Resultats de la cerca
Es mostren 347 resultats
Manuel Camps i Clemente
Medicina
Metge i historiador.
Llicenciat per la Universitat de Barcelona el 1946, fou metge d’Alcarràs del 1951 fins a la jubilació Compaginà l’exercici de la medicina amb l’interès per la història d’aquesta ciència, que cresqué amb la participació als Congressos d’Història de la Medicina Catalana Sovint en collaboració amb el seu fill Manuel Camps i Surroca la Portella, Segrià, 1948, feu recerques sobre aspectes mèdics diversos medicina científica, pràctiques curatives populars, epidèmies, higiene pública, estudis forenses des de l’edat mitjana fins al segle XVIII, centrant-se sobretot al Segrià Entre les seves obres cal…
Akhenaton
Història
Faraó de la XVIII dinastia (1379-1362 aC).
Fill d’Amenofis III i de la reina Tiy, tingué Nefertiti com a esposa principal No és segur si corregnà amb el seu pare Cap al sisè any del regnat 1374 aC, essent ja un fervent seguidor del déu Aton , amb exclusió de les altres divinitats, el faraó canvià el seu nomen d’Amenofis ‘Amen està satisfet’ pel d’Akhenaton ‘útil per a l’Aton’ i abandonà Tebes, territori del déu Amon, per una ciutat de nova planta, Al-Amārna Des d’ella, es lliurà a una àmplia activitat proselitista, que es traduí, en el terreny religiós, en la construcció de temples a Aton arreu del país i en el tancament dels …
Sant Martí de Capolat
Art romànic
L’església de Sant Martí de Capolat, situada a l’antiga Vall de Lord i al comtat d’Urgell, pertanyia a la jurisdicció del bisbat d’Urgell Sant Martí fou una de les primeres esglésies preromàniques de la comarca la seva estructura fou modificada al llarg dels segles XVII i XVIII i avui l’edifici no conserva cap testimoni de la seva obra romànica Situada a 1 287 metres d’altitud dins l’antic terme del castell de Capolat, formava part inicialment de l’antic comtat d’Urgell i posteriorment passà a engrossir els dominis de la casa comtal de Cardona el segle XVII el lloc de Capolat formava part de…
Centre d’Estudis de la Plana
Historiografia catalana
Associació cultural d’àmbit comarcal nascuda a Castelló de la Plana al gener del 1985 i presidida per Juan-Luis Constante Lluch.
El seu objectiu fou l’estudi i la divulgació de la història, la geografia, l’art, l’arqueologia, el medi natural i, en general, de tots els aspectes culturals de la Plana de Castelló Vinculada als ambients socialistes que a la dècada de 1980-90 governaven les institucions castellonenques, no tingué èxit en el seu intent de presentar-se com a alternativa progressista davant el caràcter més tradicional de la Societat Castellonenca de Cultura, i desaparegué el 1987 Publicà un butlletí de periodicitat trimestral dirigit per Manuel Godoy Casanova, del qual s’editaren deu números, el…
Josep Maria Marquès i Planagumà
Historiografia catalana
Eclesiàstic, historiador i arxiver.
Estudià al Seminari de Girona i a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, i professà al seminari, al Collegi Universitari de Girona i a la Facultat de Teologia de Barcelona Es doctorà en història de l’Església amb una tesi sobre les relacions Església-Estat a l’Espanya de la segona meitat del segle XVII És també llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona i membre corresponent de la Real Academia de la Historia Director de l’Arxiu Diocesà de Girona des del 1980, n’ha confeccionat nombrosos inventaris, i ha editat fonts i repertoris documentals del fons del mateix…
rosa d’or
Cristianisme
Figura de rosa en or que el papa beneïa el quart diumenge de Quaresma i trametia com a do a algun sobirà o a certs santuaris.
D’origen obscur, Lleó IX 1049 en parla com d’una venerable tradició
Gaspar Munar i Oliver
Historiografia catalana
Historiador i prevere.
El 1916 ingressà en la Congregació dels Missioners dels Sagrats Cors i el 1922 fou ordenat de prevere Fou professor de teologia moral del Seminari Conciliar de Sant Pere durant més de trenta anys Elegit vicari general d’aquesta congregació el 1933, entre el 1939 i el 1963 hi ocupà el càrrec de superior general Fou vicari episcopal i organitzà l’escola Mater Amabilis per a la formació de religioses Destacat predicador i conferenciant, formà la Biblioteca Balear del monestir de la Real Director de la revista Lluc ,collaborà en altres publicacions, com Reinarán i Bolletí de la Societat…
Aśoka
Història
Tercer sobirà de la dinastia índia Maurya (~270-232 aC), fill i successor de Bindusāra, de qui havia estat virrei (uparāja) primerament a Tàxila i després a Ujjaen.
Segons llegendes, mort el seu pare, s’apoderà del tron mitjançant l’assassinat dels seus germans Les mateixes versions budistes li atribueixen una vida de plaer i disbauxa Kāmāśoka seguida d’un període de ferotge crueltat Chaṇdāśoka, per tal de contrastar la seva conducta anterior a la conversió al budisme amb la imatge paradigmàtica de l’Aśoka just i piadós Dharmāśoka Promulgà nombrosos edictes que foren gravats en pedres i columnes se'n conserven més de 20, de contingut més aviat exhortatori que no pas dispositiu En el més cèlebre d’aquests texts, erigit arran de la sagnant conquesta del…
Francesc Blasi i Vallespinosa
Literatura
Fotografia
Entitats culturals i cíviques
Industrial, mecenes, fotògraf, escriptor i filantrop.
De família benestant, el 1914 s’associà amb Joan Pallàs en un pròsper negoci tèxtil que li permeté de dedicar-se al mecenatge, la beneficència i les activitats culturals Viatjà extensament pel Pròxim Orient, els Estats Units i l’URSS, i fruit d’aquests viatges són, entre d’altres, les obres Impressions d’un viatge a Terra Santa 1926, Del país de les coses grans 1927 i Viatge a Rússia passant per Escandinàvia 1929 El seu interès principal fou, però, l’excursionisme, amb una especial dedicació a la fotografia soci protector del Centre Excursionista de Catalunya CEC, en presidí la secció de…
,
L’art popular religiós
La funció d’alliçonar, l’eliminació d’elements accessoris amb aquesta finalitat, un caràcter simbòlic marcat, l’accentuació i la deformació per despertar un sentiment de participació, el caràcter gairebé sempre anònim, la diferenciació dels productes artístics oficials i elitistes, són característiques inherents a l’art popular Però no en són les úniques característiques, ni li són exclusives L’art popular en general no té ni una definició clara o única ni uns límits precisos, com tampoc no els té la cultura que el produeix La cultura popular no es troba dissociada d’una cultura «culta» que…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 5
- 6
- 7
- 8
- 9
- 10
- 11
- 12
- 13
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina