Resultats de la cerca

A deu anys anà a viure a l’Alguer amb la seva família, on s’integrà lingüísticament al català A partir del 1985 assistí als cursos de l’Escola d’Alguerès Pasqual Scanu, on aprengué el català escrit i normatiu, i el 1990 començà a escriure poesia Ha publicat els reculls Poesies 1995, En l’arc dels dies 2000, Nou Cant 2007, Les mies mans 2014 i Ànimes precioses 2019 Per la seva obra poètica ha merescut, entre altres distincions, la Medalla d’Or Valente Faustini de poesia dialectal 1999, el premi Rafael Sari de l’Obra Cultural de l’Alguer 1998, 2000, 2007 i 2017, el premi…

L’any 1956 fugí amb el seu marit i la seva filla de l’ocupació soviètica a Hongria i s’installà a Neuchâtel Treballà alguns anys en una fàbrica, se separà del marit i estudià a fons el francès, llengua que adoptà per a l’activitat literària Inicialment publicà obres de teatre John et Joe , 1972 L’heure grise ou le dernier client , 1975 La clé de l’ascenseur , 1977 Un rat qui passe , 1984, però la projecció internacional li arribà amb la primera novella, Le grand cahier 1986, que narra la història de dos bessons al començament de la Segona Guerra Mundial, obra que continuà amb La preuve 1988…

Estudià interpretració a l’Institut del Teatre de Barcelona Posteriorment formà part de la companyia Els Joglars i participà en El Joc 1970, Cruel Ubris 1971, Mary d’ous 1972, Àlies Serrallonga 1974 i La Torna 1977 Treballà també amb la companyia Dagoll Dagom a Glups 1983, El Mikado 1986 i Cacao 2000 De la seva trajectòria teatral destaca la participació en Makinavaja, el último choriso 1989, interpretació per la qual fou guardonat amb el premi de la Crítica, Les alegres casades de Windsor de WShakespeare 1994, Busco el senyor Ferran de J-CCarrière 1996, Mesura per mesura 1998 i…

Graduat a la Universitat d’Edimburg, visqué uns anys a Londres i a França abans de retornar a Edimburg, on ha ambientat tota la seva obra, sempre dins el gènere policíac És conegut sobretot per la sèrie de disset novelles protagonitzades per l’inspector John Rebus, que s’inicià amb Knots & Crosses 1996, si bé no assolí l’èxit fins Black and Blue 1997, premi Gold Dagger Posteriorment aparegueren, entre d’altres, The Falls 2001, Resurrection Man 2002, premi Edgar 2004   Fleshmarket Close 2004 o The Namig of the Dead 2006, i el 2007 clogué la sèrie en jubilar Rebus…

Filla de comerciants, visqué la infància i l’adolescència a la localitat normanda d’Yvetot Estudià literatura a Rouen Ha estat professora de secundària 1960-77 i del Centre d’Educació a Distància 1977-2000 La seva obra és principalment autobiogràfica i intimista Començà la seva trajectòria amb  Les armoires vides 1974, obra a la qual seguiren Ce qu’ils disent ou rien 1977, Prix d’Honneur du roman 1977,  La femme gelée 1981,  La place 1983, premis Renaudot i Maillé-Latour-Landry de l’Acadèmia Francesa 1984,  Une femme 1987, premi Gregor von Rezzori 2019,  Passion simple 1992, …

Començà els anys vuitanta actuant en papers secundaris de produccions amb les quals es feu un nom en el cinema francès com a intèrpret de personatges seductors i complexos, especialment a partir de Comment je me suis disputé ma vie sexuelle 1996, d’A Despléchine, amb el qual guanyà un premi César a l’actor revelació Consolidà la seva carrera amb, entre d’altres, Fin août, début septembre 1998, d’O Assayas Alice et Martin 1998, d’A Téchiné Trois ponts sur la rivière 1999, de J-C Biette L’affaire Marcorelle 2000, de S Le Péron Rois et reine 2004, premi César al millor…

Inicià la carrera professional l’any 1939 com a collaborador de l’agència Mencheta Redactor i després secretari de redacció d’ El Noticiero Universal 1941-52, collaborà en la revista Destino 1951 i en el diari ABC 1953, fou corresponsal del diari Informaciones i del New York Times , i cap de relacions públiques de Paramount Films Després de dirigir el Diario femenino 1968-69, s’incorporà a La Vanguardia , diari en què exercí professionalment la resta de la seva vida com a columnista i ocupà diversos càrrecs, entre d'altres, el de conseller de direcció Contribuí a reforçar el vessant…

Doctor en filologia catalana per la Universitat de Barcelona, ha exercit la docència en l’ensenyament secundari i des del 1994 és professor de llengua i literatura catalanes a la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra Destaca per la seva obra com a dramaturg, que inicià amb El sol dels crisantems 1982, premi Joan Santamaria 1980 i continuà amb El vi més ardent 1984, premi Ciutat de Granollers 1982, El somriure del marbre 1988, Fedra o La inclemència del temps 1993, Com un mirall entelat  1996, Memòria de Natzarè 1997 i, en collaboració amb Joan Cavallé, Diàlegs 2…

Estudià filosofia, teologia i ciències de l’educació, i treballà de professor de secundària Collaborà en diferents publicacions, com Saó  i Valencia Semanal Debutà, en castellà, amb Dédalo 1978 i Fragmentos con figuras para un vaso minoico 1979, i a partir dels anys vuitanta escriví sempre en català Partitura laberint 1984, premi Ausiàs Marc de poesia de Gandia 1983, Cançó de bressol per ajudar a benmorir galàxies 1986, premi Vila d’Aquàs 1985, Bagatel les 1990, Cant espiritual 1992, Pietà 1993, Cant temporal 2000, La dansa de les hores 2006, l’antologia Poesia…

Fill d’emigrants de Hong Kong Graduat 1991 i màster 1992 per la Universitat de Flinders, el 1996 es doctorà per la Universitat de Princeton Professor de la Universitat de Califòrnia Los Angeles UCLA des del 1996, els seus camps de recerca inclouen, entre d’altres, l’anàlisi harmònica, les equacions diferencials parcials, la combinatòria algèbrica, la combinatòria aritmètica, la combinatòria geomètrica, la teoria de probabilitats, la compressió de dades i la teoria dels nombres En aquest camp, el 2004 enuncià, conjuntament amb el matemàtic britànic Ben J Green, el  teorema de Green-Tao ,…