Resultats de la cerca

Ambaixador a Venècia 1296, fou també monjo, ensenyà ciències profanes als laics i transmeté a Constantinoble la tradició científica de l’imperi de Nicea Autor d’una Aritmètica segons els indis , sota la influència de l’escola de Bagdad, introduí diferents mètodes de càlcul en la ciència bizantina Traduí al grec nombrosos autors llatins i, en l’estudi dels texts, tingué una gran activitat conjectural És autor d’un recull d’epigrames grecs anomenats pels filòlegs Antologia Planudea

La influència de la filosofia de Plató ha estat tan considerable que hom pot dir, no pas sense raó, que el platonisme abasta tota la història del pensament occidental i àdhuc d’una part de l’oriental tradicions bizantina i àrab El platonisme, per exemple, és discernible en Aristòtil i en l’estoïcisme, és inseparable del neoplatonisme —amb el qual ve com a confondre's en endavant—, té una particular ascendència en la tradició filosoficoteològica llatina dels segles IV-V —sobretot en Calcidi i el seu comentari al Timeu , Macrobi In Somnium Scipionis , Victorí Adversus Arium i De…

Aliada amb Atenes en la batalla de Marató, el 479 aC hi tingué lloc la batalla que aportà a Grècia el triomf definitiu contra els perses Posteriorment la ciutat fou atacada pels peloponesis d’Arquidam 429 aC i destruïda pels tebans 427 aC Filip de Macedònia permeté als seus habitants que novament poblessin la ciutat després de la batalla de Queronea 338 aC, però mai no recobrà l’esplendor perduda Actualment resten les ruïnes de diverses construccions tebanes, romanes, i també algunes capelles de l’època bizantina

Conté els texts originals, un comentari històric i la traducció al castellà, presentats per ordre cronològic El volum primer fou publicat el 1922 reeditat el 1955, i l’onzè, dedicat a les fonts de l’època visigòtica i bizantina, el 1947 No n'han aparegut el setè i el dotzè ASchulten dugué el pes de l’obra, trià els texts i escriví tots els comentaris, que sovint reflecteixen els seus punts de vista personals, llevat dels volums vuitè i onzè, obra de Robert Grosse

El nomisma fou la unitat monetària principal de l’imperi Bizantí fins el 1453 Acceptada en tots els mercats durant tota l’edat mitjana algú l’ha anomenat el dòlar de l’edat mitjana, sofrí només algunes alteracions després dels Comnè s XI i XII La moneda, d’or, portava l’efígie de l’emperador bizantí, coronat per Crist o la Mare de Déu, acompanyat de l’àngel, símbol de la victòria, i amb una esfera coronada amb la creu, com a manifestació de la universalitat de l’Imperi

Ramon de Montcada, senyor de Tortosa i senescal de Catalunya, en negocià, vers la fi del 1173, el matrimoni amb el comte Ramon Berenguer IV de Provença, germà del rei Alfons I de Catalunya-Aragó com a coronament d’una gran maniobra diplomàtica per a desplaçar de l’imperi d’Orient la influència genovesa i substituir-la per la pisanocatalana Tanmateix, quan Eudòxia arribà a Montpeller el 1174, el comte Ramon Berenguer ja s’havia casat Després d’uns quants anys d’espera a Montpeller, acceptà de casar-se amb Guillem VIII de Montpeller 1179 Fou repudiada, però, per la seva infidelitat…

Centre comercial i manufacturer producció de seda i cotó Anomenada antigament Adrianòpolis, del nom del seu fundador, l’emperador Adrià, serví de defensa bizantina contra les invasions dels gots i dels búlgars El 1205 fou sotmesa a la sobirania veneciana El soldà turc Murat I la conquerí 1362, i continuà en poder turc fins a la caiguda de Constantinoble Després de diverses ocupacions, passà als búlgars amb la primera guerra balcànica El 1913 tornà als turcs, el 1920 passà a Grècia, i el 1922 retornà definitivament a Turquia

Centre d’una gran àrea agrícola cereals, vi, oli, ametlles amb indústries alimentàries derivades La ciutat, important ja a la Itàlia bizantina, fou fortificada cap al 1045 pels comtes de Trani Fou la residència predilecta de l’emperador Frederic II Els seus monuments més importants són la catedral, del s XII, que fou refeta en segles posteriors el palau ducal, del s XVI, i el Castel del Monte, bastit per Frederic II entre el 1240 i el 1250 i que domina una gran part de la Pulla i la Lucània

El nom akàthisto fa referència al fet que es canta dempeus, ’sense seure' Pertany al gènere kontàkion D’autor anònim, segurament del final del segle V o començament del VI, i molt popular, és cantat el dissabte de la cinquena setmana de Quaresma en les esglésies de tradició bizantina És format per un conjunt de dotze grups de dues estances cadascun, precedit d’un kontàkion en què la ciutat de Constantinoble dedica aquest poema a la Mare de Déu, en record de l’alliberament de la ciutat del setge dels àvars