Resultats de la cerca

Doctor en teologia i sotsdiaca, s’alçà contra Felip V de Castella 1706 i amb d’altres aranesos prengué Castell-lleó en nom del rei arxiduc Carles III El 1713 es trobava a Barcelona com a capità de fusellers, i prengué part en la defensa de Barcelona L’any següent anà a defensar Castellciutat Derrotat, s’amagà dos anys, fins que, descobert, fou degradat i executat

Des del 1603 fou catedràtic de la Universitat de Barcelona Publicà l’obra Commentarii in Isagogem Porphirii et universam Aristotelis logicam 1618, dedicada a Pere de Montcada i de Montcada, futur bisbe de Girona, i In phisicam Aristotelis de substantia corporea in communi 1619

Passà als Cao de Benòs, i fou confirmada i reconeguda com a títol del regne el 1742 a Francesc Cao de Benòs i de Peguilhan

Llicenciat en geografia i història especialitat d’història medieval per la Universitat de Barcelona, ha cursat també estudis de museologia i conservació i de gestió del patrimoni cultural a la Universitat de Mont-real Canadà Des del 1988 és membre del cos de conservadors de museus de la Generalitat de Catalunya Ha estat director del Musèu Dera Val d’Aran  1986-90, cap de l’Àrea de Gestió Museogràfica del Museu d’Història de Catalunya  Museu d’Història de Catalunya 1996-2008 i, posteriorment, responsable del projecte del Museu…

Aspectes lingüístics L’aranès és una varietat de gascó comengès caracteritzada per una evolució lingüística condicionada per la separació política de la resta de l’occità Comparteix amb el gascó els trets d’evolució fonètica més característics el pas de f llatina a h, amb eventual desaparició completa posterior filiu > hilh -fill la caiguda de n llatina intervocàlica farina > haria l’aparició d’una a davant de r inicial rota > arròda -roda l’evolució de ll llatina a t o tš –so de tx –, segons les paraules i els indrets, quan esdevingué final, i a r quan…

Neix a la serra que separa la Valld’Aran de la vall de la Pica Comenges i aflueix a la Garona, per l’esquerra, poc abans de la vila de Lés

Tot i que lingüísticament la comarca és occitana, hom hi utilitzà com a llengua escrita, des de l’edat mitjana, un català més o menys occitanitzat, fins a la generalització, en època recent, del castellà El seu apartament cultural de Gascunya, que la francesització d’aquest país havia ja accentuat, culminà el 1805 amb el traspàs de la jurisdicció eclesiàstica de la vall del bisbat de Comenges al d’Urgell Tanmateix, fou precisament entre el clericat on es manifestà, els primers anys del s XX i com a repercussió de la renaixença catalana, un moviment de…

Fill del rei Sanç III Ramires d’Aragó Sanç V de Pamplona i d’una filla del comte Ermengol III d’Urgell, probablement anomenada Elisabet El seu pare el feu rei de Ribagorça i Sobrarb el 1085 Ajudà Alfons VI de Castella a Sagrejas 1086 Prengué Estada 1087 Cooperà amb ell a la presa de Montsó 1089, que quedà sota la seva jurisdicció Tingué amistat amb el Cid, amb qui, juntament amb el seu pare, s’entrevistà a Gurrea el 1092 El 1093, malgrat haver tingut unes diferències amb aquest, l’ajudà en la campanya contra València En morir el seu pare al setge d…

Membre de la Residència Blume durant dues temporades, posteriorment fitxà pel Lleida Episcopal, amb el qual fou campió d’Espanya juvenil Dos anys després fitxà per l’Andorra TX i el 2002 marxà al Sant Pere i Sant Pau de Tarragona, on jugà cinc temporades, fins que es retirà Destacà en la posició de central i aconseguí l’ascens a la Superlliga masculina 2003 Amb la selecció espanyola disputà la Lliga Europea També fou membre de la selecció catalana

Es llicencià en medicina 1900 doctorat el 1901 i en farmàcia 1903 a la Universitat de Barcelona, on fou professor 1907 i catedràtic de medicina legal 1923 des del 1909 fou metge forense de Barcelona Autor de treballs com Examen médico-legal sobre las manchas de sangre 1913 Fou soci fundador i més tard president de la Societat de Psiquiatria i Neurologia de Barcelona