Resultats de la cerca
Es mostren 1386 resultats
raïm de guineu

Raïm de guineu
Аимаина хикари (cc-by-3.0)
Botànica
Planta herbàcia vivaç, de la família de les liliàcies, de 20 a 40 cm d’alçària, rizomatosa, amb tiges dretes, simples i terminades en un verticil de quatre fulles; amb una sola flor, apical, cruciforme i d’un color verd groguenc, i amb baies globuloses de color blau fosc.
Creix en boscs i matolls de sòl humit i humífer, als Pirineus
cadernera

Cadernera
Ornitologia
Ocell de l’ordre dels passeriformesde la família dels fringíl·lids, d’uns 12 cm, de plomatge fosc, amb una taca vermella al cap, amb els costats del cap blancs i el darrere negre, les ales negres amb una banda groga i la cua negra amb taques blanques.
És freqüent de trobar-la als jardins i als conreus cercant les llavors del card, el seu aliment preferit Habita a tot Europa, llevat a l’extrem més septentrional, i nia en els arbres Viu fàcilment en captivitat és apreciada pel cant i per la coloració
tortuga carei

Tortuga carei
Johnmartindavies (cc-by-sa-3.0)
Herpetologia
Rèptil queloni marí, que ateny quasi un metre de llargada; el dorsal, que no és completament ossificat, té forma de cor i és recobert de làmines còrnies imbricades de color groc, jaspiat de color negre verdós; les plaques del cap i de les extremitats són de color terrós fosc.
Les extremitats anteriors són grosses i transformades en veritables aletes proveïdes de dues ungles S'alimenten de tota classe d’animals marins molluscs, peixos, etc Aquestes tortugues són molt apreciades per la bellesa de les làmines còrnies del dorsal, que constitueixen la matèria coneguda comercialment amb el nom de carei , utilitzada per a fabricar pintes, botons, barnilles de ventalls, etc Les tortugues careis viuen a les mars de les zones tropicals i intertropicals, especialment a les costes de l’Amèrica Central, de l’Àsia meridional i d’Austràlia
duc

Duc
© India Biodiversity Portal
Ornitologia
Ocell de l’ordre dels estrigiformes, de la família dels estrígids, de grans dimensions (de 66 a 71 cm de llargada), amb els plomalls de les orelles llargs i vistosos, els ulls grossos i d’un groc daurat, i el plomatge d’un lleonat rogenc, clapejat de burell fosc.
És el més gros dels estrigiformes europeus Habita sedentàriament a gran part d’Euràsia i al nord d’Àfrica Als Països Catalans, hom el troba encara als boscs de les regions més salvatges És un ocell carnívor que caça tota mena de vertebrats, a vegades gairebé tan grossos com ell Hom l’anomena també gran duc
sòl

Dos perfils dels sòls del Montseny, amb els horitzons A i R (a l’esquerra) i A, B i C (a la dreta) i les profunditats respectives en cm
© Fototeca.cat
Geologia
Capa externa de l’escorça terrestre, originada per l’alteració de les roques sota la influència dels agents atmosfèrics i dels éssers vius.
És un cos natural complex i dinàmic en el temps i en l’espai, que sorgeix de la interacció de la biosfera, l’atmosfera i la hidrosfera amb la litosfera L’àmbit ocupat pel sòl és anomenat pedosfera El sòl no és estàtic, ans evoluciona amb el temps, i, bé que no és un ens viu, es forma gràcies a la vida i alhora n'és suport Les plantes troben en el sòl l’aliment, la ciència que estudia el sòl és la pedologia, i la unitat bàsica de descripció dels sòls és el perfil , successió d’horitzons que es fan visibles en practicar un tall vertical en el terreny fins a uns dos metres de profunditat, des…
Els coniferofitins: coníferes i gingkos
Tot i ser un grup evolutiu arcaic, avui dia en clara recessió, els coniferofitins tenen els rècords d’alçada i de longevitat del regne vegetal, com és el cas de les sequoies Sequoiadendron giganteum de la Sierra Nevada californiana, que veiem a la fotografia molts d’aquests arbres tenen més de 100 m d’alçada Aquesta espècie és molt resistent però, en canvi, el sistema de dispersió és lent perquè les primeres llavors no es fan fins als voltants dels 150 anys Viu en un clima d’hiverns temperats però resisteix bé les baixes temperatures Per això hom el troba de tant en tant cultivat a Europa…
Els feòfits o algues brunes
Característiques del grup Els feòfits es distingeixen bé de la resta dels fílums d’algues pel seu color, referible sempre a la gamma dels bruns, des del daurat fins al negre, passant per tonalitats bruno-olivàcies, bruno-vermelloses, etc Per això són també coneguts amb la denominació d’ algues brunes A nivell sistemàtic, però, i per a una correcta definició del grup, hem de recórrer a criteris més estrictes, encara que siguin menys immediats per a l’observador Per exemple, és fonamental la natura química dels pigments fotosintetitzadors, que als feòfits són clorofilles a i c mai b ,…
vinya
vinya
© Fototeca.cat
Botànica
Agronomia
Planta, de la família de les vitàcies, amb circells opositifolis, de fulles, o pàmpols, palmatilobulades i irregularment dentades, de flors petites, verdoses i de corol·la caduca, agrupades en panícules, i de fruits, els grans de raïm, en baia arrodonida, groguenca, rosada o d’un blau violat fosc, disposat en panícula.
Les formes silvestres són lianes de fins a 30 m de llarg, que es fan vora rius i en boscs humits, a l’Europa meridional Les formes conreades són arbustives, a causa de la poda en forma de cep , del qual cada any surten branques o sarments o bé enfiladisses, enasprades en forma de parra La planta conreada té el seu origen a la regió càspia El conreu de la vinya actualment és estès a quasi totes les regions temperades del món Resisteix bastant l’eixut i no tolera els freds intensos Els seus principals enemics són el míldiu Plasmopara viticola , l’oïdi Uncinula necator i la filloxera…
banús
Ocell esculpit en banús . Cultura fang, Guinea Equatorial
© Fototeca.cat
Botànica
Tecnologia
Nom de diverses fustes, molt fosques o viades de fosc, obtingudes d’arbres de la família de les ebenàcies, tots pertanyents a diverses espècies del gènere Diospyros,
que arriben a tenir una alçària màxima d’uns 10 m, de fulles enteres i coriàcies, perennes o caduques, propis de les regions intertropicals.
El tronc presenta una albeca gruixuda i blanquinosa que se separa, una vegada tallat l’arbre, del cor, que forneix la fusta de banús realment apreciada en ebenisteria Els primers a emprar-la degueren ésser els egipcis, i ja els grecs, al s IV aC, utilitzaven el banús procedent de l’Índia però fou als ss XVI i XVII quan el banús adquirí una importància extraordinària en l’ebenisteria, importància que només minvà, en part, amb la introducció a Europa de la caoba, al s XVII El banús és molt dur, generalment d’una densitat superior a la de l’aigua, d’una gran durabilitat, inatacable pels insectes…
esparrall
Ictiologia
Peix de l’ordre dels perciformes, de la família dels espàrids, d’uns 20 cm de llarg, color verd fosc a l’esquena i blanc argentat als flancs, amb una taca característica en forma d’anell de color negre a la base del peduncle caudal, després de l’aleta dorsal.
Sovint va en grups poc nombrosos mesclat amb altres espècies S'alimenta de petits molluscs i crustacis Habita a les costes rocalloses i en els molls dels ports de l’Atlàntic i de la Mediterrània És comú als litorals i ports dels Països Catalans
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 76
- 77
- 78
- 79
- 80
- 81
- 82
- 83
- 84
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina