Resultats de la cerca

Profundament influït per Diofant, escriví l' Algebra, parte maggiore dell’aritmetica, divisa in tre libri 1572 Una segona part sobre geometria es conserva inacabada Matemàtic de transició, fou el primer a treballar amb nombres imaginaris, cosa que li permeté de resoldre diverses equacions Introduí noves notacions, com els parèntesis El seu principal treball d’enginyer fou l’assecament de les terres pantanoses de Val di Chiara Toscana

N'hi ha antecedents als teatres grec i romà, però com a gènere es desenvolupà a partir de les actuacions dels joglars durant el s XIII, i es consolidà a França al s XV Le garçon et l’aveugle 1276, d’autor anònim, i el Jeu de Robin et Marion 1283, d’Adam de la Halle, en són els primers exemples coneguts però la mostra més important i divulgada sorgí amb la Farce de maître Pathelin ~1464, anònima A Itàlia entroncà amb la Commedia dell’Arte i trobà expressió, al Vèneto, amb les obres d’Angelo Beolco, dit Ruzzante s XVI, i prengué elements barrocs en l’obra del seu seguidor, Andrea…

Cursà la carrera de dret, però ja des de petit revelà un gust precoç pels espectacles Els seus estudis, el seu treball com a advocat i el fet de formar part de diverses companyies escèniques el portaren a viure a diferents ciutats d’Itàlia S’inicià en el teatre amb algunes obres per a la companyia de còmics del teatre San Samuele de Milà Griselda , Don Giovanni Tenorio , etc A Pisa 1745-48, on exercia la carrera d’advocat, escriví Arlecchino servitore di due padroni , bé que els anys decisius com a comediògraf començaren el 1748 A partir d’aquest any treballà com a autor per a la companyia…

És autor de narracions, com I nostri simili 1932, i de novelles, entre elles La rosa rossa 1937, Le trincee 1942, L’onda dell’incrociatore 1947, Amor militare 1955, Il cavallo Tripoli 1956, La calda vita 1958 i I giochi di Norma 1964, totes amb un tema dominant l’anàlisi psicològica dels anys entre la infància i l’adolescència Pòstumament aparegué el recull poètic A sole e al vento 1970

Influït successivament per Hegel, Herbart i Marx, fou catedràtic de filosofia de la moral a la Universitat de Roma 1874, i el 1876 s’uní als socialistes, dels quals esdevingué un dels capitosts Fou la primera figura del materialisme històric a Itàlia Escriví, entre altres obres, Morale e religione 1873, Dell’insegnamento della Storia 1876, Del materialismo storico 1896 i Scritti varii di filosofia e di politica 1906, editada per BCroce

De llunyana ascendència catalana, es doctorà en dret i publicà, ultra estudis de filosofia i història del dret, estudis de teoria i història de l’art i sobre música Bellini i Wagner i l’estudi Dell’antica letteratura catalana 1878, que precedeix la vida de Jaume I traduïda de la Crònica de Muntaner D’interès purament divulgatiu, les fonts es limiten pràcticament a Raynouard, Joan Andrés, Sismondi i Cambouliu

De família sefardita, estudià a la Universitat de Torí, on es llicencià el 1950 Ensenyà a Trieste i, des del 1960, fou catedràtic de filologia romànica a la Universitat de Pavia Fou codirector de diverses publicacions especialitzades, d'entre les quals sobresurt la revista Strumenti critici Publicà antologies i edicions crítiques, i coordinà miscellànies, reculls, etc, com ara  Lingue, stile e società 1963 Capdavanter de l'estructuralisme a Itàlia, els seus interessos abastaren pràcticament totes les èpoques i també, molt especialment, el camp de la teoria literària Tingué així mateix una…

Professor de francès a Roma, dirigí l’Institut del Teatre S'inicià amb articles sobre Baudelaire i altres autors francesos i italians, recollits en part en Il cortegiano francese 1943 i Studi 1947 Altres obres interessants són Il paradiso della ragione 1960, La scuola dei sentimenti 1963, Vita, avventure e morte di Don Giovanni 1966, I fantasmi dell’opera 1971, La caduta della luna 1973, sobre Pirandello, i L’angelo della notte 1979, sobre Proust

Mestre de capella de la catedral de Salò i de Mòdena 1586-87, revisà el Graduale Romanum 1591 La seva polifonia religiosa motets, misses i himnes s’inspira en els principis severs de la Contrareforma, mentre que en les seves obres vocals canzonette, villotte , madrigals, etc hi ha una síntesi dels estils anteriors i són plenes d’alegria La seva comèdia L’Amfiparnaso pertany a la línia de la commedia dell’arte

Es formà a Venècia en el cercle dels Bellini, i s’establí vers el 1480 a Vicenza, on fundà una escola de pintura Autor d’una Mare de Déu amb l’Infant i sants 1483 Museo Civico, Vicenza, d’un Sant Sebastià i sant Roc 1487 Galleria dell’Accademia Carrara, Bèrgam i de nombrosos retaules d’altar, el seu estil es caracteritzà per un sentiment religiós no exempt de naturalisme i per una accentuació del clarobscur