Resultats de la cerca
Es mostren 10665 resultats
Teseu
Mitologia
Heroi mític grec, fill d’Egeu (possiblement una advocació àtica del déu Posidó) i d’Etra.
A setze anys emprengué un llarg viatge per arribar a Atenes, la ciutat paterna, durant el qual féu les primeres gestes destruint els monstres que sotjaven el camí Sortí d’Atenes per plantar cara al toro tramès per Posidó a devastar els camps després de vèncer-lo, s’encaminà cap a Creta amb els nois que hom oferia anualment al minotaure Reclòs dins el laberint, en sortí seguint un fil que li procurà Ariadna i occí el monstre Per ordre de Dionís abandonà Ariadna a l’illa de Naxos i, en arribar a Atenes, oblidà de canviar les veles negres per unes altres de blanques —senyal convingut per a…
deisme
Religió
Doctrina religiosa que reconeix l’existència d’un Déu personal, principi i causa de l’univers, però sense cap influx ulterior sobre el món i sense possibilitat de revelació.
Aquest Déu, conegut només per la raó, pot ésser identificat amb cadascun dels déus de les diferents religions, mentre aquests siguin despullats de llurs elements històrics i positius Aquesta doctrina aparegué a Anglaterra, a la segona meitat del s XVI, i, sota l’impuls de lord Cherbury, s’estengué també a França, on se'n feren ressò, entre altres, Voltaire, Rousseau, Montesquieu i la major part dels enciclopedistes A Alemanya tingué seguidors des de mitjan s XVIII i en fou representant l’escola wolfiana
Fucimanya

Vista del llogaret de Fucimanya (Sallent, Bages)
© C.I.C. - Moià
Llogaret
Llogaret del municipi de Sallent (Bages), al voltant del santuari de la Mare de Déu de Fucimanya
, dins l’antiga parròquia de Sant Martí de Serraïma.
El vessant llevantí del Montcogul constituí una quadra —o subquadra— més petita, formada per uns quants masos situats entorn de l’església de Fucimanya o Fussimanya Aquest lloc és conegut documentalment des de la fi del segle XII, amb una capella de Santa Maria que ja existia molt abans del 1212, al centre d’unes terres adquirides poc després d’aquesta data pel monestir de Sant Pere de la Portella L’església, esdevinguda santuari d’una gran devoció, és un edifici de la fi del segle XVII, amb una imatge de la Mare de Déu titular d’estil gòtic…
deípara
Dit de la mare d’un déu, especialment de la Mare de Déu.
Šamaš
Déu del sol, entre els semites de Mesopotàmia, equivalent al déu sumeri Utu
.
Per als semites, en canvi, era una divinitat benefactora, que dispensava la llum, donava i conservava la vida i presidia la justícia Era fill de Sin i tenia per companya Aya, deessa sumèria, que acabà essent assimilada a Ištar Els seus llocs de culte principals eren a Sippar i a Larsa
Cura
Santuari
Santuari de la Mare de Déu de Cura, al cim (543 m) del puig de Randa, dins el municipi d’Algaida (Mallorca), al límit amb el de Llucmajor.
En aquest indret Ramon Llull feu bastir, el 1275, en una cova natural que li havia servit d’aixopluc durant el seu retir, un altar marià la Mare de Déu de Randa amb una cella adjunta, nucli d’un estudi lullià escola de Randa, que perdurà fins el 1826 com a escola de llatinitat El santuari adquirí importància al segle XVI i prengué ja aleshores, sembla, la denominació actual Entrat en decadència al segle XIX, fou restaurat al començament del segle XX pel bisbe Pere Joan Campins els terciaris regulars franciscans se'n feren càrrec el…
arca de l’aliança
Judaisme
Mena de cofre de fusta d’acàcia revestit d’or que contenia les taules de la llei i que era considerat el lloc especial de la presència de Déu entre el seu poble ( aliança
).
Segons la Bíblia, fou construïda per Moisès al peu del Sinaí per manament de Déu Els israelites, la portaren amb ells durant tot el temps del pelegrinatge, i, un cop construït el temple de Jerusalem, la collocaren al Sant dels Sants Es perdé probablement durant el temps de l’exili del poble a Babilònia
hosanna
Cristianisme
Exclamació de lloança a Déu.
D’origen hebreu, ha estat recollida per la litúrgia cristiana, que la canta sobretot a la missa, unida al Sanctus , i el diumenge de Rams
Hèrcules
Mitologia
Nom llatinitzat del déu Hèracles.
Es relaciona un conjunt de llegendes romanes, sobretot etiològiques i topogràfiques, la més coneguda de les quals és la de la lluita d’Hèrcules amb Cacus Una antiga llegenda d’origen erudit atribueix el nom i la fundació de Barcelona a Hèrcules Aquest, havent anat a la península Ibèrica en el curs dels seus famosos treballs, rebé la darrera de les nou barques que estaven al seu servei a la platja de la futura capital catalana, i de la denominació de la novena barca barca nona en pot procedir el nom El remot embrió d’aquesta llegenda sembla trobar-se en Justí segles II o III, que presentà…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 73
- 74
- 75
- 76
- 77
- 78
- 79
- 80
- 81
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina