes Creus Sota la pressió paterna, acceptà…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 63
- 64
- 65
- 66
- 67
- 68
- 69
- 70
- 71
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina