Resultats de la cerca
Es mostren 8081 resultats
Miquel Serra i Sucarrats
Cristianisme
Eclesiàstic.
Estudià al seminari de Girona, on s’ordenà de sacerdot el 1892 Fou professor del seminari de Girona fins el 1896, que es llicencià en dret civil a Barcelona Obtingué per oposició una canongia de Tarragona i el 1908 fou nomenat professor de dret civil de la universitat pontifícia de Tarragona, d’on fou nomenat vicari general de l’arxidiòcesi el 1914 Fou bisbe de Canàries del 1922 al 1936, que fou traslladat a Sogorb, on fou pres al principi de la guerra civil i mort el dia 9 d’agost
Valentina Visconti de Milà
Història
Comtessa d’Asti i Vertus, duquessa d’Orleans i Turena, comtessa de Valois.
Filla del duc Joan Galeàs I de Milà i d’Isabel de França Fou desposada el 1386 amb Lluís de França, duc de Turena i comte de Valois i de Beaumont-sur-Oise i després duc d’Orleans, a qui aportà en dot els comtats de Vertus i Asti amb el dret de successió al ducat milanès en el cas que els seus germans morissin sense fills Acusada de sortilegis, es retirà a Blois El 1447 el seu net, el rei Lluís XII de França, feu valer el dret al ducat milanès
Josep Francesc Ildefons Ramon d’Albert
Història
Dret
Advocat i polític.
Fou professor de dret a Perpinyà, on exercí diversos càrrecs oficials A París, on residí des del 1763, arribà a lloctinent general de la policia 1775 i conseller d’estat davant el ministeri Turgot Publicà Lettres d’un avocat 1765 oposant-se a la versió del cos de dret civil francès Un resum cronològic de la història romana no fou publicat fins el 1820 Altres obres seves s’han perdut, com un estudi de les Lettres de cachet en collaboració amb Malesherbes i un treball extens sobre les lleis d’Europa
Frederic Culí i Verdaguer
Història del dret
Advocat municipalista.
Es llicencià en dret el 1912 Milità en la Unió Catalanista i collaborà en periòdics nacionalistes “La Nació”, “La Tralla” 1922 S'especialitzà en dret municipal, fou professor a l’Escola de Funcionaris de la Mancomunitat i ponent del tema dedicat a les finances municipals, al primer congrés municipalista català 1933 Fou secretari de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i de l’Acadèmia de Jurisprudència i de Legislació de Catalunya Publicà Las mancomunidades provinciales 1915, El municipi modern 1919 Fou un dels fundadors i collaboradors de la revista “…
mal ús
Història del dret català
Del segle XI al XV, especialment a la Catalunya Vella, cadascun dels drets exercits pels senyors directes, a més dels drets que els pertocaven per raó de l’establiment emfitèutic, damunt llurs pagesos de remença, com a conseqüència del domini que els era atribuït sobre aquests.
També tingueren una part d’aquests mals usos barons i senyors de viles i burgs damunt dels habitants d’aquests Alguns dels mals usos eren regulats pels mateixos Usatges de Barcelona, ben pocs per alguna constitució de Catalunya i la majoria pel dret consuetudinari Unes mateixes institucions interferien entre el dret privat les que dimanaven de l’emfiteusi i el públic i penal que pervenien de la jurisdicció, perquè moltes vegades feia difícil d’enquadrar-les concretament en cada una d’aquestes modalitats, sobretot quan en l’ambient jurídic s’estenien moltes normes feudals als…
Josep Finestres i de Monsalvo
Portada d’un llibre de Josep Finestres i de Monsalvo
© Fototeca.cat
Història del dret
Jurista i humanista.
Fill de l’advocat i doctor en lleis Pere Joan Finestres i Solans Germà de Francesc Finestres i de Monsalvo 1689 — 1762 i Pere Joan Finestres i de Monsalvo 1690 — 1769, professors de dret canònic a Cervera i erudits canonges de Girona i de Lleida, de Marià Finestres i de Monsalvo 1694 — 1759 i de l’historiador Jaume Finestres i de Monsalvo 1696 — 1769, monjos de Poblet, d’ Ignasi Finestres i de Monsalvo , jerònim, arxiver i bibliotecari del monestir de la Vall d’Hebron i de l’historiador Daniel Finestres i de Monsalvo 1702 — 1744 Els dos monjos de Poblet havien estat companys…
garantia
Dret civil
Contracte accessori del principal que té per finalitat d’assegurar al creditor el compliment de l’obligació.
N'hi ha de dues classes personal, o contracte de fiança, en el qual un tercer respon del deute si no és satisfet i real, mitjançant el qual hom assegura la realització del crèdit a través de l’assignació d’un bé o d’un dret si és un bé moble, passa al creditor i rep el nom de penyora , i si és un bé immoble, resta en poder del deutor, i és el cas de la hipoteca N'és una variant l'anticresi Pel que fa a les garanties possessòries sobre cosa moble, una llei del 1991 del Parlament de Catalunya pretén respondre a la necessitat social de regular les garanties reals mobiliàries a…
Arcadi Garcia i Sanz
Historiografia
Història del dret
Historiador.
Fill d’Honori Garcia, es formà a Vic i a Barcelona, on inicià la carrera de dret 1943-46 Es llicencià a València 1948 i es doctorà a Barcelona 1983 Especialista en dret medieval, de la seva producció sobresurten les obres Furs de València I 1970, II 1974, III 1978 i IV 1983, en collaboració amb Germà Colon, Comandas comerciales barcelonesas de la baja edad media 1973, en collaboració amb Josep M Madurell, Història de la marina catalana 1977, Assegurances i canvis marítims medievals a Barcelona en dos volums, 1983, en collaboració amb Maria Teresa Ferrer, i Llibre del…
advocat | advocada
Dret
Persona que té com a professió de donar parer sobre qüestions de dret i de defensar interessos d’altri, especialment en causes i judicis davant els tribunals.
Hom pot trobar els precedents d’aquesta professió a gairebé totes les civilitzacions primitives A l’antiga Índia, segons les lleis de Manú, els acusats presentaven ells mateixos llur defensa, però existien experts en jurisprudència A Egipte, en canvi, en un moment donat, els defensors només podien expressar-se per escrit, per tal de no influir sobre els jutges amb llur virtuositat verbal Entre els hebreus, l’acusat sovint era ajudat i, fins al moment de l’execució de la sentència, hi acudien defensors caritatius A Grècia, originàriament també, els ciutadans havien de portar ells mateixos…
constitució
Dret català
A partir de la cort de Barcelona del 1283, norma estatuïda pel rei a les corts, amb el consentiment i l’aprovació dels estaments que la formaven; el concepte no tenia precedents a Europa.
D’ací ve la qualificació de dret paccionat , fruit d’un pacte entre el rei i els estaments, donada a les constitucions per juristes com Guillem de Vallseca, Tomàs Mieres i Jaume Marquilles —que insistiren en l’aspecte que la voluntat del sobirà no tenia força de llei si s’oposava a les constitucions—, Fontanella —que afirmava que el rei no solament no podia legislar ell tot sol, sinó que estava obligat al compliment de les constitucions, com ho estaven els seus vassalls—, o Ripoll, Xetmar i Oliva —que elogiaren llur superioritat sobre qualsevol altra norma legal— La constitució —…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 76
- 77
- 78
- 79
- 80
- 81
- 82
- 83
- 84
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina