Resultats de la cerca
Es mostren 1321 resultats
ordre
Música
En els instruments cordòfons, conjunt d’una, dues o més cordes que es toquen simultàniament per a produir una determinada nota.
Quan l’ordre inclou una sola corda s’anomena ordre senzill si en té dues, ordre doble si en té tres, triple, etc En els instruments d’encordat senzill, el nombre d’ordres correspon al nombre de cordes Aquest recurs de multiplicar les cordes que donen la mateixa nota té com a objectiu l’increment de la sonoritat de l’instrument, així com l’obtenció d’un color sonor més ric Els parcials de cada corda, pel fet de no coincidir exactament, produeixen petites interferències que enriqueixen el timbre resultant Les cordes de cada ordre solen afinar-se a l’uníson o a l’octava En molts…
Lluc
Música
Segons es recull en una nota d’un llibre necrològic de la catedral de Tarragona de mitjan segle XV, pel mes de juliol del 1164 morí el que n’havia estat canonge, "Lucas [...] magnus organista".
Si, com és probable, el terme "organista" es refereix al fet que Lucas havia escrit organa , una de les formes més primitives de la polifonia medieval, llavors la nota es converteix en el primer indici de la pràctica de la polifonia antiga en tot el territori ibèric
messa di voce
Música
Terme de dinàmica i ornamentació que indica que s’ha de fer un crescendo i tot seguit un diminuendo mentre s’allarga la nota en una sola respiració.
Equival a l’execució successiva de dos reguladors L’origen d’aquesta expressió, que es pot traduir per collocació o impostació de la veu, cal buscar-lo en els mestres de cant italians del segle XVIII, època del bel canto , en la qual el seu ús tenia dos objectius d’una banda era un bon exercici per a aprendre a controlar l’emissió de la veu, i de l’altra servia per a adornar les àries cantades, en les quals cada nota llarga s’interpretava amb una messa di voce , per donar més bellesa al cant La característica d’aquestes àries, anomenades aria di portamento , eren les notes…
síncope

Exemple 1
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Música
Irregularitat mètrica que resulta d’atacar una nota en un moment mètricament poc accentuat evitant fer-ho, a continuació, coincidint amb l’accent mètric immediatament posterior.
La síncope és percebuda com una contradicció tensió entre el metre normal de la peça o fragment en qüestió i un altre d’anòmal que, momentàniament, ella crea o ajuda a crear d’aquí la sensació característica d’inseguretat o desajustament que provoca en l’oient Els mitjans per a aconseguir-ho són la pausa ex 1 i el lligat ex 2, per bé que alguns teòrics només consideren com a bona la segona opció, i reserven la pausa exclusivament per al contratemps Altres autors, en canvi -per exemple W Apel-, amplien el significat de síncope fins a considerar innecessari el fet de no atacar la nota…
corda
Música
Antigament, nota.
Els grecs anomenaven les notes amb els noms de les cordes dels seus instruments Paraules com dicord, tricord o tetracord, que originalment es referien a instruments de dues, tres o quatre cordes respectivament, passaren a referir-se a fragments d’escala de dos, tres o quatre notes Aquest ús de corda es mantenia encara al segle XVIII A Eiximeno, 1774 " Queriendo mejorar el sistema de Guido, los ultramontanos añadieron al solfeo la sílaba Si para distinguir y entonar la séptima cuerda ", i fins i tot ben entrat el segle XIX, com recull Fernando Palatín en el seu Diccionario de música 1818 "…
Agobard
Nota autògrafa d' Agobard al marge d’unes taules de còmput: " 782. Aquest any vaig venir de les Hispànies a la Gàl·lia Narbonense "
© Fototeca.cat
Història
Visigot probablement originari de l’actual Catalunya.
S'establí com a monjo a l’Empordà després fundà, amb l’abat Àtala, el monestir de Sant Policarp del Rasès L’arquebisbe Leidrat de Lió se l’endugué a la seva seu, d’on fou auxiliar des del 813 i arquebisbe des del 816 Implicat en la política de Lluís el Pietós i els seus fills, fou deposat per l’emperador 835-838 També intervingué per escrit en les lluites doctrinals contra l’adopcionisme de Fèlix d’Urgell, contra la iconoclàstia a favor de l’eucaristia
notació

Notació musical moderna: A, claus; B, alteracions; C, valors de les notes i de les pauses; D, divisions proporcionals d’una nota; E, allargaments i lligadures
© Fototeca.cat
Música
Sistema d’escriptura musical que mitjançant signes convencionals ajuda a precisar l’altura absoluta o relativa dels sons, llur durada i la durada dels silencis.
La notació musical és una modalitat molt complexa de l’escriptura, i un gran nombre de les notacions són basades en signes gramaticals, com les lletres, els accents i els signes de puntuació, als quals hom ha atribuït una funció musical Són moltes les civilitzacions orientals que han conegut una notació musical, com les de la Xina, l’Índia, etc A l’Occident, la primera notació és la de la Grècia antiga, que mitjançant quinze lletres servia indistintament per a la música vocal i instrumental Aquesta notació fou adoptada pels romans, que a partir del segle V substituïren l’alfabet grec pel…
àmbit
Música
La distància de la nota més greu a la més aguda en el conjunt d’alçades que pot produir un instrument o una veu humana, bé de forma absoluta -és a dir, la totalitat de notes que li són possibles-, bé de forma reduïda -les utilitzades per a una obra o fragment musical en concret-.
En aquest darrer cas, la limitació pot ser motivada per raons físiques -per exemple, un instrument pot en alguns casos arribar materialment a notes dels registres agut o greu l’efecte musical de les quals no sigui prou satisfactori- o per raons estructurals -un instrument pot arribar a notes que no siguin necessàries pel disseny de la línia melòdica que li és assignada- Entre aquestes darreres raons hi ha la distinció feta en el sistema del modes eclesiàstics entre un mode autèntic i el mode plagal corresponent Malgrat tenir la mateixa nota com a final, les característiques d’…
discant
Música
Polifonia medieval que es caracteritza per la similitud de l’activitat melòdica de les veus.
Exemples 1 i 2 © Fototecacat/ Jesús Alises Al segle XII, el terme llatí discantus , format a partir de la paraula diaphonia diafonia , designava la tècnica polifònica consistent a afegir una veu, anomenada també discantus , a una veu que feia un cant pla, anomenada cantus Aquesta tècnica privilegià la relació homorítmica o nota contra nota i el moviment contrari ex 1 En el repertori polifònic de l’Escola de Sant Marçal, el terme discantus descriví aquelles seccions en què les veus presentaven una activitat rítmica similar, ja fos nota contra nota…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 5
- 6
- 7
- 8
- 9
- 10
- 11
- 12
- 13
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina