Resultats de la cerca

Dirigí els setmanaris “Barcelona Alegre” i “La Tomasa” Escriví per al teatre diversos drames truculents, com Les relíquies d’una mare 1866, Lo pagès de l’Empordà, o Flors trasplantades 1875, La casa pairal 1875 i L’escolanet de la Pobla 1902, però el que li proporcionà més popularitat fou Un manresà de l’any vuit 1879, que, com Otger 1885, conté una perceptible exaltació nacional És autor també de diverses comèdies, algunes de les quals adaptades del francès, com La perla de Badalona 1868 i Tenorios 1894, entre d’altres Sovint signà com a obres pròpies adaptacions d’obres…

Adoptà aquest nom per a diferenciar-se del també escriptor Juan García Hortelano , i es donà a conèixer amb la novella El triunfo 1990, premi Tigre i portada al cinema per Mireia Ros el 2006, a la qual seguiren Quédate 1993, Un enano español se suicida en Las Vegas 1997, adaptada el 2002 al cinema per Antonio Chavarrías amb el títol de Volverás i les seves obres més ambicioses la trilogia El día del Watusi , formada per Los juegos feroces 2002, Viento y joyas 2002 i El idioma imposible 2003, ambiciós retrat de Barcelona des de la fi del franquisme fins als Jocs Olímpics i la tragicomèdia…

En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost que pertany al grup dels llaüts de mànec Fou molt apreciat a Espanya durant el segle XVI, on també s’anomenà vihuela , i donà lloc a una producció musical de gran qualitat Consta d’una caixa de ressonància en forma de vuit, de fons pla, un mànec amb deu trasts movibles i un claviller en forma de pala amb clavilles posteriors Pot tenir sis o set ordres de cordes, lligades a la base de l’instrument i tensades sobre un pont La taula harmònica porta una roseta central Antigament, el terme viola feia referència a un ampli nombre d’instruments…

Iniciat en la música com a bateria del conjunt Los Pekenikes al final dels anys cinquanta, la seva formació fou essencialment autodidàctica El 1962 inicià les seves activitats professionals com a membre d’una orquestra de ball i feu els primers arranjaments i adaptacions de diferents peces de H Mancini i L Bernstein El 1969 compongué la seva primera banda sonora, la de La Lola dicen que no duerme sola , de J de Armiñán Aquest fou el punt de partida d’una carrera que el convertí en un popular compositor de música per a pellícules Ha treballat per a directors com Vicente Aranda,…

La seva vigorosa personalitat i l’amplitud dels seus interessos influïren gairebé en tots els camps de la cultura italiana del seu temps, i la música no en fou una excepció Melòman amb una profunda comprensió de l’art musical, fou dels primers que acceptaren sense reserves l’obra de Claudio Monteverdi i Richard Wagner, i dedicà dos dels seus Laudi a V Bellini i G Verdi Escriví els llibrets de nombroses òperes, sovint adaptacions de drames seus La figlia di Iorio , d’Alberto Franchetti, 1906 Fedra , d’Ildebrando Pizzeti, 1909 Le martyre de Saint Sébastien , de Claude Debussy,…

Molt popular a Anglaterra i a les seves colònies durant el segle XVIII, deu molt a l' opéra comique francesa i a l' opera buffa italiana La música, completament eclèctica, barrejava fragments originals amb tota mena d’adaptacions, sigui de melodies populars, de danses més o menys de moda, o d’àries d’òpera molt conegudes El responsable de la música, sovint anònim, s’acostava més a un adaptador o un compilador que a un compositor pròpiament dit Els textos eren satírics i feien befa dels poders establerts o de certes modes La primera ballad opera -i la més famosa- és The Beggar’s…

Amb Nardini, Manfredi i Cambini creà el Quartetto Toscano, un dels primers conjunts de cambra del món A París 1767 actuà amb Manfredi al Concert Spirituel Allí degué familiaritzar-se amb l’estil de l’escola de Mannheim, que influí en ell Anà a Madrid 1768 i entrà al servei de l’infant Lluís Borbó, però no assolí una posició a la cort Dirigí l’orquestra privada de la comtessa de Benavente-Osuna, al palau de la qual estrenà 1786 la sarsuela La Clementina , amb text de Ramón de la Cruz representada a València el 1796 Fou compositor de cambra de Frederic Guillem II de Prússia 1787-97 mort aquest…

Professor de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre, dirigí, entre d’altres, els muntatges teatrals  El castigo sin venganza 1955, de Lope de Vega  El fiscal Requesens 1961, de Josep M de Sagarra  La torre i el galliner 1970, de Vittirio Calvino  Les alegres casades de Windsor 1972 i Hamlet 1976, de Shakespeare  La viuda trapella 1981, de Carlo Goldoni i  Batalla de reines 1984, de Frederic Soler Destacà com a director i realitzador d’adaptacions teatrals per a la televisió, com ara els programes Teatro catalán 1971-74, Lletres catalanes 1974-79, Teatro Club…

Les seves peces s’inspiren en el teatre popular i pel seu cru naturalisme han ocasionat escàndols Reflecteixen sobretot la problemàtica tant de la classe obrera com del proletariat rural, la seva repressió i alienació i la impossibilitat de sortir d’un medi inhumà creat per la falsa moral de l’ordre social existent En les peces Das Nest ‘El niu’, 1975, les adaptacions de FHebbel Maria Magdalena 1973 i Agnes Bernauer 1977 i Nicht Fisch nicht Fleisch ‘Ni carn ni peix’, 1981, s’acosta a un realisme semblant al de BBrecht Entre les seves obres teatrals també destaquen Gute Besserung…

Mentre cursava estudis tècnics, s’introduí en els cercles del cineclubs de Lisboa, i el 1957 s’incorporà com a director de muntatge a la Radiotelevisió Portuguesa, en la qual, després de la dictadura, ocupà càrrecs directius El 1959 estudià, becat, a Londres i a Hollywood En tornar a Portugal fou un dels principals renovadors del cinema portuguès dins del moviment anomenat Cinema Novo, que tingué en Belarmino 1964, documental sobre un boxejador de Lisboa, un dels punts culminants Dirigí una trentena de produccions, sovint adaptacions de novelles, a més de curts, documentals i…