Resultats de la cerca

Ciutadà de Xàtiva És autor d’una Resposta en llaor de la Verge Maria mirant a la joia , publicada a Les trobes en llaors de la Verge Maria València, 1474 Bibliografia Ferrando Francés, A 1983 Els certàmens poètics valencians del segle XIV al XIX València, Institut de Literatura i Estudis Filològics / Institució Alfons el Magnànim / Diputació de València

Ambaixador de Gènova prop d’Alfons el Magnànim 1444, fou secretari d’aquest i historiador reial És autor de De rebus gestis ab Alphonso I acabat el 1455, imprès a Lió el 1560, en deu volums, la seva obra més important, i del tractat De felicitate vitae Se l’ha considerat, erròniament, valencià i amb el cognom de Facs

Monjo basilià 1423 i arquebisbe de Nicea 1437, assistí al concili de Ferrara-Florència i signà l’acta d’unió amb l’Església de Roma 1439 Fou creat cardenal el 1439 Promogué la croada contra els turcs prop d’Alfons el Magnànim i a Alemanya, Venècia i França S'interessà per Ramon Llull, però no fou un lullista

En el Cancionero de la Colombina es conserven dues composicions seves, les cançons amoroses a tres veus No tenga nadie sperança , basada en la famosa Nunca fue pena mayor de Johannes Urreda, i Con temor de la mudança En algun moment se l’ha identificat amb Pedro Hurtado, cantor al servei de la capella napolitana d’Alfons IV el Magnànim el 1455

Camarlenc d’Alfons el Magnànim, a qui serví en les campanyes de Sardenya i de Còrsega 1420 i de Nàpols 1423, restà presoner de Francesco Sforza quan aquest prengué la ciutat Serví a la flota de l’infant Pere fins el 1425 en les seves incursions a Calàbria, Àfrica i Gènova Prengué part en la guerra contra Castella del 1429

Hom ha suposat que era fill del jueu convers Jerónimo de Santa Fe Molt lligat a la cort d’Alfons IV el Magnànim, a més d’una llarga sèrie de poemes de caràcter amorós féu nombroses composicions sobre l’estada del rei —que acompanyà— a Itàlia, que constitueixen, malgrat el seu limitat valor literari, un interessant diari poètic de l’expedició

Fill natural d’Alfons el Magnànim, fou legitimat per aquest el 1440, i fou reconegut com a successor en el tron de Nàpols pel parlament general el 1443, alhora que li era atorgat el títol de duc de Calàbria Per assegurar l’ajuda dels nobles, el seu pare el casà amb una neboda del príncep de Tàrent, Isabel Chiaramonte Amb tot, en morir Alfons el Magnànim 1458, el papa Calixt III es negà a reconèixer-lo, puix que considerava que el regne era de la Santa Seu, i el duc de Lorena, Joan d’Anjou, reivindicà, d’acord amb una part de la noblesa, la corona napolitana Tanmateix, Ferran fou coronat a…

L’obra més important és Il principe de Maquiavel, veritable teoria política de l’estat absolutista D’entre els catalans destaquen l' Speculum principum , del jurista valencià Pere Belluga, escrit entre el 1437 i el 1441 i dedicat a Alfons el Magnànim, i el Consejo y consejero del príncipe 1559, de Frederic Furió i Ceriol, que dedicà al príncep Felip Felip II, de qui era conseller

El 1424 obtingué d’Alfons el Magnànim la castellania d’Òpol El 1425 participà en l’expedició de Nàpols El 1462 fou un dels defensors de la Força de Girona contra l’exèrcit de la generalitat El 1463, però, Joan II li denegà la governació dels comtats de Rosselló i Cerdanya, que per a ell havia demanat el seu gendre Pere de Rocabertí i d’Erill

Fou professor a les universitats de Cluj i Bucarest, i s’exilià del seu país el 1946 per installar-se definitivament a França, on tingué un paper destacat en el Centre Nacional de Recerca Científica Deixeble de Nicolae Iorga, ja en els primers decennis del segle s’interessà per l’expansió catalana a la Mediterrània oriental, a partir dels treballs d’A Rubió i Lluch sobre aquesta qüestió Ben aviat es convertí en el principal especialista sobre la política imperial d’Alfons el Magnànim, a qui dedicà nombrosos articles al llarg de la seva vida –com “Alfonse V d’Aragon, roi de Naples, et l’…