Els coniferofitins: coníferes i gingkos

Els coniferofitins són arbres o, més rarament, arbusts, de fulles aciculars, esquamiformes o flabel·lades. Les flors són unisexuals, com a la majoria de les gimnospermes, i es disposen molt sovint en peus monoics (les masculines i les femenines en un mateix individu). Els estams consten d’un grup, pedicel·lat, de sacs pol·línics. Les flors femenines tenen els primordis seminals amb un sol tegument i adossats a l’eix floral.

Formen part dels coniferofitins unes 600 espècies actuals, algunes de les quals són arbres de gran importància econòmica i de notable presència en el paisatge, sobretot de l’hemisferi septentrional. Les coníferes, per exemple, que poden fer boscos molt extensos, es localitzen sovint en zones de condicions extremes, on difícilment poden viure els altres espermatòfits arboris. Precisament entre les coníferes trobem algunes plantes excepcionals. D’una banda inclouen els gegants del regne vegetal: aquest és el cas, per exemple, de les sequoies californianes (Sequoiodendron), que s’inclouen dins els vegetals més alts i robusts (qui no ha vist la fotografia d’un túnel foradat en un dels seus troncs i que permet el pas dels cotxes, o bé la d’un tren amb una trentena de vagons que duu la fusta d’un sol arbre?); molts d’aquests gegants atenyen els 100 m d’alçada, però també hi poden arribar alguns cedres (del gènere Cedrus), els avets de Douglas (Pseudotsuga menziesii), etc. Per altra banda es donen els rècords de longevitat: tot i que les sequoies poden superar els 3000 anys de vida, el màxim absolut entre les plantes el té una altra conífera californiana, Pinus aristata, que arriba a viure més de 4600 anys.

Els coniferofitins s’agrupen en dues classes, les ginkgoates i les pinates. Les primeres compten amb una sola espècie actual, el ginkgo, que no es fa espontània a les nostres comarques sinó només plantada als jardins. Les pinates inclouen set famílies, quatre de les quals són estranyes a la nostra flora: les araucariàcies i les podocarpàcies, que són australs; les cefalotaxàcies, de l’Àsia central i oriental; i les taxodiàcies, que creixen sobretot a Amèrica del Nord i a l’Àsia oriental.

Les ginkgoàcies

Les primeres plantes que van posseir un primordi seminal van desaparèixer durant el Paleozoic i, actualment, només se’n conserven restes fòssils. El ginkgo (Ginkgo biloba), del qual es coneixen restes des del Mesozoic, és l’única espècie que sobreviu d’aquelles èpoques llunyanes en què es van produir els transcendentals canvis que conformaren les plantes superiors. En aquest sentit, cal considerar-lo un veritable fòssil vivent. Avui dia només forma boscos, aparentment naturals, a l’E de la Xina i al Japó, però es conserva molt bé cultivat com a arbre ornamental: no és rar trobar-lo arreu del món plantat als parcs i als jardins. Es té notícia d’aquest arbre a través de pintures xineses del segle XI, i a tot l’Extrem Orient s’ha venerat com a arbre sagrat. En alguns temples hi ha plantats exemplars mil·lenaris. D’altra banda, resisteix molt bé la contaminació atmosfèrica.

En el ginkgo les llavors no tenen un veritable període de repòs. Si les condicions són adequades, la germinació es produeix molt ràpidament i el sòl es cobreix de milers de petites plàntules com la de la fotografia, les primeres fulles de les quals sempre són molt feses i no tenen l’aspecte característic de ventall de l’arbre adult.

Teresa Casasayas / Antoni Farràs

El ginkgo és un arbre dioic, caducifoli. Es reconeix a primer cop d’ull per les seves curioses fulles flabel·lades, que prenen un color groc daurat a la tardor. Una observació acurada de les fulles ens permet constatar una nervació dividida dicotòmicament, que ens recorda la d’algunes falgueres, com les capil·leres, i que representa, sense cap dubte, un senyal d’arcaisme. El peu femení té un port més rabassut i atapeït que el masculí, fet del tot insòlit en el món de les plantes superiors, en el qual no hi ha caràcters sexuals secundaris aparents. Les flors neixen damunt de braquiblasts. Les masculines consten d’un eix llarg amb nombrosos estams, que es disposen helicoïdalment. Els grans de pol·len produeixen, una vegada germinats, dos espermatozoides pluriflagel·lats. Les flors femenines ens poden donar una idea del que eren els primers primordis seminals: el primordi del ginkgo és nu i recorda una petita pruna que esdevé groga a la maduresa; no apareix abans dels 30 anys de la vida de l’arbre i és ple de reserves alimentàries, fins i tot abans de la fecundació, la qual cosa suposa un dispendi d’energia. Aquesta «pruna» de ginkgo, què fa una gran fetor, com de mantega rància (raó per la qual només s’acostuma a plantar els peus masculins), no és un veritable fruit; és una llavor un xic especial, ja que l’embrió no coneix cap estadi de repòs. El seu creixement comença des del moment de la fecundació i continua si fa no fa regularment, cosa que no passa a les plantes més evolucionades; és per això que no es poden guardar, ni es venen llavors de ginkgo.

Les pinàcies

A causa de l’abundància i el domini dels pins, per a l’home europeu aquestes espècies són el prototipus de gimnosperma, o dit d’una altra manera, el prototipus d’arbre. A la fotografia s’aprecien clarament nombroses inflorescències masculines, d’un groc pàl·lid, d'un exemplar de pi blanc (Pinus halepensis.

Fototeca.cat / MC

Les pinàcies formen una família que comprèn unes 200 espècies, pròpies en llur majoria de l’hemisferi boreal, on es fan preferentment a les zones fredes, però no manquen representants a les contrades mediterrànies seques i, fins i tot, estepàries. Als Països Catalans comptem únicament amb sis espècies autòctones.

Són arbres resinosos, amb micorrizes ectòtrofes, de fulles aciculars o linears. Les flors masculines tenen un eix que porta a la base unes quantes bràctees esquamiformes i, per damunt, nombrosos estams disposats pertot al voltant d’aquest eix. Cada estam consta d’una mena d’esquama, més o menys eixamplada, portadora a la cara inferior de dos sacs pol·línics. Aquestes flors masculines s’agrupen en gran nombre a l’extrem de les branques, formant inflorescències espiciformes. Les flors femenines es disposen helicoïdalment en una inflorescència anomenada estròbil. Consten d’una esquama tectriu estèril, a l’axil·la de la qual hi ha una esquama seminífera. Aquesta darrera porta a la base dos primordis seminals, amb l’àpex girat cap a la base de l’esquama i revestits cada un d’un únic tegument. Les esquames seminíferes creixen molt en transformar-se la inflorescència en una pinya, i formen els escudets. Les esquames tectrius, en canvi, es redueixen i acaben desapareixent, com en els pins, o bé també creixen, i aleshores sobresurten entre les dures esquames seminíferes, com en l’avet i en l’avet de Douglas.

A les pinàcies el pol·len es forma profusament; molt fï i lleuger, pot ésser transportat a enormes distàncies i a grans altures, cosa que és facilitada per la presència d’unes vesícules aeríferes que en retarden la caiguda. A la primavera podem veure els núvols de polsim groc que es desprèn dels pins, quan aquests són moguts pel vent. Entre la pol·linització i la fecundació trancorre un llarg període. Quan arriba el gra de pol·len al jove primordi, encara no s’ha format el megaprotal·lus i, sovint, ni tan sols la megàspora; aleshores es tanca el micròpil del primordi i el tub germinatiu del gra de pol·len queda tancat dins el primordi. En el gènere Pinus, les flors pol·linitzades el maig només formen petits estròbils, encara verds a la primavera següent, i durant l’estiu es desenvolupen les pinyes, que no deixen anar les llavors fins a la primavera del segon any. Entre pol·linització i fecundació passa un any sencer.

Quan han d’ésser pol·linitzades les inflorescències femenines, sempre estan orientades cap amunt. L’avet i els cedres conserven aquesta posició fins arribar a la maduresa dels estròbils; aleshores les esquames es van separant isoladament. En els altres gèneres, en canvi, els estròbils es van corbant cap avall deixant sortir les llavors i després de la disseminació es desprenen sencers. Les llavors porten una ala membranosa que actua com a òrgan de sustentació a l’aire.

Els avets

El gènere Abies comprèn una cinquantena d’espècies de les regions fredes de l’hemisferi boreal. A les zones més septentrionals són espècies de la plana, mentre que cap a les regions més meridionals es desenvolupen a la muntanya, en zones de clima més aviat humit i frescal. A Europa hi ha unes sis espècies autòctones, de distribució circummediterrània, cosa que fa pensar que deriven totes d’una única branca ancestral. Podem destacar l’avet, la pícea, que pertany a un gènere molt proper, i el pinsap (Abies pinsapo), endèmic de la Serranía de Ronda i zones muntanyoses properes. Els avets són arbres molt alts, de port majestuós piramidal, amb una típica ramificació monopòdica.

L’única espècie autòctona de les nostres comarques és l’avet comú o pivet (Abies alba). Fa boscos purs o mixtos, amb faigs o pins, a les muntanyes de tota l’Europa central i s’estén fins als Pirineus, entre els 700 i els 2000 m, i arriba fins al Montseny, on té el seu límit meridional. Prefereix els obacs amb una atmosfera humida i precipitacions abundants, però és sensible als canvis climàtics bruscs, com són les glaçades tardanes. No és exigent amb el substrat, sempre que els sòls siguin profunds i permeables. És un arbre que només es desenvolupa bé a l’ombra; per això colonitza molt dificultosament els espais desforestats. L’avet, que pot arribar a fer 50 m d’alçada, té una escorça llisa i grisenca i les branques molt esteses, que semblen ordenades en pisos superposats. Les fulles són linears, d’un verd franc a la cara superior, i amb dues línies cèries a la inferior, que li donen un to argentat; es disposen de manera esparsa, però per torsió de llur curtíssim pecíol, queden col·locades en dos rengles, com si estiguessin pentinades. Els cons són a la part superior de la capçada i queden sempre drets; les seves esquames es van desfent progressivament des de l’àpex cap a la base, deixant les granes lliures per a ésser dispersades pel vent. La trementina de l’avet, coneguda com a oli d’avet, va tenir molta fama a Catalunya fins al començament d’aquest segle. Amb aquesta essència s’elaboraven un gran nombre d’ungüents.

D’aspecte i fullatge força semblants als de l’avet, però amb els cons penjants, que cauen sencers a terra després de desprendre les llavors, tenim alguns arbres plantats com a espècies ornamentals o fusteres. Esmentem la pícea, també anomenada avet roig o avet de Noruega (Picea abies), una de les coníferes més esteses per tota l’Europa freda i que és objecte d’un intens comerç durant les festes nadalenques; i l’avet de Douglas (Pseudotsuga menziesii), potser la conífera més típica de l’W d’Amèrica del Nord, molt apreciat per la seva fusta, que rep el nom forestal de pi d’Oregon.

Els pins

Pinacies. 1 Pi blanc (Pinus halepensis): branca amb pinya (x 0,5). 2 Pi pinyer (Pinus pinea); branca amb pinya. 3 Pi roig (Pinus sylvestris): a branca amb pinyes (x 0,5); b inflorescència masculina formada per grups d’estròbils (x 0,5), b’ estam al qual s’ha obert un sac pol·linic per a deixar veure els grans de pol·len (x 4); c rama terminal amb dues inflorescències femenines (x 0,5), c’ esquama tectriu amb l’escudet (x 0,5), c" la mateixa esquama per l’anvers amb dues llavors alades (x 0,5), c’" llavor (x 0,5). 4 Pi negre (Pinus uncinata): aspecte d’un fragment de branca amb pinyes (x 0,5). 5 Pinassa (Pinus nigra subspècie salzmannii): a branca amb pinyes en la qual hi ha també una inflorescència masculina al capdamunt i pinyetes joves (x 0,5); b gra de pol·len amb les vesícules aeríferes. 6 Pinastre (Pinus pinaster): fragment de branca amb pinya (x 0,5). 7 Pi insigne (Pinus radiata): fragment de branca amb pinyes (x 0,5). 8 Avet (Abies alba): fragment de branca i pinya erecta on sobresurten les esquames seminíferes (x 0,5). 9 Pícea (Picea abies): pinya (x 0,5).

Eugeni Sierra

El gènere Pinus representa el grup més estès dins de les coníferes: comprèn unes 90 espècies, quasi totes repartides per l’hemisferi boreal; a Europa hom en troba unes 12-14 i als Països Catalans, com a tota la península Ibèrica, cal considerar-ne unes 5 o 6 espècies autòctones. Sembla que no hi ha pins autòctons ni a l’Amèrica del Sud ni a Austràlia (encara que hi fan repoblacions amb pi blanc i altres espècies), ni a la major part d’Àfrica. Algunes espècies exòtiques són freqüentment plantades com a plantes fusteres, com és el cas del pi insigne (Pinus radiata), de l’Amèrica del Nord, o com a plantes ornamentals, com l’espectacular pi de Canàries (Pinus canariensis), que és, a més, l’únic pi que resisteix l’incendi i rebrota amb facilitat. Al nostre país, els pins potser representen l’element forestal més important del paisatge. Als Pirineus i a altres zones muntayoses formen extensos boscos naturals, i per tot el país hi ha una gran quantitat de pinedes secundàries que es fan sobre una gran diversitat de comunitats vegetals diferents.

Els pins són arbres resinosos, sovint de grans dimensions, i de fulles perennes i aciculars, les quals surten dels braquiblasts en grups de dues (a tots els nostres pins), de tres o de cinc. Els pins joves presenten una peculiaritat molt original dins el regne vegetal: desenvolupen sistemàticament cada any tots els borrons al mateix temps, la qual cosa els dona un port piramidal molt regular, almenys quan són joves.

Les inflorescències masculines i femenines se situen sobre el mateix individu. Les primeres es formen agrupades a la base de tots els brots anuals, i les segones, en l’àpex de nous brots. Els petits estròbils masculins, molt nombrosos, disseminen immenses quantitats de grans de pol·len, que són transportats pel vent a grans distàncies i, sovint, a gran altura (fins a 4000 m). En els pins, el procés de maduració de les pinyes requereix normalment dos anys (tres a Pinus pinea). Les esquames tectrius de les pinyes es mantenen, atrofiades, molt simplificades i internes; les esquames seminíferes són les que creixen i es lignifiquen, deixant una part externa visible (l’apòfisi), que té una protuberància més o menys marcada (l’escudet). Les llavors, és a dir, els pinyons, són generalment alades, amb la testa lignificada; algunes, com les del pi pinyer i les del pi cembra, són comestibles.

El pi blanc o pi bord (Pinus halepensis) és segurament l’arbre més estès i més característic de la terra baixa mediterrània. Forma grans masses forestals des del nivell de la mar fins a uns 1000 m d’altitud, sobretot a les comarques litorals i preferentment als terrenys calcaris i secs, però hom pot trobar també esplèndides pinedes damunt substrats silicis. La seva àrea natural ocupa des de la part oriental de la península Ibèrica, per tot el S d’Europa i el N d’Àfrica, fins a les costes de la mar Negra i de Turquia. És un arbre poc exigent, que només necessita un clima mediterrani d’hiverns suaus. És probable que al nostre país fos antigament un arbre menys abundant i que visqués, de natural, en els indrets més aspres, on no poden viure bé altres arbres, com l’alzina. Indubtablement ha estat molt afavorit per les repoblacions forestals intensives, i també per la creixent degradació d’altres comunitats a les àrees molt humanitzades. Actualment el trobem per tota la terra baixa de Catalunya, del País Valencià i a totes les Balears, sovint dominant als boscos xeròfils aclarits, a les garrigues i a les brolles. L’arbre té poca altura, fins a uns 20 m, amb el tronc sovint tortuós, la capçada força irregular i poc densa i l’escorça d’un gris cendrós. Les fulles són d’un verd clar, primes i d’una llargada de 6 a 10 cm; les pinyes són molt abundants, fan de 8 a 12 cm de llargada, amb el peduncle corbat que les inclina vers la branca on van inserides; els escudets de les pinyes són gairebé plans. Unes determinades poblacions de les Illes s’han considerat una raça especial d’aquest pi (varietat ceciliae), caracteritzada, entre altres trets, pels escudets prominents.

Si hi ha un arbre que evoca la Mediterrània, el seu paisatge lluminós i la poesia de la seva història cultural clàssica, aquest és sense cap dubte el pi pinyer (Pinus pinea). Avui dia, hom el pot considerar una planta plenament naturalitzada al nostre país i, en general, a tota la Mediterrània, però sembla ésser que fou introduït a l’antiguitat, des de la Mediterrània oriental; alguns investigadors creuen que el seu centre d’origen era l’illa de Creta. És distingeix molt bé al primer cop d’ull per la seva peculiar capçada, en forma de para-sol, perquè, pel fet de ser un arbre molt heliòfil, té les fulles disposades densament per tota la superfície superior, com si busquessin la llum. Si es mira la capçada des de sota, es veu despullada de fulles, totes són d’un color verd fosc i d’una llargada d’uns 15 cm i de força gruix. El tronc és molt robust, amb l’escorça d’un bru rogenc, que es clivella en grans esquames poligonals, molt característiques. Les pinyes triguen tres anys a madurar, són grosses i arrodonides i els pinyons també són grossos, d’uns 2 cm, comestibles i protegits per una closca dura. És també un arbre poc exigent; creix sense dificultats a les àrees de clima mediterrani i sembla preferir els substrats silicis si fa no fa arenosos. Al nostre país té una àrea de distribució similar a la del pi d’alep: és propi de les contrades marítimes i penetra una mica a les contrades interiors; en altitud pot pujar fins als 1000 m.

El pi roig (Pinus sylvestris) és un arbre alt, de port cònic piramidal quan és jove, bé que la capçada es deforma amb el creixement; en els exemplars adults, el brancam comença molt amunt del tronc. Apareix sobre tota mena de substrats i en exposicions diverses. Es el pi que presenta l’àrea natural de dispersió més extensa i, alhora, és el pi més abundant a Europa i a Àsia: a la Sibèria recobreix extensions de forma contínua, mentre que a Escandinàvia representa el límit septentrional de la vegetació arbòria. Es un element forestal important als Pirineus i als sistemes Ibèric i Central de la península Ibèrica.

Josep Nuet

El pi roig (Pinus sylvestris) és el pi més abundant d’Europa. Presenta una àmplia distribució geogràfica, per totes les zones fredes d’Euràsia, des de la Sierra Nevada espanyola, al seu límit meridional, fins al N de la península Escandinava, la Lapònia, i fins a la Sibèria central, on és un dels principals components de la taigà. A les contrades septentrionals és un arbre de les terres baixes; cap al S es fa un arbre muntanyenc, propi dels estatges montà i subalpí. Als Països Catalans viu a les zones de muntanya, entre 600 i 1700 o 1800 m, principalment als indrets relativament secs dels vessants assolellats, però també és freqüent veure bosquets naturals als vessants obacs i humits; és indiferent al substrat i resisteix molt bé les gelades. Aquesta espècie constitueix un dels elements forestals més importants a tots els Pirineus; és freqüent també a l’Altiplà central i a les muntanyes prelitorals; al País Valencià hom el troba a la part superior d’algunes muntanyes (ports de Morella, Penyagolosa, per exemple); en canvi, manca completament a les illes Balears. L’arbre és força alt, i en ocasions arriba als 40 m, amb el tronc recte i la capçada estretament cònica. L’escorça és rogenca, sobretot a la part superior del tronc, les fulles curtes (de 3 a 6 cm), d’un verd que tira a blau, rígides i punxants i les pinyes, petites (de 3 a 6 cm de llargada), amb els escudets un xic prominents. L’espècie és molt variable, ja que des de molt antic ha estat força explotada forestalment i se n’han creat nombrosos híbrids. A Europa hi ha reconegudes més de 150 varietats, el tractament taxonòmic de les quals és conflictiu. A Catalunya hom pot separar una varietat catalaunica, la més corrent i estesa, i una varietat pyrenaica, de distribució principalment centrepirinenca, de fullatge verd fosc, que probablement és portadora de gens del pi negre, amb el qual es pot hibridar. L’àrea del pi roig s’ha estès notablement per influència de l’home. Hom diu que fa un paper similar al del pi blanc (Pinus halepensis)a terra baixa: mentre que aquest s’ha estès amb la destrucció dels alzinars i les màquies mediterranis, el pi roig ho ha fet en detriment de rouredes i fins i tot fagedes i avetoses.

El pi negre (Pinus uncinata) és una espècie pròpia de l’estatge forestal superior de l’alta muntanya, i representa el límit de la vegetació arbòria: és l’arbre que, isoladament, pot pujar més en altitud, de manera excepcional fins a uns 2700 m. En aquests ambients, el rigor del clima fa que adquireixi un aspecte ben rabassut, tortuós i amb la capçada deformada. És indiferent al substrat. A Europa només fa extenses boscúries als Alps, però hom el troba també a diverses localitats disperses dels sistemes muntanyosos del centre d’Europa; a la península Ibèrica només forma grans masses forestals als Pirineus, entre 1600 i 2300 m, mentre que a Navarra ja es fa molt rar i més al S té algunes localitats isolades al Sistema Ibèric. És un arbre poc alt (fins a 20 m), de tronc gruixut, amb el brancam inferior molt acostat al terra i la capçada cònica. Les fulles tenen un color verd molt fosc que, vistes en massa des de lluny, li confereixen una tonalitat fosca (d’aquí el seu nom popular); fan de 4 a 8 cm de llargada, són fortes i punxants i una mica corbades. Les pinyes fan de 4 a 7 cm, són brillants i clarament asimètriques, ja que els escudets de les esquames de la banda que els toca el sol són prominents i en forma de ganxo.

La pinassa {Pinus nigrasubespècie salzmannii)és un arbre que pot arribar a fer-se el més alt entre tots els nostres pins: algunes vegades té uns 40 o 45 m. És una planta de l’Europa submediterrània i continental. Als Països Catalans viu a la part inferior de l’estatge montà, normalment entre els 500 i els 1000 m, amb un clima més o menys continental. Abunda als vessants pirinencs occidentals, la Meseta central i les muntanyes meridionals fins al País Valencià; falta a les illes Balears. Apareix principalment als terrenys calcaris, damunt de sòls pedregosos o margosos. Té el tronc recte, la capçada ampla i les fulles, d’un verd intens i punxoses, de 8 a 17 cm de llargada; les pinyes, de 4 a 7 cm, són subsèssils i es troben inserides perpendicularment a la branca. Aquesta espècie, que havia rebut els noms de P. clusianai P. laricio, té diverses variants geogràfiques de delimitació conflictiva.

El pinastre (Pinus pinaster)és una espècie pròpia de la part meridional de l’Europa central i occidental i de l’Àfrica del N. A la península Ibèrica és força abundant i es troba una mica pertot, encara que es fa difícil saber quines són les seves àrees naturals. A Galícia i a la zona cantàbrica, per exemple, les plantacions d’aquesta espècie tenen una extensió molt notable. Al Principat és poc abundant, i es localitza preferentment a les terres orientals. Forma bosquets una mica extensos a la comarca de la Plana i arriba fins a la serra Mariola. No és present a les illes Balears. És una espècie més aviat de les contrades marítimes i apareix gairebé sempre damunt de sòls granítics o esquistosos, i també als arenys, on es planta per deturar les dunes. S’utilitza molt per fer repoblacions forestals. És un arbre que pot arribar a fer 40 m d’alçada, de capçada cònica i bastant densa. Les fulles són molt llargues, de 15 a 20 cm o més de llargada, gruixudes, rígides i d’un verd intens. Les pinyes són també molt llargues, d’uns 10 a 20 cm, sovint aglomerades, subsèssils i estretament còniques.

El pi insigne (Pinus radiata)és originari de les zones litorals del S de Califòrnia i es cultiva molt per tot el N d’Espanya a causa del seu ràpid creixement. A Catalunya, hom el troba sovint plantat, i també creix subespontàniament a les comarques litorals humides i damunt de substrats silicis. És un arbre de gran alçada, fins a 40 m, de capçada amplament cònica. Les fulles fan de 10 a 15 cm, són de color verd brillant i surten reunides en grups de tres. Les pinyes apareixen també de dues en dues o de tres en tres; són subsèssils, reflexes, molt asimètriques a la base, i tenen uns 15 cm de llargada, amb els escudets molt prominents i arrodonits.

Els cedres

El cedre de l’Atles (Cedrus atlantica), originari de les muntanyes del nord d’Àfrica, és una espècie freqüentment cultivada al nostre país. Es distingeix fàcilment pels feixos de fulles petites (d’uns 3 cm) i rígides. Els estròbils masculins creixen solitaris i erectes al centre de les rosetes de fulles, i les pinyes, també solitàries i situades preferentment a les branques superiors, tenen forma de barrilet, d’un to verd blavís. El nom de Cedrus s’aplicava a l’antiguitat a les savines i als ginebrons.

Pilar Jiménez

El gènere Cedrus, molt estès durant l’Era Terciària, és actualment limitat a tres o quatre espècies. Els cedres són arbres resinosos de fulles aciculars, com les dels pins, que es disposen en feixos a l’extrem dels braquiblasts o bé separadament sobre els macroblasts. Les pinyes, erectes, es desfan amb facilitat quan arriben a la maduresa.

Cedrus atlantica és originari de les muntanyes de l’Àfrica del Nord, C. deodara de l’Himàlaia occidental, i C. libani de les muntanyes de Líban i les àrees properes. Aquesta darrera espècie, ja citada a la Bíblia, i coneguda des de l’antigor, es troba pràcticament extingida, cosa completament comprensible amb les convulsions que de sempre ha patit aquella àrea. Al nostre país, les dues primeres espècies es planten amb freqüència, i també se’n poden trobar ocasionalment de subespontànies; tampoc no és estrany trobar híbrids. Són arbres de capçada molt esvelta i decorativa, amplament piramidal, i de vegades amb el brancam penjant, quasi tocant a terra, com és el cas del cedre de l’Himàlaia. Cedrus atlantica, el més freqüent dels cedres plantats, fou introduït a Europa a mitjan segle dinou i es distingeix molt bé per les seves curtíssimes fulles disposades en feixos rígids; els espectaculars i ornamentals cedres de color blau cendrós que tan sovint veiem plantats corresponen a la varietat glauca.

Les cupressàcies

Cupressàcies. 1 Ginebre (Juniperus communis): a aspecte d’unes branques amb gàlbuls (x 0,5), a’ detall de l’anvers de la fulla (x 2); b estròbil masculí (x 2); c flor femenina (x 3), c’ gàlbul (x 2), c" esquema d’una secció del gàlbul per a mostrar les llavors. 2 Càdec (Juniperus oxycedrus): fulla vista per l’anvers (x 2). 3 Savina (Juniperus phoenicea): a aspecte general d’una part de la planta amb els gàlbuls (x 0,5), a’ branca jove amb fulles aciculars i fulles esquamiformes; per això hom diu que la savina neix ginebre (x 1). 4 Xiprer (Cupressus sempervirens): a pinya (x 1), a’ la mateixa pinya oberta per a deixar veure els primordis a la cara inferior de les esquames peltades (x 1).

Eugeni Sierra

Aquesta família, que pren el nom del xiprer (Cupressus), es distribueix per tot el món i comprèn 20 gèneres amb unes 140 espècies, de les quals només n’hi ha 5 d’espontànies als Països Catalans. Són arbres o arbusts de fulles esquamiformes i imbricades, o aciculars, oposades o en verticils de tres. Les flors masculines es disposen en estròbils, i consten de nombrosos estams, formats cadascun per una esquama, que porta els sacs pol·línics al revers. Les flors femenines porten un o diversos primordis seminals situats a l’axil·la de bràctees oposades o verticil·lades, reunides en inflorescències curtes que, en madurar les llavors, es tanquen formant uns gàlbuls arrodonits, més o menys carnosos, o bé de consistència llenyosa. Els gèneres Cupressus i Thuja són àmpliament cultivats. El gènere Juniperus comprèn unes 60 espècies pròpies de tot l’hemisferi boreal.

Els ginebres

El ginebre (Juniperus communis) és un arbret de creixença molt lenta que normalment es troba en estat arbustiu. Té les fulles petites, linears i punxants, disposades en verticils de tres, i amb una banda blanca molt aparent a l’anvers. El gàlbul és carnós, té la forma i la grandària d’un pèsol i la pela pruïnosa d’un blau molt fosc. La ginebra és un aiguardent aromatitzat a partir d’aquests gàlbuls.

Exemplar de ginegre (Juniperus communis).

Fototeca.cat / MC

És freqüent i abundant a l’estatge montà de la part septentrional de Catalunya, i baixa pels indrets frescals de les muntanyes mediterrànies on viu en els boscos i matollars. Cap al S es va fent rar, i al País Valencià queda confinat a les parts altes de les muntanyes. Als estatges subalpí i alpí dels Pirineus, s’hi fa el ginebró (subespècie alpina = nana), prostrada i de fulles més juntes i un xic més curtes.

El càdec (Juniperus oxycedrus) té un aspecte semblant al ginebre, però se’n diferencia perquè posseeix dues línies blanquinoses a l’anvers foliar i els gàlbuls són de pela lluent i vermellenca. Hom el troba a tota la terra baixa mediterrània, preferentment damunt de sòls calcaris. És una espècie mediterrània, de caràcter termòfil, que arriba fins a l’Iran. Si se’l deixa créixer pot arribar a fer-se un petit arbret, encara que al nostre país normalment és arbustiu, ja que creix molt lentament i viu a zones molt explotades.En algunes zones restringides del litoral es troba una raça especial, la subespècie macrocarpa, més robusta, de fulles més amples i gàlbuls gairebé el doble de grossos.

Les savines

Es diferencien dels ginebres sobretot perquè posseeixen fulles esquamiformes, imbricades, que de lluny els donen l’aspecte de petits xiprers. En el nostre territori, la més comuna de totes és la savina (Juniperus phoenicea) un arbust monoic (els altres Juniperus autòctons són dioics) que pot arribar als 4-5 m d’alçada, amb els gàlbuls del color del cuir i un xic durs. És una espècie circummediterrània, que arriba a les illes Canàries i als marges del Sàhara, i al nostre país es fa una mica pertot, tot i que és molt abundant a les illes Balears. Indiferent al substrat, encara que prefereix els sòls calcaris i els terrenys secs rocosos, és una espècie molt ben adaptada als climes àrids i a situacions molt ventoses. Creix molt lentament i té una gran longevitat. També aquesta espècie té una varietat de les dunes litorals: es trata de la varietat lycia, molt robusta i amb els gàlbuls molt grossos.

La savina turífera (Juniperus thurifera) és quasi un arbre de 10 a 12 m d’altura i tronc robust. Té els gàlbuls de color blau fosc, un xic pruïnosos i sovint presenta brots avortats, que porten una aglomeració de fulles aciculars semblants a les dels ginebres. Es fa a les zones muntanyenques i les depressions interiors, mediterrànies i àrides, en indrets de climes secs i freds i a terrenys carbonatats. És abundant a l’Aragó, a Castella i a les muntanyes de l’Àfrica del N; es troba amb freqüència a les muntanyes del País Valencià, però és absent al Principat i a les illes Balears. La fusta és molt bona, resistent sense ésser dura, per la qual cosa aquesta espècie ha estat molt explotada des de la més remota antiguitat.

La savina de muntanya (Juniperus sabina) és una mata reptant de les zones de muntanya que té els gàlbuls petits. A la nostra flora és una espècie més aviat rara: només es troba per damunt dels 1400 m, tant als Pirineus com en algunes muntanyes del País Valencià.

Els xiprers

El xiprer (Cupressus sempervirens) és un arbre de port afuat característic, corrent a la nostra terra baixa, encara que sempre és plantat (camins, cementiris, tanques, etc.) Es tracta d’una planta de l’orient mediterrani, introduïda al nostre país de molt antic, bé que no s’hi ha naturalitzat, i ni tan sols se n’arriben a veure exemplars subspontanis.

Ernest Costa

Els xiprers (Cupressus) comprenen una dotzena d’espècies, principalment d’Amèrica del Nord i d’Àsia. Són arbres de fulles esquamiformes, aplicades i molt petites. Les flors femenines tenen nombrosos primordis seminals; les pinyetes són formades per 8-10 bràctees poligonals i mucronades en llur centre, que s’ajusten pels marges i quan maduren s’obren per deixar caure les llavors.

L’espècie més coneguda és el xiprer (Cupressus sempervirens), originària de Grècia i de l’Orient Mitjà. Antigament formava, amb tota seguretat, grans masses forestals, i fou potser la conífera més explotada, ja que era, i és, un arbre fuster de primer ordre —la fusta del xiprer és excel·lent, car és pràcticament incorruptible—. La tradició suggereix que l’Arca de Noè, el temple de Salomó, la flota d’Alexandre el Gran i molts altres elements llegendaris eren fets en gran part de xiprer. Actualment, es troba estès per tota la Mediterrània, encara que la seva àrea és disjunta i ocupa superfícies força reduïdes. A la península Ibèrica fou introduït de molt antic i, posteriorment, àmpliament difós. S’ha utilitzat molt com a espècie funerària i, també, plantat en fila, per a fer paravents a les comarques molt ventejades. És una espècie molt longeva, que pot viure fins a 2000 anys.

Altres espècies exòtiques afins, sovint plantades com a ornamentals als parcs i als jardins, són Cupressus arizonica, molt esvelt i d’un atractiu fullatge blau cendrós, i Cupressus macrocarpa, de brancam molt obert, fullatge verd groguenc i amb una suau aroma de most.

També són freqüents els representants de Chamaecyparis, de ramificacions que es disposen en un únic pla i donen a l’arbre l’aspecte d’un con de làmines radials.

Les taxàcies

El teix (Taxus baccata) és l’única espècie de la família de les taxàcies que viu a Europa. A molts països l’anomenen arbre de la mort, potser perquè és tòxic, o perquè es fa servir molt com a espècie funerària. Creix molt lentament, però en canvi té una gran longevitat: en alguns països d’Europa n’hi ha exemplars que tenen 1500 anys.

Fototeca.cat / MC

Aquesta família comprèn unes 15 espècies, la majoria esteses per les terres temperades i subtropicals de l’hemisferi boreal, amb una sola espècie europea, el teix, que també es troba a l’Àsia i al N d’Àfrica. En aquest grup, les flors femenines porten unes fulles esquamiformes a la base i un únic primordi terminal erecte, estructura que es pot interpretar com una conseqüència de l’atròfia de primordis seminals laterals.

El teix (Taxus baccata) és un arbre dioic, robust, que es pot fer bastant alt. El tronc té l’escorça llisa, que es desprèn en laminetes, i la fusta rogenca. La capçada és amplament cònica, de brancam molt obert i amb els branquillons penjants. Presenta les fulles linears, agudes, d’un verd molt fosc per l’anvers i més pàl·lides pel revers, decurrents a la base del pecíol i de disposició esparsa, però en dos rengles, de tal manera que les branques semblen pectinades. Floreix del març a l’abril; les flors masculines, disposades a la cara inferior de la branca, són groguenques, axil·lars, subglobuloses i porten uns 10 estams en forma d’esquametes peltades, cada una amb 4-8 sacs pol·línics a la cara inferior. En el teix es dona la màxima reducció de les flors femenines dins les gimnospermes: cada flor té un únic primordi seminal. Les llavors, ovoides i brunes, estan envoltades parcialment per una cúpula carnosa, vermella i dolça —l’aril —, que és una excrescència originada a l’eix floral. L’aril és l’única part comestible de la planta, que, d’altra banda, és molt tòxica a causa de la presència d’un potent alcaloide, la taxina. Les llavors maduren al final de l’estiu o a la tardor del mateix any i el jove embrió pot deixar de créixer i quedar en estat de repòs durant mesos o, fins i tot, anys. El teix s’estén des de les zones frescals de la terra baixa fins a l’estatge subalpí, en una àrea molt extensa, però interrompuda; rarament fa bosquets i viu en torrenteres frondoses i al peu de cingleres, preferentment en terrenys calcaris; és força sensible a les glaçades. A molts indrets d’Europa, els teixos actuals són les restes d’antigues poblacions més abundants; al nostre país no ho sabem amb certesa, però podria ser que antigament fos més estès que no pas en l’actualitat. La rica toponímia és indicadora de la seva presència: la Teixera, la font del Teix, el coll de la Teixeta, etc. Prospera bé en cultiu (n’hi ha més de 40 varietats de jardineria), per això sovint és plantat als parcs i als jardins i també com a espècie funerària. La seva fusta, dura i compacta, de bona qualitat, s’usa en ebenisteria i en escultura.