Resultats de la cerca

El 1939 debutà al ballet de l’Òpera de París La seva interpretació de Carmen la consagrà internacionalment 1949, i el 1950, amb La Croqueuse de Diamants triomfà en el music-hall Ha actuat en una dotzena de films i ha enregistrat discs Amb el seu marit, Roland Petit , dirigí el Casino de París 1969-72 posteriorment hi collaborà, amb el ballet de Marsella, que ell dirigí

Començà a estudiar piano a cinc anys Fou alumna de Samuel Rousseau i Simone Pié-Caussade al Conservatori de Música de París, on obtingué dos primers premis en harmonia i fuga i un segon premi en composició Abandonà el piano per l’orgue i l’any 1942 guanyà un premi del conservatori parisenc en aquest darrer instrument El mateix any quedà en segon lloc al Premi de Roma de Composició, gràcies al qual feu una estada de perfeccionament a Itàlia Es convertí en la primera dona que fou nomenada organista titular de la basílica del Sacré-Coeur de París 1945-1973 En 1948-55 impartí lliçons…

Acabada la Primera Guerra Mundial, s’installà a París, on feu una pintura expressionista que esdevingué cada vegada més fosca Obtingué una gran acceptació amb l’exposició de la sèrie Les Otages a la galeria Drouin de París 1945 i amb la de Signifiants de l’Informel, de Michel Tapié, al Studi Facchetti 1951 Amb Dubuffet, és l’iniciador de la pintura matèrica i l’antecedent del corrent informalista

La seva infantesa de filla única transcorregué en una torreta del barri barceloní de Sant Gervasi de Cassoles, a recer del seu avi, Pere Gurguí, redactor de La Renaixença i persona amb vocació d’activista cultural, i dels seus pares, aficionats al teatre, ells mateixos actors amateurs L’ambient familiar, procliu a la literatura, li proporcionà, de ben petita, un pòsit literari de caràcter popular, nodrit per les lectures de Verdaguer, Aribau, Carner i Ruyra, principalment El món idíllic de la seva infantesa, emmarcat per un espai dominat per la casa i el jardí de vegetació…

Fill de Victor Puiseux Treballà com a investigador a l’observatori de París, i des del 1877 fou professor de mecànica celeste a la Universitat de París Estudià l’acceleració secular del moviment de la Lluna i les característiques de les òrbites dels asteroides, i contribuí a determinar la constant de l’aberració Fomentà l’aplicació dels procediments fotogràfics als estudis astronòmics i collaborà en l’elaboració d’un atles fotogràfic de la Lluna i d’un mapa fotogràfic del cel

Entre les seves obres destaquen Les étapes de la philosophie mathématique 1913, L’expérience humaine et la causalité physique 1922, Le progrès de la conscience dans la philosophie occidentale 1927 i De la connaissance de soi 1931 Manifestà un intellectualisme criticista i matemàtic, ampliat, però, per una anàlisi de les condicions de l’esperit, que el portà a definir la realitat espiritual com a realitat creadora, en un intent de superació de les implicacions que comporten tant l’espiritualisme acrític com l’empirisme o el positivisme

Graduat en matemàtiques per l’Escola Normal Superior ENS de París 1957, obtingué el doctorat per la Universitat d’Estrasburg el 1966 Ha desenvolupat la seva trajectòria docent i de recerca successivament a l’escola militar Prytanée 1960-63, la Universitat d’Estrasburg 1963-66, la Universitat de París-Sud 1966-80, l’École Polytechnique 1980-86, la Universitat de París-Dauphiné 1985-95 i al centre de matemàtiques CMLA de l’ENS fins a la jubilació 2008, d’on fou nomenat professor emèrit Ha fet aportacions a la teoria dels nombres i, especialment, a l’…

Fou una figura polèmica, per raó de les seves reconstruccions d’edificis medievals a partir del 1840 la Madeleine de Vézelay ~1841, les catedrals d’Amiens i de París ambdues del 1849, la ciutadella de Carcassona 1853, el castell de Pierrefonds 1858, l’abadia de Saint-Denis i la Sainte Chapelle de París, així com la catedral de Lausana 1873 En totes es deixà portar per l’esperit de l’època de construcció com a primera norma de treball Tanmateix, propugnà la utilització del ferro en la construcció, encara que no sigui en substitució dels materials tradicionals…

Començà treballant com a periodista i actor cinematogràfic, i el 1923, amb Paris qui dort , esdevingué un dels més importants cineastes francesos El seu primer període, lligat a l’avantguardisme — Entr’acte 1924, amb guió de Francis Picabia, Duchamp i Ray Le voyage imaginaire 1926, sàtira de l’onirisme—, fou seguit per una tendència al retrat boulevardier , però refinat — Un chapeau de paille d’Italie 1927 Sous les toits de Paris — Introduí després una subtil ironia social — Le million , primer film sonoritzat, que resultà revolucionari en la tècnica del nou mitjà À nous la liberté 1931 Le…

Estudià amb C Ravier, i el 1959 actuà com a contratenor solista del Conjunt Polifònic de París, grup amb el qual mantingué una relació continuada Participà en destacats festivals internacionals de música antiga i també estrenà composicions contemporànies Capaç d’arribar a una extensió amplíssima més de tres octaves, interpretà diferents papers operístics per a la televisió, com ara el de Cherubino Les noces de Fígaro , i actuà sovint amb el conjunt Ars Antiqua de París, que cofundà amb Michel Sanvoisin el 1965 i amb el qual interpretà més de 2000 concerts